Fa anys eren habituals uns acudits innocents que jugaven amb els noms i cognoms o amb la relació entre cognoms, com ara allò d'una senyora que es deia Morros i que es va casar amb un senyor que es deia Figa i va ser Morros de Figa. Avui això de morros de figa com a sinònim de bleda solellada crec que ha anat de baixa. En castellà era recurrent allò de la Dolores Fuertes de Barriga.
Un acudit de la meva adolescència explicava com algú volia, per exemple, que el seu fill es digues Vicentico-años-de-paz, per allò de les celebracions commemoratives del franquisme institucionalitzat. A escola resultava habitual fer barrila amb els noms i cognoms de la gent, el meu germà i jo ens vam sentir sovint coses com ara Sal, Costa, quan ens feien anar a la pissarra.
He tingut alumnes amb cognoms normals als quals la resta ha donat estranyes interpretacions i personetes amb cognoms que semblava que havien de provocar la rialla i no era així. Vaig tenir una nena, molt maca i intel·ligent, que es deia i es deu dir Prado Vacas però no recordo que ningú es fumés d'ella per aquest motiu.
Una companya de treball, de Múrcia, tenia una germana que es deia Procesa. Tota la família tenia noms que a mi en sonaven rarets, aleshores, ara ja no m'ho semblaria ja que es posen noms més estranys, per fer l'original. Fins i tot la meva amiga es feia dir un nom que no era el seu, per raons de rebuig patronímic. La cosa és que el nom de Procés existeix, tot i que segurament no va existir, coses de la religió. Jo no recordava l'anècdota però en una ocasió el senyor Junqueras el va mencionar, en defugir responsabilitats que no li pertocaven ben bé.
Precisament el sant fa parella amb un de ben català, Martirià, patró de Banyoles, tot i que sembla que el de Banyoles té una altra història, tan improbable com la del carceller i relativament menys antiga. Per un d'aquells pobles propers a Banyoles vaig sentir aquest nom per primera vegada, quan era petita, el duia un mosso molt ben plantat que treballava a la casa de pagès d'uns parents. Potser estaria bé recuperar això de Procés i Procesa, en relació als infants que arribin al món en aquesta època de trasbalsos polítics. Procés i Martirià, tradició dixit, van ser els carcellers de Sant Pere i Sant Pau, es van convertir, van rebre martiri a dojo i van pujar al cel, com tocava. Que el Procés Nostrat pugi o no al cel encara és una incògnita.
3 comentaris:
Coneixia un senyor que es deia: Adeodato Niño Pequeño, que era venedor i per més inri tartamut, consti que venia molt.
Oh, Francesc, és que això de vendre té relació amb un carisma especial que està per damunt de noms i la resta.
Doncs jo ja m'irritava... perquè avui és sant Enric, em sembla... i hauria de ésser el sant d'un nebot, fill de la meva germana MªNeus a quins no veig gairebé mai. L'Enric era molt gros de petit i s'entrenava, sense ja els auspicis ni consells del meu pare Josep, campió d'Espanya a Valladolid el 1951 i que va morir el 2006, per ésser llançador, atleta.
No ha acabat, l'Enric, ni de fer-se gros ni de créixer més de metre setanta vui i ara estudïa enginyeria amb la seva cosina Beatriz a BCN però no m'han dit com li ha anat aquest primer curs.
Ahir, jo tenia sant Joan Gualbert (Giovanni) que havia d'ajustar comptes amb l'assassí del seu germà i el va perdonar quan es veu que ja el tenia de genolls i a punt de fer com sant Ignasi, que "va tallar molts caps". Per això m'estranyava lo de sant Procés en dia 12.
Serà que si una cosa té el Procés, és que no serà mai sant... per bé que hi pugui tenir alguna reminiscència per allò del "The song remains de same" dels Led Zeppelin (un elepé de rock).
Per exemple jo a n'aquest, el Jaume Torra, que li surten parents fins i tot en la residència aquí a Manresa on m'estic, l'assemblo al director de la central nuclear que dona feina al pare del Bart Simpson!; i, és clar, els catalans no quedem bé...
Em sembla que era dimarts o dimecres que érem sant Cristòfol i santa Amèlia o Amalia, com una monja que conec, però ai! que és de una altra congregació diferent de la que m'he embarcat aquest estiu a santa Clara i no la vaig anar a felicitar. Potser Diumenge h quan vaig a missa a primera hora.
No recordo ara quin dia d'aquest setmana era sant Benet, festa grossa a Montserrat, devia ésser dimecres, però per dilluns ja hi havia el superior de La Cova dient-hi missa "de xuleta" (o de pissarrí... com el gol de Umtití) i com explico aquí: (https://noucanjosep.wordpress.com/2018/07/09/setmana-xiva-aprenem-el-frances-amb-el-pare-lluis/)
Molts records!
Publica un comentari a l'entrada