ORFEU, LA MORT, COCTEAU I ELS MIRALLS

BTV ha emès aquests dies Orphée, l’emblemàtica pel·lícula francesa de l’any 1950.  La pel·lícula va ser una obra molt personal de Jean Cocteau i va comptar amb el seu amic i amant Jean Marais, com a protagonista.  El repartiment és de luxe, tota una mostra d’aquella França emergent de postguerra, en la qual tot semblava ser possible i que, des d’aquí, encara resultava més mítica i inabastable. Hi podem retrobar Maria Casares, esplèndida, gran actriu, filla de Casares Quiroga i una de les amants més conegudes de Camus, Marie Déa, Édouard Dermithe, un altre jove amant de Cocteau, Juliette Greco, potser l’única supervivent notable d’aquella  generació, Henri Crémieux, Roger Blin...

És aquesta una pel·lícula que ha conservat tots els seus valors, amb l’afegitó de la pàtina que el pas del temps sol deixar damunt les obres d’art de categoria. Barreja fantasia, drama, romanticisme, surrealisme. Els amics de classificar la situen en el context del cinema gay, tot i que en aquella època no es parlava del tema, ni tan sols a França. Malgrat que ja se sabien coses, sobre Cocteau i la resta. Coses que a les criatures, és clar, ens arribaven amb comptagotes. Mirada amb els ulls d’avui, evidentment, a la pel·lícula s’hi poden percebre elements homosexuals, tot i que crec que pot tenir moltes lectures.

L’Orfeu de Cocteau és un poeta envejat i odiat. En un molt francès i potser, real, cafè de l’època, coneix Jacques Cégeste (Dermithe), un poeta novell. També coneix una dama misteriosa, la Princesa, la Mort, de fet. Cégeste és atropellat per uns motoristes, després de barallar-se amb la Princesa i aquesta se l’emporta en el seu cotxe i es fa acompanyar per Orfeu, com a testimoni de l’accident. La Mort i Orfeu s’enamoren i la misteriosa dama assassina a Eurydice, la dona d’Orfeu. Aquest, però, acompanyat d’Heurtebise (Périer), un dels criats de la Mort, decideix anar a rescatar-la a l’inframon.

La interpretació del mite és força lliure i tot és ple de poesia i surrealisme. L’argument se situa en el París de l’època, en els anys cinquanta. Els personatges es mouen entre la fantasmagoria d’uns decorats reals, situats sovint entre les runes que han quedat després de la guerra. La pel·lícula forma part d’una trilogia, la Trilogia Òrfica, acompanyada de La sang d’un poeta (1930) i El testament d’Orfeu (1960). Com que ja era una mica més grandeta durant els anys seixanta recordo haver vist en algunes revistes de cinema referències a aquesta darrera i a Cocteau, considerat un geni. Per la ràdio emetien sovint teatre i en més d’una ocasió vaig escoltar-ne una de molt coneguda, de Cocteau, inquietant i que no vaig acabar d’entendre mai, aleshores, L’àguila de dos caps.

Els efectes especials, encara més si pensem en la tecnologia d’aquells anys, són extraordinaris. Els jocs amb els miralls, elements pels quals es pot passar a una altra realitat, resulten magistrals. La pel·lícula ens ofereix una mena de final feliç però gens convencional. Resulta hipnòtica i màgica, amarada de poesia. Jean Marais i Edouard Dhermite van ser molt més que actors, eren també un parell de genis polifacètics, que van tocar moltes tecles. Dhermite, pintor, entre d'altres coses, va ser afillat per Cocteau i aquest el va convertir en el seu hereu, era bisexual, es va casar i es va reproduir, un dels seus fills ha tingut cura de la memòria de Cocteau i de la gestió del seu llegat. 

El de menys, pel que fa a aquest Orfeu tan singular, és la versemblança o que la història resulti comprensible del tot, la veritat. La BTV sempre compta, per a comentar el seu espai de cinema clàssic, amb el crític i director de cinema Luis Aller, que em té igualment hipnotitzada. Amb el seu posat aparentment tristoi, sense estridències, va engrunant la pel·lícula comentada i ens fa adonar de mil-i-un detalls que ens poden haver passat per alt, sense entrar en el tema més tòpic, l’argument. Aller és una mena de poeta cinèfil parlant de poesia fílmica, vaja. O així m’ho sembla a mi. Que els déus del cinema el beneeixin -ell sempre demana una benedicció per a John Ford, al final dels seus savis comentaris- i ens el conservin durant molt de temps a la pantalla d’aquesta BTV tan intel·ligent i imprescindible, on es pot veure bon cinema sense interrupcions ni galindaines.

ELECTRA, VENJATIVA I VESTIDA DE DOL

És gairebé impossible passar pel carrer Tallers i no esmerçar una estoneta remenant a El Setantanou i és encara més difícil entrar en aquesta botiga meravellosa i no comprar res.  L'altre dia em vaig ensopegar allà amb aquesta antiga pel·lícula, de 1947, dirigida per Dudley Nichols. Nichols va treballar força en el món del cinema, com a guionista sobretot i col·laborant amb grans directors, però tan sols va dirigir i produir ell mateix tres títols, aquest és el més conegut i rellevant. En va escriure, així mateix, el guió.

