22.12.18

ORFEU, LA MORT, COCTEAU I ELS MIRALLS



BTV ha emès aquests dies Orphée, l’emblemàtica pel·lícula francesa de l’any 1950.  La pel·lícula va ser una obra molt personal de Jean Cocteau i va comptar amb el seu amic i amant Jean Marais, com a protagonista.  El repartiment és de luxe, tota una mostra d’aquella França emergent de postguerra, en la qual tot semblava ser possible i que, des d’aquí, encara resultava més mítica i inabastable. Hi podem retrobar Maria Casares, esplèndida, gran actriu, filla de Casares Quiroga i una de les amants més conegudes de Camus, Marie Déa, Édouard Dermithe, un altre jove amant de Cocteau, Juliette Greco, potser l’única supervivent notable d’aquella  generació, Henri Crémieux, Roger Blin...

És aquesta una pel·lícula que ha conservat tots els seus valors, amb l’afegitó de la pàtina que el pas del temps sol deixar damunt les obres d’art de categoria. Barreja fantasia, drama, romanticisme, surrealisme. Els amics de classificar la situen en el context del cinema gay, tot i que en aquella època no es parlava del tema, ni tan sols a França. Malgrat que ja se sabien coses, sobre Cocteau i la resta. Coses que a les criatures, és clar, ens arribaven amb comptagotes. Mirada amb els ulls d’avui, evidentment, a la pel·lícula s’hi poden percebre elements homosexuals, tot i que crec que pot tenir moltes lectures.

L’Orfeu de Cocteau és un poeta envejat i odiat. En un molt francès i potser, real, cafè de l’època, coneix Jacques Cégeste (Dermithe), un poeta novell. També coneix una dama misteriosa, la Princesa, la Mort, de fet. Cégeste és atropellat per uns motoristes, després de barallar-se amb la Princesa i aquesta se l’emporta en el seu cotxe i es fa acompanyar per Orfeu, com a testimoni de l’accident. La Mort i Orfeu s’enamoren i la misteriosa dama assassina a Eurydice, la dona d’Orfeu. Aquest, però, acompanyat d’Heurtebise (Périer), un dels criats de la Mort, decideix anar a rescatar-la a l’inframon.

La interpretació del mite és força lliure i tot és ple de poesia i surrealisme. L’argument se situa en el París de l’època, en els anys cinquanta. Els personatges es mouen entre la fantasmagoria d’uns decorats reals, situats sovint entre les runes que han quedat després de la guerra. La pel·lícula forma part d’una trilogia, la Trilogia Òrfica, acompanyada de La sang d’un poeta (1930) i El testament d’Orfeu (1960). Com que ja era una mica més grandeta durant els anys seixanta recordo haver vist en algunes revistes de cinema referències a aquesta darrera i a Cocteau, considerat un geni. Per la ràdio emetien sovint teatre i en més d’una ocasió vaig escoltar-ne una de molt coneguda, de Cocteau, inquietant i que no vaig acabar d’entendre mai, aleshores, L’àguila de dos caps.

Els efectes especials, encara més si pensem en la tecnologia d’aquells anys, són extraordinaris. Els jocs amb els miralls, elements pels quals es pot passar a una altra realitat, resulten magistrals. La pel·lícula ens ofereix una mena de final feliç però gens convencional. Resulta hipnòtica i màgica, amarada de poesia. Jean Marais i Edouard Dhermite van ser molt més que actors, eren també un parell de genis polifacètics, que van tocar moltes tecles. Dhermite, pintor, entre d'altres coses, va ser afillat per Cocteau i aquest el va convertir en el seu hereu, era bisexual, es va casar i es va reproduir, un dels seus fills ha tingut cura de la memòria de Cocteau i de la gestió del seu llegat. 

El de menys, pel que fa a aquest Orfeu tan singular, és la versemblança o que la història resulti comprensible del tot, la veritat. La BTV sempre compta, per a comentar el seu espai de cinema clàssic, amb el crític i director de cinema Luis Aller, que em té igualment hipnotitzada. Amb el seu posat aparentment tristoi, sense estridències, va engrunant la pel·lícula comentada i ens fa adonar de mil-i-un detalls que ens poden haver passat per alt, sense entrar en el tema més tòpic, l’argument. Aller és una mena de poeta cinèfil parlant de poesia fílmica, vaja. O així m’ho sembla a mi. Que els déus del cinema el beneeixin -ell sempre demana una benedicció per a John Ford, al final dels seus savis comentaris- i ens el conservin durant molt de temps a la pantalla d’aquesta BTV tan intel·ligent i imprescindible, on es pot veure bon cinema sense interrupcions ni galindaines.

5 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

No suelo quedarme a ver películas, sabes que no soy cinéfilo....pero ayer me quedé.
Es una peli preciosa...preciosa.
Los espejos son dalinianos y la peli se entiende a la perfección. De como la muerte NO PUEDE MENTIR, y se enamora de Orfeo.
El castigo, colosal; que Orfeo y su mujer no puedan mirarse y convivan juntos...
El final apoteósico. Las promesas se cumplen.

Esta y El Séptimo Sello , cuando la Muerte es entretenida jugando al ajedrez....¡ que pasada ¡
Un abrazo

Júlia ha dit...

Es una gran película, Miquel, me encanta también el comentarista, Luis Aller, suelo ver todas esas pelis de la BTV. Orfeo estuvo algo olvidada por aquí però los franceses la han 'remasterizado' y restaurado muy bien. Cocteau era un genio.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Quan la vaig veure em va impresionar profundament, es CINEMA d'una rara bellesa estètica.

Cinefilia ha dit...

Cocteau va ser un geni, un artista total, com ho posen de manifest aquesta i d'altres pel·lícules seves com ara "La Belle et la Bête" (1946), de la que et recomano el seu diari de rodatge (publicat per l'editorial Intermedio).

Júlia ha dit...

Un geni, efectivament, llàstima que no sempre hi ha ocasió de veure aquestes pelis 'al cine', com cal.