RETRAT DIGITAL D'UNA DAMA NOUCENTISTA

Hi ha autors als quals no nego mèrits però els quals, per raons inexplicables i subjectives, no m'acaben de fer el pes. Un d'ells és el molt lloat Banville, candidat possible i probable a algun proper Nobel. Tampoc em fa sempre el pes en el seu alter ego, Black. I això em passa, així mateix, amb una de les icones de Banville, Henry James. Tot i amb això admeto que un i altre escriuen molt i molt bé, per això paga la pena agafar sense prejudicis qualsevol llibre seu.

Una de les novel·les de James més coneguda, que hem pogut veure en pel·lícula, com d'altres, és el Retrat d'una dama, un llibre molt llarg, considerat per alguns entesos el millor de l'autor. Té un final ambigu, estrany i obert. James va manifestat en més d'una ocasió que no escriuria mai cap seqüela del llibre, tot i que sembla que li van sol·licitar sovint.

Però ara ho ha fet John Banville, entomant l'estil i els personatges amb molta grapa, no li nego. La senyora Osmond, de la qual tenim versió catalana gràcies a Bromera, recupera Isabel Archer i tot el seu nombrós entorn i ens explica una part més de la seva història. El final tampoc no és tancat del tot i encara la dama protagonista podria ressuscitar en algun moment. La novel·la és excel·lent pel que fa a la forma, tot i que el temps no passa en debades i per més que Banville sigui James pertany, de fet, a una època molt diferent.

Tot es pot fer si es fa bé, és clar. Banville ho ha fet molt bé però tinc cert refús per aquestes recreacions, que de tant en tant recuperen personatges i textos, això de les continuacions fora d'època no és res que no s'hagi intentat i realitzat ja, amb resultats diversos. Fa poc crec algú va ressuscitar el Carvalho, per posar el primer exemple que em ve a la memòria. Jo mateixa tinc una obreta de teatre escrita, un divertiment, en el qual faig sortir unes quantes dames de la literatura catalana, les reuneixo en una residència d'avis i faig que ens expliquin com els va anar a partir del final de la seva vida literària. 

Henry James no hi pot dir la seva, no sabem si l'esforç li hauria fet o no gràcia. Els lectors seguidors i amants de Banville, que són molts i moltes, han acollit el llibre amb entusiasme, un entusiasme que no acabo de compartir del tot. Potser és que ja James, en el seu Retrat, m'angunieja una mica, immergit en un món elitista i allunyat d'un món real força galdós. Tens la sensació de què tothom es mira el melic malgrat que els personatges respiren realitat i humanitat i reflecteixen de forma magistral les contradiccions i mediocritats de la natura humana. 

Hi ha molta gent partidària dels finals oberts i poc explicats. No és el meu cas. Tot i que els finals són, necessàriament oberts, car la vida dels humans no acaba en cap punt concret i, si l'heroi mor, resten els del seu entorn i la descendència, m'agrada tancar un llibre de forma una mica contundent. Una novel·la o una pel·lícula de misteri poden finalitzar sense que s'agafi al criminal, sense que sapiguem qui és el criminal o fins i tot amb un pobre innocent condemnat de forma injusta, de fet avui hi ha una certa tendència a deixar-nos amb angúnia, però si això fos constant viuríem en un estat d'insatisfacció insuportable, la veritat.

Tot i que espero que cap escriptor no s'animi a seguir l'exemple de Banville i a recuperar dames més properes per a donar-les un futur una mica menys decebedor, confesso que m'hauria agradat que Clarín hagués estat una mica més amable amb Ana Ozores i m'he imaginat sovint la Regenta donant un cop de timó a la seva vida, guillant, per exemple, a París o trobant un senyor raonablement adient als seus desitjos. De tota manera, val més no donar idees, cal deixar descansar les dames i els llibres com estan i com els van abandonar els seus creadors originals. Tot i amb això cal admetre que La senyora Osmond és una bona novel·la, molt ben escrita i que demostra una vegada més que Banville és un rara avis amb intel·ligència, recursos i una cultura de categoria.