La pel·lícula es basa en la famosa obra d'Eugene O'Neill i la segueix amb força fidelitat. O'Neill es va fonamentar en L'Orestiada, d'Esquil, els mites clàssics inspiren i inspiraran els autors, els narradors i els directors de cinema, per raons òbvies. L'obra de teatre original dura gairebé cinc hores, la pel·lícula en dura dues i mitja. Per aquest motiu una i altre s'han escurçat sovint, amb diferents resultats. La pel·lícula va rebre unes quantes nominacions als óscars, estava gairebé cantat que Rosalind Russell el guanyaria però no va ser així i, de forma injusta en aquest cas, el premi va anar a parar a Loretta Young. Russell va ser un d'aquests casos d'actriu molt nominada i mai premiada.

Per diferents motius, malgrat les seves moltes virtuts, Mourning becomes Electra va ser un fracàs comercial, cosa que potser va contribuir a què Dudley Nichols s'ho deixés córrer. Russell era una mica grandeta per al paper de Lavínia però la seva gran actuació fa que oblidem aquesta circumstància. Ella mateixa va tenir molt interès en protagonitzar la pel·lícula. El mite s'ambienta en el final de la Guerra de Secessió americana, amb el retorn a casa del patriarca, en acabar el conflicte armat. El pare va ser Raimond Massey, mentre que el fill, aquest Orestes americanitzat, va ser interpretat per Michael Redgrave, jove i ben plantat aleshores, el pare de Vanessa i Lynn Regrave, tota una saga de bons actors i actrius. 

L'amant de la mare l'interpreta un actor per qui tinc una certa devoció, tot i que, en general, en el cinema va ser sempre un secundari de luxe, Leo Genn, l'inoblidable Petroni de Quo Vadis. Kirk Douglas, un dels pocs supervivents de tot aquell equip, tenia tot just trenta anyets i encara semblava més jove. La mare, apassionada i sotmesa al puritanisme irreversible de l'entorn i que odia al marit, va ser la gran Katina Paxinou, la mare de Rocco i els seus germans i la Pilar de la versió en cinema de For Who the Bell Tolls, paper pel qual va rebre, ella sí, un óscar. Tot i que ho fa bé, la versió de la novel·la de Hemingway cau en els paranys de l'Espanya vista pels turistes, què hi farem. 

Mourning becomes Electra,  l'hem pogut veure en els escenaris en diverses ocasions, el Lliure en va oferir una versió fa anys, amb l'enyorada Lizaran. Aquella versió va tenir crítiques contradictòries, Lizaran feia de mare i de filla de forma alternativa, i algunes bones intuïcions en la relectura del muntatge no van acabar de reeixir. L'obra crec recordar que l'havien emès en alguna ocasió per la ràdio. La televisió, a finals dels vuitanta, en va oferir una versió en format de minisèrie, amb un repartiment ambiciós, Maria del Puy, Victòria Penya, Pellicena, Galiana, Rodero... Mario Gas en va dirigir una versió teatral que es va estrenar a Mèrida a principis del 2000. A mitjans dels seixanta també la va portar als escenaris el director José Luis Alonso Mañés, gran professional amb un final tràgic, protagonitzada per Núria Espert, amb un molt bon repartiment. La televisió americana en va produir una sèrie i fins i tot té òpera pròpia.

És d'aquelles obres que, si es fan amb grapa i mitjans i bons actors i actrius, i sense forçar en excés la inventiva innovadora, té l'èxit assegurat malgrat que ja en sabem, més o menys, l'argument. O'Neill és una mica excessiu, va introduir en el text els inevitables elements psicològics sobre relacions familiars amb tendència a l'incest virtual. Avui ens mirem el mite d'una altra manera, la culpa ja no és el que havia estat i la llibertat de pensament i de consciència ens permet moltes més alegries vitals. Si l'obra no es munta amb cura, però, pot esdevenir un veritable dramon. L'obra té també un cert missatge antibel·licista molt interessant. I hi sura el mite recurrent dels Mars del Sud, que avui tampoc no són ja ben bé el que eren, o el que crèiem que eren, en temps d'Aurora Bertrana.

La pel·lícula mereix un visionat en cinema de veritat, a veure si s'animen, a la Filmoteca. El consum cinèfil en pantalles d'ordinador o televisió pot resultar molt pràctic però no hi ha res com una sala convencional i una pantalla de dimensions adients. És una mica com beure el cava en una bona copa de cristall o en un got de plàstic. Diuen que els del Netflix volen comprar i explotar sales grans per estrenar les seves produccions, està bé, tot i que acabarem caient en el parany dels grans monopolis a nivell universal, em temo. Yo me lo guiso y yo me lo como, vaja. I nosaltres pagarem. 

Tot i que hem d'admetre que un gran nombre de coses s'han abaratit, és clar. A davant meu, al Setantanou, un senyor, evidentment cinèfil compulsiu, es va emportar, per setanta euros, tot un sac de pel·lícules i sèries de categoria. 

