UN AVI, UN NEN, UNA ILLA

Els anys passen i els joves actors dels emblemàtics Plats Bruts s'han fet grans i han seguit camins diversos. Pau Durà, el simpàtic valencià de la sèrie, ha anat fent moltes coses, com a bon actor de cinema i televisió, director de teatre i de curts. S'estrena enguany com a director de llargmetratge amb una història relativament senzilla, amable, amb un guió escrit per ell mateix i que potser en algun moment trontolla o resulta una mica confús. Amb totes les seves limitacions i alguns tòpics, Formentera Lady resulta interessant, emotiva i gairebé imprescindible. És clar que Durà ha tingut la sort de comptar amb un pes pesat de categoria, José Sacristán, improbable però convincent hippy envellit, músic resistent d'un món de llibertat que mai no va ser el que ens semblava, a la gent convencional i ensopida.

Sacristán surt a tots els plans de la pel·lícula, de fet, ell és la pel·lícula, i amb la seva experiència que no defuig, més aviat el contrari, col·laborar amb les noves generacions, ens amara de nostàlgia positiva en el paper d'aquest avi, tan diferent però, en certa manera, semblant al de la Heidi. L'acomboia un bon planter de secundaris, com ara Jordi Sánchez, un dels artífexs d'aquells Plats Bruts, avui centrat en papers còmics però que segurament podria fer tot allò que es proposés. I, entre els més coneguts que passen per la història crepuscular d'aquest rocker resistent, hi trobem, etiquetats com a col·laboradors especials a gent com Nora Navas o Ferran Rañé. 

Els paradisos insulars ja no són el que van ser, o que potser mai no van ser, malgrat la mitologia i els records romàntics. L'argument és pot resumir en poques paraules, és allò de la relació entre un vell i un infant i de com algú que ha viscut egoistament a la seva manera acaba per entrar, ni que sigui de forma tardana, en el camí de la responsabilitat assumida. El nen protagonista, Sandro Ballesteros, ha estat molt ben triat, és un d'aquests nens seriosos, reflexius, una mica tips de la manca de seriositat dels adults però que, quan cal, es comporten com ells. Ja sé que ho exigeixen els guions, però sempre he sentit certa inquietud davant de les pel·lícules amb infants, per molt bones intencions que mostrin, d'entrada, els responsables i els familiars.

Fa alguns anys vaig veure per la televisió un documental a l'entorn dels fills d'alguns d'aquells hippies del passat, centrat, sobretot, en les seves vivències infantils a Eivissa o Formentera. Crec que les narracions dels fills volien ser pietoses i comprensives amb els seus pares però no em va semblar, que en general, aquells adults d'avui recordessin amb excessiva badoqueria aquells anys, més aviat amb certa amargor.  molts havien patit la irresponsabilitat dels progenitors, la majoria dels quals, com el protagonista, consumidors de drogues diverses. No sempre hi va haver darrere seu avis i oncles afectuosos, com en el cas de la història que ens explicava Estiu del 93. A Formentera Lady el protagonista ha sobreviscut a les seves addiccions, ha tingut sort, i també ho va fer la seva dona, que evoca en unes filmacions familiars lligades a un món irrecuperable. Però ja sabem que molta gent jove es va quedar pel camí.

Pau Durà no ha carregat les tintes i es mou en el context d'una mena de tragicomèdia lluminosa, plena de bona gent, gent que s'ajuda i dona suport a aquest Sammy, una mena de personatge popular de la comunitat, que el tolera, l'estima i l'ajuda quan pot i cal. Les restes d'aquell temps que encara han aguantat una mica, com aquest bar galdós, decadent i contracultural regentat per Rañé, tenen els dies comptats. I és que l'hostil continent convencional, al capdavall, potser ofereix més possibilitats per als somnis i necessitats del present que no pas les illes mítiques de dimensions reduïdes, amb tendència a convertir-se en parc temàtic.

Pau Durà ha tingut la grapa d'aconseguir un llenguatge divers, viu i colorista, escoltem català i castellà i, pel que fa al català, podem gaudir d'una gran varietat de registres dialectals lligats a un entorn on convergeix gent de moltes procedències. Crec que és aquesta la pel·lícula que he vist on aquesta intenció de reflectir una realitat evident m'ha resultat més reeixida.