LITTLE WOMEN, DARRERA VERSIÓ (PER ARA)

Després d'una intensa promoció, i en un dia tan assenyalat com el de Nadal, s'ha estrenat la nova versió de Little Women. Moltes de les grans novel·les del segle XIX s'han fet en cinema i en televisió un munt de vegades i han comptat amb moltes reedicions i amb un munt d'estudis i treballs sobre el seu contingut i la vida dels autors i autores. Com que nosaltres canviem i el món també, aquesta narrativa, que s'ha convertit en clàssica, no pot defugir el pes acumulat al llarg del seu consum per persones de diferents generacions.

En el cas de la famosa novel·la d'Alcott, de fet una veritable sèrie de quatre llibres, tot i que el primer i una part del segon son els més utilitzats en cinema i televisió, ha patit una mena de misoginia, en ocasions subliminal, que l'ha convertit durant dècades en una història per a nenes. El títol original té una part de culpa, això de Mujercitas/Donetes resulta, avui, carrincló. Molts homes que han bescantat aspectes de la història no s'han llegit les novel·les en profunditat ni s'han sentit  tan afectats ni emocionats com les noies de fa, com qui diu, quatre dies. 

Greta Gerwig, la directora d'aquesta versió, ha intentat donar-li una mirada original i potenciar els aspectes feministes avant la lettre del text, així com fer algunes picades d'ullet sobre allò que tothom amb una mica de cultureta sap, o sigui, que Jo March és, idealitzada i amb variacions substancials, un alter ego de l'autora. No sóc capaç d'opinar a fons sobre si se n'ha acabat de sortir. Gerwig recorre amb massa freqüència, pel meu gust, al flash back, i crec que qui no conegui el material literari, cosa que pot passar amb les noves generacions, potser no acabarà de lligar les coses de forma aprofundida.

Les interpretacions son molt bones, però no m'acaben de donar el perfil dels personatges. És clar que jo sóc del temps de la versió de 1949, tendrament acolorida i que ha quedat fixada al meu imaginari, de la mateixa manera que en el de la meva mare havia quedat la versió de principis dels anys trenta, amb un pes pesat com Katherine Hepburn fet el paper de Jo March. Gerwig ha potenciat el paper de la mare, ha humanitzat la tieta rica i ha deixat poc explicat i gairebé en un paper  anecdòtic el pobre senyor Bhaer, mentre que John Brooke sembla un peix sense  suc. Laurie, tot i que Chalamet no m'acaba tampoc de donar el perfil, és l'únic personatge masculí amb vida pròpia, ben mirat. Pel que fa a l'ambientació, és acurada, i palesa l'austeritat familiar ambiental però a mi em va convèncer més la de l'anterior versió, la de Gillian Armstrong.

I és que del llibre se n'han fet un munt de lectures en cinema i televisió, fins i tot a nivell local, però les més conegudes  son la de 1933, la de 1949, la de 1994 i aquesta darrera. Pel que fa a les sèries televisives, en ocasions han volgut canviar l'argument, en allargar-lo de forma lliure i, en tot cas, no han acabat de fer història. L'adolescència d'aquestes quatre  germanetes i el pas, sempre espinós, a la vida adulta, amb la pèrdua prematura d'una de les quatre, té un encant evident i a cadascuna de les quatre versions s'hi troben aspectes encisadors i atractius. No és gens habitual que una narració lligada a la vida familiar d'un grup humà,  en el qual els homes son absolutament secundaris, llevat de Laurie, tingui tant de ressò al llarg del temps, sense que les passions excessives ni els amors tràgics serveixin de ganxo argumental.

La veritable història dels Alcott va ser molt més complicada, atzarosa i rica en matisos. Saoirse Ronan, la Jo del 2019, manifestava, en una entrevista, que no havia volgut tornar a repassar el llibre ni veure versions anteriors, en ficar-se en el paper de Jo March, però que havia llegit  el llibre d'Eve LaPlante, sobre les relacions entre Louise Alcott i la seva mare. LaPlante és descendent d'una branca familiar, la d'un germà de la mare Alcott, i ha escrit llibres interessants sobre el tema i sobre un altre avantpassat, un dels jutges dels judicis de Salem, l'únic que es va penedir dels fets de  forma una mica lucida, amb el pas del temps. Malauradament els llibres de LaPlante no compten amb traduccions a l'abast, encara. 