ÈDIP, ORGULL, LUCIDESA I FATALITAT

"Oh, els qui la paterna Tebes habiteu, mireu Èdip,

ell, que els cèlebres enigmes va saber, i fou poderós,

l'home de les grans fortunes, envejat dels ciutadans,

a quin tràngol d'espantosa desventura ha pervingut!

De manera que, el qui sigui moridor, cal esperar

l'últim dia a proclamar-lo venturós, quan passarà

la monjoia de la vida sense haver sofert cap dol"

Fragment d'Èdip, rei

Traducció de Carles Riba.

No havia anat encara a veure l'Èdip del Romea, potser perquè en els darrers alguns dels grans clàssics patien versions excessives o minimalistes, poc reeixides. La casualitat va fer que aquest diumenge en truqués una amiga, tenia dues entrades i la persona amb la qual havia d'anar al teatre havia tingut un ensurt relacionat amb la salut. La salut és un bé fràgil, un do que no valorem qual el tenim i l'enyorem quan ens manca, ni que sigui en petites dosis. Sabem que és un valor temporal i que el pas dels anys és un dels seus enemics més evidents, però costa d'admetre que la seva conservació no depengui dels nostres esforços.

A la cua de l'entrada ens vam trobar la Mònica Miró, cosa que em va semblar una molt bona profecia de l'oracle sobre la nostra anada al teatre.

I així va ser, ens  va agradar molt la versió del mite que ha fet Broggi, amb Manrique, un actor en alça i amb ambició. Tot l'equip que l'acompanya és excel·lent, ningú no grinyola, la dicció dels actors i actrius és remarcable, cosa poc habitual avui, i encara que sigui una versió austera conserva la grandesa de l'original de Sòfocles, amb alguns afegitons que potser no calien. 

Llegia ahir mateix una entrevista amb el protagonista en la qual valorava en l'Èdip clàssic la cerca de la veritat per damunt del mite freudià, tan frivolitzat i exagerat i sobre el qual s'han fet tota mena de grollers acudits, com ara un de la meva joventut que feia: els fills de Sofia Loren tenen complex d'Edip.

L'actualitat del mite ens ve donada per aquesta necessitat, tan humana, d'accedir al coneixement, encara que aquest ens perjudiqui i ens tregui de la zona de comfort. I per la impotència davant d'un mal que no hem volgut provocar o d'un atzar que ens sacseja i posa en qüestió la nostra suposada llibertat personal. 

L'esperança que ens podria desvetllar la jove Antígona, qui podria simbolitzar l'esperança en el futur dels joves, neguiteja, ja que coneixem el seu tràgic destí. Potser no arribarem a foradar-nos els ulls per no veure el món que ens envolta però al capdavall hi ha moltes coses que no ens agrada contemplar a fons, és allò de la tàctica de l'estruç, que sempre m'ha semblat profundament racional. Èdip és un home ambiciós i dominat per l'orgull, tot compta, en el seu tràgic destí.

Quan era adolescent vaig veure, per la televisió en blanc i negre, un impressionant Èdip Rei, n'he trobat molt poques referències però em va inquietar fins al punt de recordar-lo, després de tants anys. Jocasta era Margarita Lozano, una actriu de gran categoria, i Èdip era un altre Julio, Julio Núñez, ja desaparegut. En aquells temps rancis i reprimits em va estranyar el fet de què Lozano semblava no dur sostenidors sota la túnica, coses de l'època. La història em va trasbalsar, gairebé no en sabia res, aleshores, del personatge. Lozano tenia més o menys la mateixa edat que Núñez però semblava més gran i ell, potser, més jovenet. O així m'ho va semblar aleshores. 

No era encara el famós Estudio 1 sinó el seu precedent, Gran Teatro. Al contrari del Romea, on el nombre de gent en escena és molt reduït, una constant dels nostres temps que fa que alguns actors hagin de fer més d'un paper, en aquell muntatge de la tele hi sortien unes cinquanta persones. Es va fer amb molt pocs mitjans i dues càmeres. La va dirigir un dels grans, Juan Guerrero Zamora i era l'any 1962. Aquí n'he trobat una referència, no crec que en quedi cap gravació.  Més endavant, a principis dels vuitanta, encara ens en van oferir una altra versió televisiva, però era una gravació feta a Mèrida i no és el mateix que quan l'obra es fa pensant en la petita pantalla. 

Una altra tele és possible i ja ho va ser, vaja.

Passolini també va fer una revisió molt personal del mite. No sóc incondicional d'aquest director, de tràgic final, amb qui sovint no connecto, però no se li pot negar originalitat. Recordo poc aquella versió i l'hauria de tornar a veure per poder-la valorar. Passolini també ironitzava amb el complex freudià, deia que, en tot cas, ell hauria d'haver estat enamorat del pare i no pas de la mare. El recurs als mites clàssics per part de la psicoanàlisi s'hauria de revisar a fons, reflecteix les dèries i els problemes de gent com Freud o Jung, més aviat.