EN TEMPS DE MELONS, NI MISSA NI SERMONS

No sé si les imatges valen més que les paraules, depèn. Avui, de fet, les imatges poden ser altament manipulables. Sempre ha estat així però en l'actualitat la manipulació està a l'abast de la gran majoria de ciutadans i ciutadanes. Això fa que, com qui no té feina el gat pentina, molta gent es dediqui a muntar imatges divertides amb polítics fent el pena, per exemple, i les difongui a través de les xarxes, com per fer una gracieta. De tota manera, crec que la imatge que encapçala aquesta entrada és autèntica.

Avui és el dia de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona. La nostra societat, cada dia menys religiosa, ha de conviure amb una tradició que lliga el calendari i les celebracions a sants i marededéus, ens agradi o no. Durant un temps alguns dogmàtics ateus van fer intents de substitució. Per exemple, en algunes escoles s'eliminava tota la mitologia nadalenca i es feia això del solstici d'hivern. Però la tradició religiosa pesa molt i mai s'elimina del tot, pren formes diferents. 

A nosaltres ens van educar en el catolicisme ranci i hem sortit molt descreguts, i a molta gent de l'altre banda d'allò que en deien el teló d'acer els van educar en l'ateisme oficial i avui les seves esglésies tenen força públic. En resum, que l'escola i l'educació, al menys en els primers nivells d'existència, tenen molt poc pes encara que tot es vulgui arranjar educant. 

Un dels actes estrella de les festes barcelonines ha estat, des de fa anys i panys, la missa a la Basílica de la Mercè, en la qual s'apleguen un munt de gent de tots els estaments del poder, vegeu la foto, de l'any 2016, tampoc no fa tant, encara que moltes coses hagin canviat des d'aleshores. La senyora Colau i el seu equip no hi van, per raons òbvies i una mica contradictòries, considerant que la festa respon a una tradició religiosa. 

A més a més, ja no inclouen la missa en el programa d'actes oficial, un programa farcit de tota mena de coses. Això no em sembla intel·ligent, al capdavall aquesta missa és una mena de tradició consolidada. Ni que fos en un petit apartat, la podien haver mencionat, i quedarien be amb poc gasto i evitarien que per la xarxa corri una demanda de firmes a favor de la inclusió d'aquest acte en el context dels excessos festius que es programen.

Al Poble-sec, per la Festa Major, es fa també una missa, cada any en una de les quatre parròquies del barri. Hi sol anar gent de totes les tendències. És clar que no hi veiem ni polítics d'upa ni uniformes militars i els capellans nostrats són de base. Crec que, en general, la missa s'inclou en el programa veïnal com un acte més a tenir en compte. 

A la Mercè, quan jo era joveneta, fins i tot els futbolistes anaven a donar gràcies pels seus trumfos. Eren d'altres temps. Quan la missa de la Mercè era més o menys oficial, o sigui, fins fa quatre dies, era un divertit espectacle veure la desfilada de polítics, militars i gent coneguda, anant cap a l'església. La missa de la Mercè té molta audiència. 

Encara que no la promocionin en el programa la Basílica s'omple igualment i per arribar al cambril has de fer llargues cues. La Basílica de la Mercè és tot un món misteriós, conté grans curiositats ocultes i la sobrietat exterior contrasta amb la brillantor barroca de l'interior. Va ser obra de l'arquitecte Mas i Dordal, avui un desconegut per la majoria, car tot s'ho mengen el romànic, el gòtic i el modernisme. En això de la visió de l'art també hi ha un pes polític. 

En els darrers anys, l'arribada de polítics, sobretot de polítics a la missa anava acompanyada d'esbroncades sorolloses, no excessivament massives, però molt contundents. L'esbroncada va fer que s'haguessin d'endegar mides de seguretat. Alguns  i algunes dels qui avui remenen les cireres a la Casa Gran anaven a esbroncar. 

Feien servir diferents instruments per fer soroll i brandaven grans pancartes reivindicatives de tota mena de coses. La gresca durava tota la missa i excel·lia en intensitat a l'entrada i la sortida de l'acte. Avui alguns esbroncats són a la presó, a l'estranger o pagant multes abusives, en un any han passat tantes coses que costen d'assimilar. I alguns esbroncadors tenen poder municipal, la vida és estranya.

No m'agraden gens aquest tipus d'esbroncades. Una altra esbroncada que va arribar a límits perillosos va ser la que es feia als del PP quan anaven a fer l'ofrena floral al monument a Rafel de Casanovas. Allà es van arribar a llançar tomàquets, ous i alguna pedra. També s'havia esbroncat al PSOE, amb motiu, per exemple, de la LOAPA. Els convergents han estat esbroncats en moltes ocasions, al llarg de la seva història política. Jo evitaria anar a cap acte si sabia que m'havien d'esbroncar, la veritat. Però aquestes coses deuen entrar al pack professional de molta gent. 

Potser haurem d'admetre que som catòlics costumistes i culturals, ens agradi o no. Hem avançat una mica en això de separar la tradició de la doctrina. No és gens fàcil, la veritat. Hi  ha aspectes de religió popular que em sorprenen, com ara les cues per anar a veure Santa Rita o Santa Llúcia. No crec que s'hagi de creure en alguna cosa, sí o sí. Es pot no creure en res i ser feliç, feliç a mida humana, o sigui, felicet, i encara, a estones. Hi ha coses, inofensives, que hauríem de deixar com les  hem trobat i, si minven, deixar que ho facin de forma natural, per l'evolució lògica dels costums i els usos socials. 

Un altre tema és que no es pugui fer broma a fons sobre el tema religiós, per no ofendre, quan en tants temes diversos t'ofen tothom un dia sí i un altre també. Sembla que hi ha tirada a castigar de nou allò que en diuen la blasfèmia. Avui mateix escoltava com, en un programa de cine, de la ràdio, evocaven la pel·lícula La vida de Bryan, que va provocar escàndol i prohibicions a diferents països, con Irlanda i Noruega. Alguns ajuntaments anglesos també la van rebutjar. Aquí, eren d'altres temps, va tenir un gran èxit, i a Madrid va estar dos anys en cartell i va ser de les més taquilleres de l'època. Enguay em temo que les coses anirien d'una altra manera. Aquelles bones perspectives de llibertat s'han anat diluint en lleixiu.

Jo crec que el millor, quan una cosa no t'agrada, és no anar-la a veure o no participar-hi, sigui una missa oficial o una pel·lícula descarada. Hi ha maneres de protestar del que sigui que no passen per l'insult ni l'agressió, verbal o física. No cal. Però en això, la veritat, no hem avançat excessivament. I ens sembla que els nostres tenen dret a fer soroll i, els altres, de cap manera.