22.12.18

EL LLADRE DELS LLIBRES SAGRATS


Fa alguns dies els mitjans van donar una notícia com se solen donar moltes notícies, de forma apressada, sense entrar en detalls i deixant-nos embolcallats en el misteri dels fets. Un home de cinquanta-tres anys, de València, va robar dos-cents vint-i-dos llibres d'una biblioteca, manipulant el codi de barres. El que em va sorprendre més de la notícia és el cost d'aquesta pila de llibres, es valoraven en... deu mil euros! M'hauria resultat molt interessant que es publiqués la llista dels objectes de desig d'aquest lladre singular, la veritat. Un llibre nou, normalet, de tapa dura, no sol passar dels vint euros i les biblioteques públiques normaletes tampoc no tenen llibres de bibliòfil, en general.


He llegit per les xarxes moltes esquinçades de vestidures a l'entorn de l'anònim lladre valencià. El fet és que un noranta-i-tant per cent del que es publica als dos anys és altra vegada pasta de paper, que les llibreries de segona mà han proliferat i ofereixen llibres bons a preu de saldo i que les parades del llibre solidari estan que peten. Les biblioteques  retiren llibres de tant en tant, per un tema d'espai i, se suposa, de què alguns llibres estan obsolets. Encara més, algunes biblioteques venen llibres i revistes a preu molt barat, m'imagino que per no haver de llençar-ne tants. I no t'accepten llibres propis, donacions, si no es en comptades ocasions o pel fet que pertanyen a algun fons especial o local. Vaig comentar aquesta realitat a la xarxa, en resposta a l'entrada de la gent d'una biblioteca, que criticava el lladre lector i irresponsable, i em van respondre una mica enutjats, diria jo. Aquesta va ser la resposta a la meva constatació del poc valor que tenen, avui, els llibres en general:

El fons de biblioteques públiques és de tothom i per a tothom i per tant és important que es respecti el període de préstec i devolució de llibres. Els criteris de retirada de llibres obsolets o en mal estat de les biblioteques depenen de la política de la col•lecció de cada biblioteca, i no té res a veure amb possibles males pràctiques de determinades persones.

Jo soc molt seriosa pel que fa al préstec i devolució de llibres, gairebé sempre els retorno abans de complir el termini i, evidentment, les males pràctiques no tenen res a veure amb el tema. Tinc un gran respecte per la gent que treballa a les biblioteques, a moltes de les quals hi ha poc personal, la veritat. Un tema és, com pot ser que no s'adonessin de la manca de tots aquests llibres fins que el volum del robatori no va ser prou important? Doncs crec que el lladre de llibres va poder pispar aquesta pila de llibrots  perquè avui, a la majoria de biblioteques, ja et fas tu mateix la gestió del préstec, cosa que ha contribuït a fer minvar l'antiga relació que tenies amb el personal. Agafes el llibre, el passes per la màquina, passes la tarja. Tot va així, avui. Pel que fa a llibres obsolets o en mal estat, això és relatiu. He comprat, a alguna biblioteca, llibres pràcticament nous, se suposa que obsolets però això és qüestionable. Fa poc, per exemple, em vaig endur per un parell d'euros la biografia, en perfecte estat de conservació, de Trias Fargas escrita pel Jordi Amat. El que passa és que vivim en un mon de novetats constants i tot és obsolet als quatre dies d'existència. Potser avui molts joves ja no saben qui era Trias Fargas ni falta que els fa.

La poca informació sobre el lladre valencià no explica què en pensava fer, dels llibres, avui, que les cases són petites i no sabem on posar-los. Si era per fer negoci crec que amb la revenda no hauria pogut arribar pas al preu en què s'ha valorat el conjunt del producte robat. Una notícia, doncs, plena de misteris i molt poc explicada. Si robava els llibres per llegir-los i rellegir-los i contemplar-los en solitari, l'home em mereix respecte i admiració, malgrat que infringís la llei. No crec que existeixin gaires casos com el d'aquest senyor, en tot cas hi deu haver gent que s'oblida de tornar el llibre, coses així. 

Les biblioteques populars són una meravella, funcionen molt bé i et posen a l'abast qualsevol llibre que demanis, i de franc, cosa que jo crec que perjudica força el comerç, pel que fa a les novetats. Conec gent que no es compra un llibre, encara que ho pugui fer, perquè ja li portaran a la biblioteca. Ara existeix un servei molt bo, online, molts llibres els pots demanar i llegir en el telèfon mòbil. Les biblioteques populars actuals ja no són aquells temples del silenci d'abans. Són una mena de centres cívics especialitzats. S'hi fan activitats diverses i, a més a més de llibres, tenen discos, pel·lícules... Són tota una altra cosa. Es fan moltes filosofies encara sobre les virtuts del llibre en paper, diuen que el paper fa olor, però el paper actual, en general, no fa olor de res ni la tinta tampoc. 

Fa molts anys fins i tot els quioscs, negocis en extinció, feien olor de paper i de tinta, per cert. La gent diu que estima molt els llibres però els llença a carretades, el mateix que la roba, el menjar i tantes altres coses. Es busquen excuses diverses, es mira de dur-los a llocs on creiem que encara els aprofitaran i tot això. No havia sentit mai, abans, que es fes tant d'èmfasi amb el tema de la pols acumulada als llibres, com ara. L'olor de pols era una mena de valor afegit, en el cas dels volums antics. Les parades dels llibres vells -i de moltes coses més- de Sant Antoni van estar en perill, amb la remodelació del mercat, per sort han sobreviscut. Però hi ha gent que troba cutre aquell mercat dominical. De fet, avui, els mateixos llibreters de vell venen molt més per la xarxa, és més còmode i pràctic, evidentment. Per la xarxa pots trobar molts llibres antics o fora de circulació, a preus raonables però no escandalosament barats, cosa que em sembla molt bé. 

