SANTA MARTA I L'ESTIU

Avui és Santa Marta, patrona d'hostalers, taverners i aventurers. Els aventurers eren els qui feien serveis de restauració a domicili. La barcelonina Confraria de Santa Marta encara funciona i fa celebracions tot i que no crec que tingui el pes específic d'altres temps. En els anys ombrívols i folklòrics del franquisme cada any es podia veure, a la coberta dels diaris, alguna fotografia del gremi de restauració celebrant la seva festivitat. No eren els únics que tenien espai propi en el dia de la patrona, això dels sants i els seus gremis era molt del gust dels poders del moment.

En aquesta època de l'any sembla que la vida s'aturi però res d'això. Moltes coses de pes, tragèdies sobretot, han esclatat i esclaten a l'estiu. Malgrat aquesta evidència els mitjans de comunicació donen festa als seus noms emblemàtics i tanquen programes o hi situen substituts i substitutes esforçats. En això es percep el privilegi dels  importants, vaja. Per poder tenir vacances a l'agost, i això també passa o passava en moltes empreses, havies de tenir antiguitat i mèrits assolits.

Durant tota la vida -la meva- he sentit comentar que calia repartir les vacances i no concentrar-ho  tot en aquest mes d'agost, pel meu gust el pitjor de l'any. Hi ha el tema de les escoles que no han sabut inventar noves estratègies vacacionals, més adaptades a la realitat familiar del present. Durant  el mes de juliol la cosa encara sembla estar en actiu, es fan cursos, cursets, casals i de tot. Però l'agost, ai, és el mes de la dispersió humana per excel·lència. Ja es pot enfonsar el món que els mediàtics de la informació són viatjant pel món o nedant per la Costa Brava.

Quan jo era petita l'única distracció era la ràdio fins que no va arribar la tele. Jo escoltava totes les novel·les que podia. I a l'agost, au, les acabaven de mala manera o les deixaven en suspens, la ràdio estival passava a ser tot un avorriment, com la tele avui. Els cinemes de barri feien reprises, pel·lícules de l'any de la picor, tenien la seva gràcia i a les  nostres mares els agradava recordar-les. La tele també fa reprises de sèries antigues, incombustibles, Columbo, La casa de la pradera...

A l'estiu, ara, a més a més, has de patir els aires condicionats, un luxe que ja sembla imprescindible i que t'obliga a estar a espais amb les finestres tancades i arribar a estats de congelació inversemblants, encara més perillosos quan sovint el contrast amb el carrer resulta d'allò més sofisticat. Els vagons de metro i els autobusos són un perill per a la salut. Però, això sí, a moltes estacions de metro t'ofegues de calor. No hi ha manera d'adaptar-se de forma raonable a les circumstàncies.

També tenim festes  majors a dojo, amb el seu soroll excessiu, en general. I el món de la política sembla immergit en una mena de cercle viciós i reiteratiu tot i que potser abans tampoc no era cap meravella tot i que, venint del franquisme, ho vèiem tot de color de rosa o de verd esperança. Contemplant les notícies internacionals dels diaris em considero privilegiada, la veritat. 

Avui, per exemple, incendis a Grècia, segurament provocats i magnificats a causa de les corrupteles del poder, Irak sense llum ni aigua i a quaranta-cinc graus, Sueida, una bonica i pacífica ciutat siriana, destrossada i amb un munt de morts, el problema de les migracions cada dia més complicat i sense solucions efectives serioses, un munt de morts a tot arreu, de totes les edats. Potser  un munt de cervells privilegiats ofegats de forma anònima o destrossats  per bombes i violències indiscriminades. Sempre ha estat així o pitjor, aquí o allà, tan sols cal repassar hemeroteques, efemèrides...

I això sense entrar a fons en el que es pot percebre a Barcelona i a d'altres grans ciutats,  fent una volteta, gent dormint al carrer a tot arreu, misèria evident, prostitució marginal, narcopisos i la resta. La culpa no deu ser de Madrid, en aquest cas, ja que sembla que allà tenen problemes semblants, com es pot comprovar a la bonica plaça on, en cas d'haver aconseguit les Olimpíades, Lady Aznar hauria convidat els forasters a fer un relaxing cup of cafe con leche.

font de la fotografia: https://twitter.com/ahplazamayor

Els privilegis dels qui vivim, de moment, bufant cullera i amb una certa seguretat física, són fràgils, prou que ho sabem i m'evoquen una frase recurrent dels qui em precediren, quan ens queixàvem de la teca o no escuràvem prou el plat: massa farts! Un dels desigs més eteris i ben intencionats que la gent sol manifestar és això de què vol que els seus fills i néts visquin bé, en pau i feliços. Però el futur és imprevisible i la història ens ho demostra a bastament. Si no volem posar la descendència en risc, millor no tenir-ne. Però, és clar, això és demanar massa, la biologia és molt tramposa i la tendència a pensar, com deia una cançó, que el demà serà millor, absolutament humana.

Ara s'ha posat de moda, en l'àmbit periodístic i de forma pesadeta i reiterativa, citar aquell conte de la cabra, avui l'he tornat a llegir en un article. És una faula d'origen jueu i es veu que el primer que la va recuperar, a casa nostra, va ser el senyor Mas-Colell. Un jueu consulta el rabí, amoïnat per la mala relació familiar que es viu a casa, una casa massa petita per a tota la família. El rabí li aconsella que porti una cabra a la llar. Al cap d'un temps el pobre home, desesperat, explica al rabí que la cabra els ho destrossa tot i que allò és horrible. I el rabí li diu que tregui la cabra i que tothom se sentirà alleujat, feliç i conformat.

És aquesta una història que es pot aplicar a qualsevol situació, personal o col·lectiva.  Avui, en lloc d'anar a parlar amb el rabí o el mossèn anem al psicòleg. Podem estar molt pitjor del que estem i, aleshores, la supressió d'una nosa evident farà que ens oblidem de molts problemes anteriors, poc rellevants, ben mirat. Em temo, però, que l'efecte-cabra resulta de poca durada, sobretot a causa del tarannà insatisfet que és patrimoni de la nostra espècie. I s'obliden els drets de la cabra, per a la qual deu ser un infern haver de conviure amb la família conflictiva en un espai reduït.

Que Santa Marta hi faci més que nosaltres i ens conservi un plat a taula o un menú barat a l'hostal del barri, vaja. A nosaltres i als nostres descendents. I que l'agost ens sigui lleu i breu.