Fa pocs anys es va reeditar Little Women en una versió suposadament completa, ja que el text canònic havia estat una mica censurat. Això ha passat amb molts llibres, com que els autors o autores ja son morts no poden dir la seva ni fer objeccions a res, tampoc a l'explotació turística d'indrets lligats a la seva biografia, com passa en el cas d'Alcott, les Brontë i tants altres. Louise Alcott va escriure moltes altres coses però no han tingut, ni de bon tros, el ressò de Mujercitas. Em vaig llegir més d'una vegada, de joveneta, tota la història dels March i els seus descendents, i també recordo Ocho primos i Una chica a la antigua. 

Les quatre germanes i el seu entorn restaran per sempre en el nostre imaginari i això fa que qualsevol nova versió sigui acollida amb interès, nostàlgia i curiositat. Avui el paper de la dona, al menys de la dona occidental,  ha fet un tomb importantíssim, i per això cal considerar el context en el qual es van fer les primeres edicions de l'obra d'Alcott i el que representava comptar amb un model literari com aquesta Jo amb empenta, disposada a ser escriptora, refusar un bon partit, i guanyar-se la vida amb l'escriptura. 

La familia Alcott va patir el pes d'un pare amb molt bones idees, unes quantes d'avançades al seu temps, però allò que en diuen un il·luminat, incapaç de fer bullir l'olla i poc disposat a reconèixer el sacrifici de la dona i les filles, tot i que les noies van tenir una educació important, considerant les dèries d'aquells anys. Van fer una vida inestable i gairebé nòmada durant llargues temporades, amb constants canvis d'habitatge i èpoques  en les quals havien de limitar-se  al pa i l'aigua. Una sèrie seriosa i documentada sobre la familia real seria molt interessant. Louise Alcott no es va casar, com Austen, Víctor Català... S'ha especulat força sobre el tema, en tot cas el matrimoni convencional era una mena de trampa, un negoci,  agreujat, per a les dones, amb els perills lligats als nombrosos parts, fins i tot en dones de classes benestants.

La germana que va inspirar el personatge d'Amy va  tenir una vida professional important, com a pintora i il·lustradora, va viatjar i va aconseguir aprendre amb un dels pocs professors que permetien a les dones assistir a classes amb models nus. Es va casar, ja una mica gran, amb un home molt més jove que no pas ella, el mateix, posats a fer comparacions, que la pintora Sofonisba.  Va tenir una filla i, com era malauradament massa habitual, el part li va costar la vida. 

Va il·lustrar una de les primeres edicions del llibre. La filla la va pujar Louise, qui sembla que envejava una mica les possibilitats de la petita,  i després va anar a viure amb el pare, alemany, com el senyor  Bhaer. Aquesta nena, que als nou anys, en morir la tieta, va haver d'anar a viure amb la família del pare, en un context molt diferent i força més encotillat del que havia viscut als Estats Units, va tenir una vida llarga i anònima i va morir l'any 1975, amb més de noranta anys. 

En tot cas, aquesta versió, molt ben interpretada i amb els seus inevitables condicionants, lligats al nostre present, s'ha de veure sense prejudicis, tant si s'ha llegit el text original com si no es així. 

GAVINES FRÀGILS I AUTORS IMMORTALS

La gavina és una de les quatre obres de teatre més conegudes, apreciades i representades de Txékhov. A mi, de les quatre, és la que menys em fa el pes, tot i que té la seva màgia i Txekhov és avui un clàssic indiscutible. Els seus personatges han sobreviscut a modes i tendències, tenen alguna cosa que sempre els fa moderns, encara que no acostumin a patir la plaga de les actualitzacions desmesurades.

El director Michael Mayer ha intentat que l'adaptació que enguany podem veure al cinema no sembli teatre filmat, tot i que jo al teatre filmat, si està ben fet i ben interpretat, li trobo molta gràcia. Per aconseguir-ho juga amb molts primers plans, amb exteriors idíl·lics i, de forma discutible, ha donat a la història una estructura circular. Comença i acaba amb el final de l'obra de teatre, vaja. Tot el repartiment és de categoria i està molt bé, hi ha qui creu que Benning és excessiva en algun moment però jo crec que és el que demana el paper, al capdavall és una actriu fent d'actriu. Per això va ser aquest un paper que va anar molt bé a Núria Espert, en la versió de Flotats, de finals dels noranta.

De l'obra, com de totes les quatre grans de l'autor, n'hem vist un munt de versions. L'havíem escoltada per la ràdio, l'havíem vista per la televisió, en dues ocasions. Als teatres  de Barcelona s'ha representat una pila de vegades, en castellà, en català, per professionals i per afeccionats amb ambicions. L'obra, quan es va estrenar, va fracassar però de seguida va remuntar i va assolir un gran èxit. Té un gran paper per a dama jove, el de Nina, i un altre per a senyora amb rodatge i experiència, el d'Irina, a més a més de comptar amb un conjunt de personatges interessants i tristos, que suren en un món que endevinem en decadència. Però potser la decadència de les societats humanes és endèmica a l'espècie.

