MORANTE, UNA ALTRA DONA AMB GAT

He aprofitat la tarda plujosa d'ahir per acabar la biografia d'Elsa Morante, escrita per Lily Tuck i que m'havia passat la meva amiga Montserrat Galícia. Gràcies a Galícia, també escriptora, m'he acostat amb més interès i curiositat a autores les quals, per algun motiu inconscient i estrany, creia que no em farien el pes, com ara Virginia Woolf, Ginzburg, Mc Carthy o la mateixa Morante. 

Diuen que ha baixat  el nombre de lectors a molts països d'Europa, Itàlia inclosa. Aquí encara no havíem arribat als mínims previstos i sembla que ha baixat més. Però crec que les dones lletraferides, al menys algunes, com la Montserrat, fins i tot fan pujar la mitjana de forma exponencial.  Els clubs de lectura, les visites culturals i moltes més activitats compten amb un nombre molt més alt de dones que no pas d'homes, cosa que es pot comprovar fàcilment, per observació directa i sense necessitat de fer estudis ni enquestes.

No crec que sigui tan important llegir, és una activitat més de tantes com es poden fer, a la vida i es poden llegir moltes bestieses. Jo llegeixo força però, per exemple, no he fet mai ni esport ni patchwork. El llegir et fa perdre l'escriure i moltes altres possibilitats, les coses com siguin. Fa un parell de dies algú em va enviar un vídeo  on parla una senyora velleta a la qual li diuen la abuelita mochilera, i que després de jubilar-se ha donat la volta al món i ha estat per tot arreu. 

Avui el viatge sembla un valor en alça, tothom parla dels viatges que ha fet i jo, que sóc poc viatgera, no puc ficar cullerada. Cosa que per a les dones, la majoria de les quals excel·lim en expressió verbal, és un handicap. Això de córrer món o fer esport de competició a edats avançades provoca admiració però si dic que, per exemple, des que em vaig jubilar he llegit mil cinc-cents llibres (o he vist mil pel·lícules), per posar un número hiperbòlic, més aviat molta gent creurà que estic guillada o que no toco vores. Amb això del viatge, amb tot els respectes, sempre em ve al cap un monòleg del Capri (El nàufrag), i allò que una sogra diu al gendre: hem de viatjar, hem de veure món, que no tenim conversa...

Aquesta biografia de Morante és molt interessant i seriosa. Incideix més aviat en l'obra literària que no pas en la vida personal de l'escriptora. Morante era una dona d'una gran personalitat, contradictòria en ocasions, una mica estranya a voltes. El seu nom resta lligat al de Moravia, és clar, i diria que tot just fa poc, amb la reedició de llibres seus com La Història, que, per cert, va estar prohibit durant un temps per les espanyes transicionals, s'ha l'ha posat en valor. Tot i que fa molts anys ja una companya de feina, a mitjans dels seixanta, em va passar La meva illa, la versió en català de L'isola d'Arturo, aleshores pràcticament una novetat, i recordo que em va dir que l'havia escrit la dona del Moravia. 

Morante, com Colette, a qui evocava ahir, va ser una altra dona amb gat. El tema dels gats de gent famosa podria fornir material per a una tesi doctoral, potser n'hi ha alguna i tot, i jo no ho sé. Morante, diuen, hauria volgut tenir fills i és possible que transferís al gat el seu afecte maternal frustrat però Colette va tenir una filla, ja una mica grandeta, i va fer més cabal del gat que de la nena, pel que he llegit. La filla de Colette. Colette de Jouvenel va ser una dona intel·ligent i interessant, feminista, però l'ombra materna era molt gruixuda i no se'n va acaba de desfer mai. 

La biografia ens situa en el context de l'època, aquella Roma del temps de la guerra i de després, plena de gent rellevant i entusiasta, complexa i inoblidable, com el mateix Passolini, amic seu, o Moravia, un autor que crec més comentat que no pas llegit i que sembla que en els darrers temps ha anat una mica de baixa. En uns cursos sobre literatura que vaig fer a mitjans dels vuitanta recordo que un dels professors va comentar que això dels autors era com la borsa, pujava i baixava, tot anava a tendències i modes. Constato que és ben cert. Moravia, a les fotografies amb Morante, sempre està seriós, absent, com ella mateixa. És clar que tot plegat pot ser ficció, teatre, els escriptors i la gent famosa, en general, es creen el seu propi personatge i a l'hora de retratar-se intenten reflectir allò que volen semblar. Hi ha poques fotografies on Moravia rigui de forma espontània, en concret n'he trobat una amb Gina Lollobrigida, per cert, de quan l'actriu va protagonitzar La romana. 

Moravia va tenir dues parelles més, la tercera espanyola i jove, Carmen Llera, manifestava no haver estat mai enamorat a fons de Morante i, a més a més, va tenir el mal gust de dir-ho en diferents ocasions, quan les dones, i potser també alguns homes, preferim allò de digues que m'estimes encara que sigui mentida. No va tenir fills amb cap de les tres. D'alguna manera amb Elsa es tenien afecte i ell era allà quan calia i l'ajudava econòmicament si feia falta. Les relacions humanes són complexes i contradictòries i cap biografia, per bona que sigui, pot arribar al fons de l'ànima de la gent.