Avui és Santa Marta, patrona d'hostalers, taverners i aventurers. Els aventurers eren els qui feien serveis de restauració a domicili. La barcelonina Confraria de Santa Marta encara funciona i fa celebracions tot i que no crec que tingui el pes específic d'altres temps. En els anys ombrívols i folklòrics del franquisme cada any es podia veure, a la coberta dels diaris, alguna fotografia del gremi de restauració celebrant la seva festivitat. No eren els únics que tenien espai propi en el dia de la patrona, això dels sants i els seus gremis era molt del gust dels poders del moment.
En aquesta època de l'any sembla que la vida s'aturi però res d'això. Moltes coses de pes, tragèdies sobretot, han esclatat i esclaten a l'estiu. Malgrat aquesta evidència els mitjans de comunicació donen festa als seus noms emblemàtics i tanquen programes o hi situen substituts i substitutes esforçats. En això es percep el privilegi dels importants, vaja. Per poder tenir vacances a l'agost, i això també passa o passava en moltes empreses, havies de tenir antiguitat i mèrits assolits.
Durant tota la vida -la meva- he sentit comentar que calia repartir les vacances i no concentrar-ho tot en aquest mes d'agost, pel meu gust el pitjor de l'any. Hi ha el tema de les escoles que no han sabut inventar noves estratègies vacacionals, més adaptades a la realitat familiar del present. Durant el mes de juliol la cosa encara sembla estar en actiu, es fan cursos, cursets, casals i de tot. Però l'agost, ai, és el mes de la dispersió humana per excel·lència. Ja es pot enfonsar el món que els mediàtics de la informació són viatjant pel món o nedant per la Costa Brava.
Quan jo era petita l'única distracció era la ràdio fins que no va arribar la tele. Jo escoltava totes les novel·les que podia. I a l'agost, au, les acabaven de mala manera o les deixaven en suspens, la ràdio estival passava a ser tot un avorriment, com la tele avui. Els cinemes de barri feien reprises, pel·lícules de l'any de la picor, tenien la seva gràcia i a les nostres mares els agradava recordar-les. La tele també fa reprises de sèries antigues, incombustibles, Columbo, La casa de la pradera...
A l'estiu, ara, a més a més, has de patir els aires condicionats, un luxe que ja sembla imprescindible i que t'obliga a estar a espais amb les finestres tancades i arribar a estats de congelació inversemblants, encara més perillosos quan sovint el contrast amb el carrer resulta d'allò més sofisticat. Els vagons de metro i els autobusos són un perill per a la salut. Però, això sí, a moltes estacions de metro t'ofegues de calor. No hi ha manera d'adaptar-se de forma raonable a les circumstàncies.
També tenim festes majors a dojo, amb el seu soroll excessiu, en general. I el món de la política sembla immergit en una mena de cercle viciós i reiteratiu tot i que potser abans tampoc no era cap meravella tot i que, venint del franquisme, ho vèiem tot de color de rosa o de verd esperança. Contemplant les notícies internacionals dels diaris em considero privilegiada, la veritat.
Avui, per exemple, incendis a Grècia, segurament provocats i magnificats a causa de les corrupteles del poder, Irak sense llum ni aigua i a quaranta-cinc graus, Sueida, una bonica i pacífica ciutat siriana, destrossada i amb un munt de morts, el problema de les migracions cada dia més complicat i sense solucions efectives serioses, un munt de morts a tot arreu, de totes les edats. Potser un munt de cervells privilegiats ofegats de forma anònima o destrossats per bombes i violències indiscriminades. Sempre ha estat així o pitjor, aquí o allà, tan sols cal repassar hemeroteques, efemèrides...
I això sense entrar a fons en el que es pot percebre a Barcelona i a d'altres grans ciutats, fent una volteta, gent dormint al carrer a tot arreu, misèria evident, prostitució marginal, narcopisos i la resta. La culpa no deu ser de Madrid, en aquest cas, ja que sembla que allà tenen problemes semblants, com es pot comprovar a la bonica plaça on, en cas d'haver aconseguit les Olimpíades, Lady Aznar hauria convidat els forasters a fer un relaxing cup of cafe con leche.
Avui, per exemple, incendis a Grècia, segurament provocats i magnificats a causa de les corrupteles del poder, Irak sense llum ni aigua i a quaranta-cinc graus, Sueida, una bonica i pacífica ciutat siriana, destrossada i amb un munt de morts, el problema de les migracions cada dia més complicat i sense solucions efectives serioses, un munt de morts a tot arreu, de totes les edats. Potser un munt de cervells privilegiats ofegats de forma anònima o destrossats per bombes i violències indiscriminades. Sempre ha estat així o pitjor, aquí o allà, tan sols cal repassar hemeroteques, efemèrides...