Una altra gran Gavina del cinema, amb un repartiment impressionant, avui una mica oblidada, va ser la de l'any 1968, amb la Redgrave, Signoret i James Mason. Una de les versions que vam poder veure per la televisió de l'època, així mateix amb un gran repartiment i els pocs mitjans d'aquella televisió pionera, amb la qual, segons testimoni de Gema Cuervo,  els actors havien de col·laborar portant estris de casa per als atrezzos,  es pot recuperar gràcies a internet.  

Fa pocs dies s'especulava, en algun diari, sobre l'origen dels suïcidis juvenils, relacionant-los amb això de les xarxes, esca dels pecats moderns, obviant que la literatura i el teatre són plens de suïcidis juvenils, inspirats en el món real i motivats per causes que a la gent més gran poden semblar banals, fracassos professionals, desenganys amorosos... No crec que ningú culpés, per exemple, les cartes manuscrites i el correu tradicional, del que transmetien i dels efectes que el seu contingut provocava, per cert. Si, però, que es va culpar en algun moment la novel·la i a la poesia, la lectura en general, d'escampar infelicitat i desitjos improcedents i perillosos.

És possible que la versió actual en cinema no sigui la millor de les possibles ni serà, ben segur, la darrera. Però té un encant evident, malgrat, ai, que ja sabem com acabaran els amors de Nina, la seva trajectòria teatral, i les decepcions literàries i amoroses de Kòstia. Els personatges de Txèkhov ens són propers i comprensibles, juguen a la loteria (avui, bingo) com havíem fet tants de nosaltres, amb la família, després de qualsevol celebració. S'enamoren de qui no toca, pateixen i somnien, mengen, beuen,  menteixen, són infeliços gairebé sempre i una mica feliços de tant en tant, emmalalteixen i moren, mentre és pregunten sense estridències sobre el sentit de tot plegat. I no es distreuen amb els mòbils ni amb la tele pel fet, inqüestionable, de que no en tenien.

PLATGES DESOLADES I GALDOSES NITS DE NUVIS

On Chesil Beach és una pel·lícula que es fonamenta en el llibre del mateix títol de Ian McEwan. És la primera que dirigeix Dominic Cooke, qui té, però, un llarg rodatge en el teatre i la televisió. S'ha comptat com a guionista amb l'escriptor i el repartiment és acurat, compta amb Saoirse Ronan i Billy Howle, molt convincents en els papers principals així com amb una colla de secundaris excel·lents. 

Mai no he acabat de connectar amb la literatura de McEwan, no li nego ofici i admeto que tot són gustos, però crec que, en general, en els seus llibres la forma sol superar el fons, cosa que pot ser fins i tot una virtut literària. Els seus arguments m'acostumen a grinyolar en algun moment i els finals no em convencen.  Aquí passa una mica això, malgrat que en aquest cas el llibre resulta més convincent pel que fa al desenllaç. La llarga primera part de la història ens situa a l'any 1962, una parella molt jove es troba a un hotel per passar la nit de noces, el tema sexual no funcionarà i el matrimoni no es consumarà. La situació compta amb una sèrie de mirades enrere que ens passegen per la relació juvenil entre dues persones de móns molt diferents.

L'amor entre els dos joves comença de forma alegre i lluminosa però en un context de formalitat excessiva pel que fa al contacte sexual, tot i que no sembla, d'entrada, que sigui així. Hi ha, en aquest sentit, uns quants detalls que no voldria considerar pistes falses però que, en cert sentit, ho són. Com ara algunes escenes molt breus en les quals se'ns mostra un possible abús sexual per part del pare benestant de la noia, un senyor d'allò més desagradable, el mateix que la mare. No nego que l'abús familiar ha estat i és un problema seriós però no sempre cal recórrer a aquests abusos ni als traumes infantils per explicar determinades situacions de rebuig al sexe.

