SALADRIGAS, EVOCACIÓ PERSONAL I SUBJECTIVA

Ha mort Robert Saladrigas i la majoria de publicacions se n'han fet ressò en els seus suplements i espais culturals. La gran majoria d'aquests ressons oportunistes, amb algunes remarcables excepcions, s'han limitat a fer un refregit de tot el que es pot trobar a la xarxa sobre un personatge d'un gruix cultural immens. 

L'article més íntim i personal que he llegit fins ara sobre Saladrigas ha estat el de Masoliver Ròdenas, una persona de la seva generació, aquesta generació que avui sembla no comptar gaire en el context literari d'actualitat. Masóliver incideix en la marginació que va patir Saladrigas, a la qual ell mateix semblava no donar importància i feia ben fet en passar del tema, aquesta actitud també es fruit, sovint, de l'edat i l'experiència. Si la gent del poder nostrat no va anar ni al comiat de Josep Fontana, què n'esperem?

Això de les modes i les tendències lligades a generacions és una constant. Potser també la gent de l'edat de Saladrigas va ser injusta amb d'altres autors anteriors o posteriors, qui sap, resulten inevitables aquesta mena de lligams que ens situen en un moment determinat de la història i la cultura. Però durant molts anys vaig seguir les crítiques de llibres que feia Saladrigas i en vaig llegir molts pel fet que ell ens els recomanava. 

Va escriure uns quants molt bons volums de literatura infantil i juvenil, força populars a les escoles, al menys en el temps de l'EGB, tenia molt bona relació amb el sector educatiu progressista. Va dirigir el suplement Libros del diari La Vanguardia durant molts anys, abans aquest afegitó no es convertís en això de les Cultures, un modern garbuix que dedica poc espai a la lletra escrita, avui, quan tant ens costa nedar entre els excessos. 

Saladrigas té unes quantes novel·les molt bones i molt ben escrites. Masóliver explica que tenia algun llibre en el calaix, en l'actualitat publicar novel·les que no siguin comercials i de consum immediat es fa cada dia més difícil, fins i tot per a la gent amb relacions amb el món editorial. L'havia vist en alguna ocasió, pels volts de Sant Antoni, per les parades de llibres vells, no sé si encara vivia actualment en aquest barri, farcit d'autores i autors i gent de la cultureta rellevant i de pes. 

Fa anys el contemplàvem amb alguna amiga amb aquella reverència badoca amb què les jovenetes més o menys lletraferides contemplen els qui publiquen i tenen un nom reconegut en el món de la cultura, una admiració no gaire diferent de la que sents d'adolescent per un cantant o un actor. Era atractiu, interessant, amb les seves ulleres i el seu pentinat inconfusible, de gran jovenejava força. 

Hi ha qui, avui, vol creure que setanta-i-molts anys és, encara, una edat jove, un miratge, de fet. És clar que hi ha molts centenaris, en l'actualitat, però també molta gent que mor abans d'arribar a la setantena, per diferents causes.Tot és relatiu, te n'adones amb els anys. Avui faig un cas molt relatiu de les crítiques literàries, m'agrada accedir a llibres, pel·lícules o obres de teatre de les quals no he llegit ni he sentit res a dir res, tothom és humà i té simpaties, antipaties i servituds diverses.

Veure la recent pel·lícula La buena esposa m'ha empès a cercar el llibre que l'ha inspirat, vaig intuir que devia ser interessant, que en el rerefons de la història hi havia molt més  gruix que això de l'explotació d'una dona intel·ligent i resignada per part d'un espavilat. La seva autora es diu Meg Wolitzer, aquí, fins ara, tan sols ha publicat un parell de llibres i el que va inspirar la pel·lícula s'ha reeditat fa poc. El comentaré més a fons un dia d'aquests però un dels aspectes més interessants de la història és el reflex del món literari a l'engròs i les seves misèries internes. De tota manera, qualsevol biografia sobre escriptors de casa nostra, que sigui una mica objectiva, ja mostra com van les coses, fins i tot en aquest petit país del qual en ocasions, més aviat per una qüestió emotiva que raonada, estem tant orgulloses. 

Crec que s'ha parlat i escrit poc de Robert Saladrigas, amb motiu de la seva mort, malgrat que han existit casos més lamentables, en el nostre món cultural proper. La televisió catalana cada dia està més allunyada de la cultura seriosa i de gruix, tot va per modes i tot s'expressa amb comentaris que no van gaire més enllà d'una piulada. Després, amb els anys i els centenaris, es recuperen autors, títols, cas de Pedrolo, per exemple. 

Ells ja són morts, quan es fan els revivals i no poden gaudir d'aquests  reconeixements pòstums, per cert. Un cas del qual m'he fet ressò en diferents ocasions és el d'Olga Xirinacs i és que això de les marginacions funciona amb tothom però jo diria que amb les dones, encara més. Tan sols cal fer números imparitaris a l'hora de revisar el nombre de premis i reconeixements, però també a l'hora de comprovar qui escriu, de forma majoritària, les crítiques literàries de culte.

Robert Saladrigas va estar també força present a la televisió catalana pionera, aquella del segon canal de la qual tants bons records, ni que siguin en blanc i negre, tenim els qui ja som grandets i grandetes. I és que abans de la TV3 hi va haver vida i imaginació i aquesta grapa que tan sols s'esperona quan els mitjans són limitats i escassos, un exemple actual és la BTV. No sempre més recursos volen dir més qualitat, ni a la tele ni a l'escola. 

Feia entrevistes d'aquestes en les quals tothom fumava i va escriure guions innovadors. Alguns d'aquells programes es poden, afortunadament, recuperar online, meravelles del present, vaja. Saladrigas, per motius diversos, potser una mica casuals i atzarosos, no va aconseguir lectors fidels i constants. No sempre més audiència vol dir, tampoc, més qualitat, però admeto que la gent que escriu vol ser llegida. L'any 2000 es va iniciar la publicació de la seva obra completa però, com tantes iniciatives interessants, la cosa va quedar en suspens després d'un parell de reedicions de novel·les seves, Aquell gust agre de l'estel i Memorial de Claudi Broch.