25.8.18

MORANTE, ILLES VITALS I EVOCACIONS DIVERSES

Resultat d'imatges de LA ISLA DE ARTURO


Encara trasbalsada per la lectura de La Historia he llegit, o rellegit, La isla de Arturo. M'hauria agradat haver pogut accedir a la traducció en català de Joan Oliver però per raons de comoditat -tots dos llibres es poden baixar gràcies al préstec bibliotecari- he recuperat la novel·la en la recent reedició de Lumen. La traducció és xcel·lent, d'Eugenio Guasta i, com en el cas de La Historia compta amb una molt bona introducció de l'escriptor Juan Tallón. L'únic retret que faria és el de la coberta, no sé què té a veure amb el llibre, la veritat, però avui això de les cobertes raretes i fora de context va sent habitual, em temo. 
Resultat d'imatges de la isla de arturo lumen
Rellegir un llibre es com tornar a visitar un indret del qual guardem pocs records i aquests poden ser enganyosos. Nosaltres hem canviat, el lloc també, fins i tot en el cas de que estigui si fa no fa, i la nostra mirada és molt diferent a causa del pas del temps. L'isola d'Arturo va ser també una pel·lícula emblemàtica, en aquells anys en els quals l'excusa de l'art i assaig va permetre accedir a títols impensables en un context d'exhibició més convencional. Les novel·les d'aquest tipus, sobretot en català, me les deixava una companya de feina una mica més gran que jo, que estava al cas de l'actualitat editorial. Em va deixar també, entre d'altres, El doctor Zhivago.

Resultat d'imatges de LA MEVA ILLA MORANTE
Aquest llibre és moltes coses, una història de creixement personal conflictiu, un retrat inquietant del primitivisme d'una bona part d'Itàlia, un relat ple de simbolisme i, segons expliquen alguns, motivat per la passió de Morante per Visconti, homosexual. Homosexual sense gaire manies, però, a l'hora de tenir relacions amb dames singulars de tant en tant. De jove tot aquell món d'intel·lectuals apassionats em semblava escandalós però avui ja no ens espantem de gairebé res. La mirada sobre l'homosexualitat ha canviat molt i també ha canviat la imatge de la dona, de la maternitat. 

La màgia del llibre és que està molt ben escrit, agafen ganes d'anar a buscar de seguida la versió original italiana i veure com ens en sortim. Pel que fa a la pel·lícula, la versió va ser digna i, en general, ben rebuda. La va dirigir un gran tot terreny, Damiano Damiani, al qual l'excés de producció ha perjudicat, pel que fa al record de l'excel·lència d'alguns dels seus títols emblemàtics, entre els quals aquelles terribles Confessions d'un comisari. 

Resultat d'imatges de confesiones de un comisario
Un dels molts arguments de les llegendes urbanes modernes és allò de què hi ha pel·lícules que han representat una mena de maledicció per aquells que hi van col·laborar. I no em refereixo ben bé a morts tràgiques i misterioses, que també n'hi ha algunes, sinó a la desaparició o el passi a l'anonimat i la supervivència professional dels seus actors, els quals, després d'un èxit remarcable no van fer mai més res de tanta volada. Però això passa en moltes professions, és clar.

En tot cas, els actors de L'isola d'Arturo van gairebé desaparèixer del mapa. Reginald Kernan, el senyor ros que feia parella amb Sara Montiel a Pecado de amor, aquí en el paper inquietant d'aquest pare, al qual comences odiant per acabar sentint per ell una estranya compassió, va fer molt poca cosa després. Havia estat periodista esportiu, metge i, de forma inesperada, va passar a fer de model. Va morir l'any 1983 i després de L'isola tan sols va sortir a Cien mil dólares al sol, una divertida pel·lícula d'aventures amb un repartiment de categoria.
Resultat d'imatges de la joven Buñuel
Vanni de Maigret, el jove Arturo de la pel·lícula, va fer també un parell de pel·liculetes més i va desaparèixer del mapa. El mateix va passar amb l'encisadora Nunziata, Key Meersman, a la qual havíem pogut veure abans a La joven, de Buñuel, un títol una mica maleït i relativament oblidat que va tenir molt èxit quan el vam poder veure per aquí, també gràcies a l'art i assaig. Buñuel, que era força poca-solta, va parlar de la noia com si fos vulgar i sense grapa però va admetre que va resultar força bé en aquell paper difícil i espinós. Tot i que era una de les pel·lícules preferides del director hi ha opinions per a tots els gustos i se la va titllar d'ambigua moralment parlant. Fos pel que fos la xicota va desaparèixer del món del cinema i no n'he sabut trobar cap informació rellevant.

L'isola d'Arturo va rebre el premi gros al Festival de Sant Sebastià. Tot aquell mon de Moravia, Morante i la resta ens semblava, aleshores, llunyà i mític però a tot arreu hi havia sectors que ranciejaven, com es pot veure a llibres com On Chesil Beach. A Itàlia semblava a punt de triomfar el comunisme radical i humanitzat però ja vèiem com els van les coses. El món va semblar canviar de pressa i fins i tot, joves com érem, creiem que tot milloraria sense aturador i arribaria allò de la pau  universal i la germanor generalitzada. Malauradament no ha estat així ni ho serà mai, què hi farem. 
Resultat d'imatges de moravia carmen llera
La vida de Morante va ser complicada, es poden llegir molts bons articles sobre ella a la xarxa. Tenia un caràcter difícil i incoherent en molts casos. Moravia va compartir la vida, després de Morante, amb una altra gran escriptora, Dacia Maraini, però de vellet, com els passa a més d'un, va caure en el romàntic parany d'una dama jove, bonica i espavilada, Carmen Llera, espanyola per a més inri, tot i que crec que es va fer italiana, amb motiu de la relació. La imatge del professional de culte -i amb calerons o poder- fent el galant a les seves velleses m'irritava, però avui em provoca tendresa i tot. 

Tant a La Storia com a L'sola d'Arturo hi trobem uns protagonistes rellevants que no són humans, els gossos. Gossos fidels, incondicionals, comprensius, i els quals, en desaparèixer, deixen un buit irrecuperable. Mereixen comentari a part, però serà en una altra ocasió.

2 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Parlant d'escriptors amb vida complicada i de gossos, em ve al cap el cas d'en Romain Gary, autor d'una novel·la que porta per títol "Gos blanc" (tot i que l'animaló en qüestió em sembla que no era dels incondicionals als que fas esment).

Sigui com sigui, s'acaba d'estrenar als cinemes una nova adaptació de "La promesse de l'aube" que està prou bé. Si no l'has vist encara, te la recomano.

Fins aviat,
Juan

Júlia ha dit...

Hi aniré, la tinc a la llista, gràcies, felicitats pel blog.