Les nits de noces del passat recent devien ser, en molts casos, prou galdoses, jo em pensava que això passava, sobretot, a Espanya. De fet, fins i tot el comprensiu capellà que aconsella la noia ja es veu venir que la cosa no anirà bé i li comenta santament que ho deixi córrer. La dècada dels seixanta va canviar les coses a tot arreu i ara costa admetre que fins i tot en països democràtics i menys rancis tot era, també, molt estrany, amagat i complex. La parella se separarà de forma definitiva i aleshores a la pantalla ens arriba una mena de doble epíleg molt mal explicat. De moment han passat tretze anys i el xicot, que ha assolit un improbable aspecte de penjat, treballa en una botiga de discos i fuma porros amb amics i amigues mentre s'expliquen la vida entre fum i beguda, un tòpic recurrent pel que fa a l'època. Vaja, que l'excel·lent juvenil que va assolir a l'assignatura d'Història no li ha fet profit.

Per atzar sabrà que la seva antiga promesa, dedicada a la música clàssica, s'ha casat, amb un músic del quartet de corda on toca, i ha tingut fills, així que sembla que va superar els problemes. Aleshores la pel·lícula fa un altre salt en el temps i ens trobem, gairebé, en l'actualitat, amb els dos protagonistes maquillats de forma inversemblant i hilarant, de vellets monstruosos. Ella fa un concert, ell hi va, es miren i ploren a dojo per allò del bolero, lo que pudo haber sido y no fue. Tota aquesta segona part, sobretot l'epíleg musical final, resulta molt poc reeixit i espatlla l'interès provocat anteriorment per la història i el context en el qual se situa.

El tema de les diferències socials i culturals sura en l'ambient i et preguntes com el xicot admet segons què, no tant, fins i tot, el tema del capteniment sexual com haver d'aguantar el lamentable futur sogre, i, fins i tot, haver d'anar a treballar amb ell a l'empresa familiar.  També estranya comprovar com la noia supera, en un relatiu espai breu de temps, els seus problemes de relació íntima, ja que una filla seva és prou grandeta quan el xicot se l'ensopega a la botiga de discos. Al capdavall la noia s'ha casat amb un músic, com tocava, i d'ell no sabem si ha tingut o no alguna parella estable. 

La pel·lícula paga la pena, de tota manera, si s'obvia aquest final mal resolt. El llarg passeig per una relació gairebé impossible, amb tensions lligades a la manca d'informació sobre el sexe que existia en aquella època i la manca de comunicació sobre el tema produeix una mena d'angoixa i la satisfacció personal d'haver pogut conèixer temps més lliures i menys convencionals. El retrat que es fa de les dues famílies dels protagonistes és interessant i colpidor. 

La protagonista, que abans de casar-se llegeix un llibre sobre educació sexual, amb unes explicacions que més aviat fan apretar a córrer, m'ha recordat moltes coses, com quan, durant la meva adolescència companyes de feina més grans que jo i a punt de casar-se llegien d'amagat llibres d'aquest tipus. O els textos d'alguns volums recomanats per capellans modernets que donaven una idea molt estranya a l'entorn del rerefons de la qüestió, situant-la en una mena de descripció fisiològica inquietant. Vaig conèixer casos de nits de noces sense consumació i amb problemes, les noies teniem tirada a explicar-nos detalls d'aquest tipus, però el tema, per sort, en general va anar millorant amb paciència i voluntat per les dues parts. A alguns llibres més actuals, com ara, fins i tot el mateix Día de mañana que va inspirar la sèrie, les relacions juvenils sexuals situades en el passat resulten excessivament lliures, cosa que en ocasions resulta, fins i tot, anacrònica. 

EL DEMÀ D'AHIR ÉS L'AVUI D'AVUI

Miro molt poques sèries i em pensava que aquesta no entraria en el context del meu auster contracte amb Movistar però resulta que hi he tingut accés. Encara més, potser no l'hauria contemplat si no hagués estat que per la ràdio em vaig ensopegar amb una mena de tertúlia sobre les seves característiques. El dia de mañana té tot just sis capítols que no arriben a l'hora de durada i es fonamenta en el llibre del mateix títol de Martínez de Pisón, un autor original i de gran categoria però discret i poc habitual en els mitjans tafaners. Mariano Barroso, el director, ha sabut ser fidel a l'esperit del llibre canviant el que li ha semblat adient, ja que una cosa és el paper i l'altra, la pantalleta.

L'obra ha comptat amb un repartiment molt ben triat. A banda d'aquest actor en alça que és Oriol Pla, del qual he de dir que no sempre em convenç però que aquí està excel·lent en el seu difícil paper protagonista, no hi ha ni un sol secundari que grinyoli. Fins i tot les aparicions més breus són admirables. Aura Garrido és una altra molt bona actriu jove en procés ascendent i, per a mi, un gran descobriment ha estat el de Jesús Carroza.