I això sense entrar a fons en el que es pot percebre a Barcelona i a d'altres grans ciutats, fent una volteta, gent dormint al carrer a tot arreu, misèria evident, prostitució marginal, narcopisos i la resta. La culpa no deu ser de Madrid, en aquest cas, ja que sembla que allà tenen problemes semblants, com es pot comprovar a la bonica plaça on, en cas d'haver aconseguit les Olimpíades, Lady Aznar hauria convidat els forasters a fer un relaxing cup of cafe con leche.
font de la fotografia: https://twitter.com/ahplazamayor
Els privilegis dels qui vivim, de moment, bufant cullera i amb una certa seguretat física, són fràgils, prou que ho sabem i m'evoquen una frase recurrent dels qui em precediren, quan ens queixàvem de la teca o no escuràvem prou el plat: massa farts! Un dels desigs més eteris i ben intencionats que la gent sol manifestar és això de què vol que els seus fills i néts visquin bé, en pau i feliços. Però el futur és imprevisible i la història ens ho demostra a bastament. Si no volem posar la descendència en risc, millor no tenir-ne. Però, és clar, això és demanar massa, la biologia és molt tramposa i la tendència a pensar, com deia una cançó, que el demà serà millor, absolutament humana.
Ara s'ha posat de moda, en l'àmbit periodístic i de forma pesadeta i reiterativa, citar aquell conte de la cabra, avui l'he tornat a llegir en un article. És una faula d'origen jueu i es veu que el primer que la va recuperar, a casa nostra, va ser el senyor Mas-Colell. Un jueu consulta el rabí, amoïnat per la mala relació familiar que es viu a casa, una casa massa petita per a tota la família. El rabí li aconsella que porti una cabra a la llar. Al cap d'un temps el pobre home, desesperat, explica al rabí que la cabra els ho destrossa tot i que allò és horrible. I el rabí li diu que tregui la cabra i que tothom se sentirà alleujat, feliç i conformat.
És aquesta una història que es pot aplicar a qualsevol situació, personal o col·lectiva. Avui, en lloc d'anar a parlar amb el rabí o el mossèn anem al psicòleg. Podem estar molt pitjor del que estem i, aleshores, la supressió d'una nosa evident farà que ens oblidem de molts problemes anteriors, poc rellevants, ben mirat. Em temo, però, que l'efecte-cabra resulta de poca durada, sobretot a causa del tarannà insatisfet que és patrimoni de la nostra espècie. I s'obliden els drets de la cabra, per a la qual deu ser un infern haver de conviure amb la família conflictiva en un espai reduït.
Que Santa Marta hi faci més que nosaltres i ens conservi un plat a taula o un menú barat a l'hostal del barri, vaja. A nosaltres i als nostres descendents. I que l'agost ens sigui lleu i breu.
5 comentaris:
Para el 1 de febrero llevaré 12 años en las cocinas de TdC.
De 90/110 menús diarios ahora van por los tres cientos y pico, casi cuatro cientos.
Pocos de los que habían por aquella época han dejado de venir, y los que se van sumando continuan viniendo.
Si alguno deja de hacerlo es circunstancial o porque ya no está. ¿Qué quiero decir ?. Que esto es lo que se llama estructural. Los que están no marchan a buscar trabajo o futuro en otras zonas, y los que vienen se enganchan, porque al menos hay algo para la tripa.
Por eso es evidente que será muy complejo el erradicar lo de las personas en la calle, simplemente porque no hay oportunidades para ellas. Supongo, que no lo se, que si se les ofreciese a cambio de comida y retiro nocturno un lugar donde reciclarse, tampoco se como ni de que manera, supongo que muchos dejarían la calle.
Aunque como he dicho, esto es especulativo, y como tal puede ser erróneo.
Salut
Ara que parla Miquel de TdC, hi ha un senyor sudamericà que va amb el gos i con no el pot entrar i no el vol deixar sol, una de les germanes li porta un entrepà a l'entrada i aigua per beure..., i sempre amb un somriure als llavis.
... Santa Marta tiene tren, pero no tiene tranvia deia la cançó.
Miquel, sembla que és un problema difícil de resoldre i tal i com està el tema de les migracions cada vegada hi haurà més gent sobrevivint com pugui i els deixin, ens hi hem d'acostumar però potser hi estem massa acostumats i tot. HI ha experiències a paisos nòrdics però no som comparables, ni per nombre de població ni per situació geogràfica. De tota manera també sembla que, a nivell personal, és molt difícil treure gent dels carrers i que arribin a fer una vida convencional, sobretot si porten molt de temps en aquesta situació, també passa amb determinats delinqüents de llarga estada, la rehabilitació és complicada i hi ha pocs casos realment satisfactoris. Un altre tema és aconseguir, encara que hi hagi llocs, que determinades persones hi vulguin anar, a l'hivern hi ha molts problemes amb això, les coses no són gens senzilles però el fet és que el panorama és força angoixant, aquí i a Madrid i tot arreu, em temo. No és gens fàcil 'reciclar-se', en ocasions s'ha ofert solució a la gent però tot funciona tan sols a nivell individual i puntual. No és tan sols això de la manca d'oportunitats ni els pecats de la societat culpable, els qui ajuden en el tema són molt realistes amb això, en conec alguns.
Francesc, hi ha casos molt surrealistes en el context de la misèria.
Però, vaja, pensem en positiu, tenen menjar i no els llencen bombes al damunt, de moment, a banda d'alguna bretolada i agressió ocasional, és clar. El món és com és.
Publica un comentari a l'entrada