Un llibre que té més de dos anys, amb poques excepcions, ja l'has d'anar a buscar a internet. Hi ha llibres antics dels quals existeix estoc però les editorials s'estimen més reeditar-los amb una coberta nova, com si fos una novetat, vaja. L'important ja sembla l'embolcall i no pas el contingut, tot i que les cobertes actuals traspuen una gran manca d'imaginació i tiren de les reproduccions de quadres famosos, alguns dels quals com aquell del caminant al mar de núvols serveixen per a tot, o de fotografies lamentables, que semblen de foto-novel·la, en algunes ocasions. Un personatge que s'ha sacralitzat en els darrers anys és el llibreter (de llibres nous) que ven els llibres i els recomana, talment com si s'hagués llegit tots els que té a la botiga. He escoltat, fent d'espieta, recomanacions de llibreters i llibreteres de culte, que serien molt discutibles però alguns d'aquests professionals s'han convertit en una mena d'experts de prestigi. Alguns tenen espais a les ràdios i teles, fins i tot.

El llibre com objecte i el contingut del llibre són dues coses diferents que en ocasions van juntes, però no pas sempre. El llibre s'ha sacralitzat de forma exagerada, lligada encara a un temps en el qual era, efectivament, car i inassequible per a molta gent, o, en tot cas, possible de comprar en edicions barates. Resulta impressionant veure els bons llibres que es van arribar a publicar en col·leccions com ara la biblioteca Oro o la Reno. Les novel·letes populars i els tebeos es podien llogar i canviar a molts establiments que trobaves al barri, a tocar de casa. Quan jo era joveneta hi havia campanyes elitistes en contra de tebeos i revistes ja que per una mica més tenies un llibre. Un llibre d'aquests de la Reno, és clar. Llegir no és un bé absolut, es poden llegir moltes ximpleries, el mateix que es poden veure pel·lícules dolentes. Els elitistes també prioritzaven el teatre per damunt del cinema i, per damunt de tot, la lectura. Però el cert és que a tot arreu hi ha de tot i que molts llibres són dolentíssims i no es perd res si desapareixen. 

Que siguin dolents o mediocres no vol pas dir que, en determinat moment de la teva vida, no hagin complert la seva funció, com ara la de distreure'ns. Els llibres han servit per adoctrinar, literalment, s'anava a doctrina a aprendre de lletra i els poders religiosos i polítics feien servir les alfabetitzacions per a finalitats perverses i partidistes. El que deien els llibres tenia més valor que allò que et podia explicar el vell i savi analfabet del poble, per exemple. Per altra banda, els valors literaris o artístics fan com la borsa, pugen i baixen, segons tendències, modes i promocions.

Vaig formar part d'un programa de biblioteques escolars, fa anys. El primer que ens van dir les expertes que ens assessoraven era que havíem de llençar llibres a dojo i comprar-ne de nous. Jo, que aleshores encara creia una mica en les teories filollibresques, em vaig escandalitzar. Les mestres més aviat defensàvem antigament allò de què els llibres no s'havien de llençar, el mateix que el pa o la roba, sinó aprofitar i arranjar. Però les consignes del Món feliç, allò de què val més llençar que no haver d'apedaçar, ja són plenament vigents. Huxley la va encertar en molts aspectes. I encara en veurem de més grosses. 

Avui el que importa és la novetat, el llibre que acaba de sortir, el nou valor literari recentment descobert, constantment es redescobreix la sopa d'all, donant-li un nom nou i refistolat i servint-la a la carta d'algun restaurant de suposada categoria indiscutible. Les teories pedagògiques són un bon exemple, això de la innovació educativa que cada dos per tres ressorgeix i ven fum a dojo, vegis l'actualitat recent. No s'hi pot fer res. Tot s'ha abaratit i vulgaritzat, i això, que per una banda facilita la vida, fa que molts valors del passat es devaluïn i perdin màgia. L'experiència i el treball anterior compta poc. No es ni bo ni dolent, ep, és així.

Els llibres, les llibreries i les biblioteques han inspirat molta literatura, és clar. La literatura sovint es porta al cinema, a la tele, i ja és tota una altra cosa. Sobre la vigilància a les biblioteques, el gran Stephen King té una narració extraordinària, inquietant, El policia de la biblioteca, que parteix de la por que té un nen que no ha tornat a temps uns llibres manllevats. Els policies de les biblioteques van enxampar aquest senyor valencià, quan el seu robatori va arribar a extrems impensables. Els motius, no els sabem. Probablement, és la meva opinió, es deu tractar d'una mena de cleptomania específica. En tot cas, això dels deu mil euros m'ho haurien d'explicar millor. I, de  cara a les festes, m'interessaria saber els títols dels llibres robats, per tenir un criteri a l'hora de fer regalets als parents, una és velleta i nostàlgica i encara m'agrada regalar algun llibret -nou- de tant  en tant.

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Ho vaig publicar a Collonades, i tambè em va sorprendre el valor dels llibres, pero la noticia era bastant escueta, no aclaria massa conceptes.

Júlia ha dit...

Moltes notícies les donen així, a mitges i mal explicades, Francesc.

Chiloé ha dit...

¡Viva la mancomunidad entre la información y el impudor de las mentiras! Los libros en cuestión todavía no han sido tasados. El procedimiento está recién iniciado. No hay peritaje alguno y las cosas son como son y no como dicen que dijo la policía. En su momento intentaré conocer el precio que se asigne a los libros. A mí también me intriga.

Júlia ha dit...

Chiloé, así se dan muchas noticias, incluso más importantes que ese robo de poca monta, mal explicadas y con poca veracidad.