La història -hi ha qui considera que la sèrie és millor que el llibre, cosa opinable i valorable però que no hauria de ser objecte de comparacions odioses- ens explica la vida d'un home mediocre i espavilat, un aragonès que ha vingut a parar a Barcelona, en els darrers anys del franquisme. La vida d'aquest personatge ens la comenten persones que el van conèixer i, com sol passar, les opinions són diverses i parcials. El xicot comença fent de venedor porta a porta, intenta millorar i emprèn negocis ruïnosos, s'aprofita econòmicament de la novieta, es relaciona amb gent de peles, intenta curar la seva mare esmerçant diners i esforços en sanadors il·luminats i estafadors, i inicia una deriva que el porta a fer de confident policial. Té un encant especial, que no sap gestionar, i viu en un món de mentides i fantasies que el portaran, literalment, per molt mal camí...

He conegut gent així, fins i tot a la família, tot i que no n'hagin fet de tan grosses com aquest Justo Gil, que inspira rebuig però, així mateix, afecte i compassió. S'agraeix que la ficció defugi condemnes maniquees i ens mostri en algun moment la complexitat inquietant de l'ànima humana. Són persones d'aquestes que, com deia la meva mare, no són bones ni per a elles mateixes. I és que en els darrers anys hem patit un excés de republicans coratjosos de bon cor, esquerranosos d'una peça i fatxes malèvols i sàdics, al cinema i a la literatura. 

La realitat històrica compta amb persones molt bones amb la família i molt dolentes per a la resta o amb grans lluitadors socials i polítics que han estat un desastre pel que fa a la relació amb la dona, els fills, els pares i, en general, a la seva vida personal. I les històries personals, encara més quan els temps són difícils i complicats, poden tenir de tot, grans moments i moments lamentables, heroismes i traïcions, actes justos i d'altres que no ho són tant.

La sèrie té alguns moments una mica lents però manté, en general, un ritme admirable i una intriga argumental que fa que com sol passar avui, i ja és una plaga bíblica, ens diguin que conté elements de thriller, com si això fos un mèrit. La recreació de l'època és molt interessant i diria que saludable en un moment en el qual s'evidencia la supervivència del franquisme i els peus de fang d'aquella lloada transició. Aquí podem veure imatges d'arxiu que potser no hem vist mai, amb Franco pel mig, és clar. 

Passen per la sèrie gent de categoria, que no veiem tant com voldríem, molts dels quals, catalans: Àlex Casanovas, Pep Cruz, Nora Navas, Dafnis Balduf, Pep Munné, que excel·leix quan fa papers odiosos i de fatxenda, Bruna Cusí, una altra jove actriu ascendent. Me'n deixo un munt, ep. El repartiment i la producció de El día de mañana mostra aquesta Espanya positiva i col·laboradora que molts voldrien que no existís. I una Barcelona catalana, castellana, andalusa, viva i versemblant, amable i inquietant a la vegada. 

Fins i tot els personatges més odiosos, com el de Karra Elejalde, actor que em provoca molta por quan fa de dolent, tenen els seus moments humans, com quan aquest es posa a garlar amb Casanovas, a qui ha manat estossinar, sobre el passat bèl·lic comú, situat durant la seva personal visió èpica de la guerra civil i li lliura una cigarreta que abans li ha negat, al capdavall són dos soldats que es troben en camps diferents. L'extrema dreta semblava haver desaparegut però en aquests darrers temps hem comprovat com cueja malgrat que, en aparença, el món canvia i molta gent evoluciona, com aquest Mateo, antic policia, avui restaurador modest, pare de família i militant del PSOE que ha aconseguit desar els seus esquelets al fons de l'armari més profund i viure el millor que pugui, malgrat els mals records. I que comparteix, amb Justo Gil i Carme Roman, l'orfenesa, tot i que tampoc no es fa psicologia barata en cap moment.

Com vaig fer amb Vida privada tinc pensat rellegir aviat el llibre de Martínez de Pisón però admeto que quan el vaig llegir no em va impactar com ho ha fet la sèrie. Justo Gil és, en certa manera, un parent literari dels personatges de Marsé i Martínez de Pisón un autor que connecta amb tota la tradició de novel·la barcelonina escrita en castellà, per raons diverses, i que en ocasions s'ha volgut menystenir o ignorar. O amb el teatre realista de l'època, com el de Buero Vallejo, alguna cosa de La doble historia del doctor Valmy sura també en aquesta narració televisiva admirable i, en cert sentit, una mica esgarrifosa pel que fa al rerefons ombrívol de l'ésser humà, que no sempre som capaços de reconèixer en nosaltres mateixos.