BTV
ha emès aquests dies Orphée, l’emblemàtica
pel·lícula francesa de l’any 1950. La pel·lícula
va ser una obra molt personal de Jean Cocteau i va comptar amb el seu amic i
amant Jean Marais, com a protagonista.
El repartiment és de luxe, tota una mostra d’aquella França emergent de
postguerra, en la qual tot semblava ser possible i que, des d’aquí, encara resultava més mítica i inabastable. Hi podem retrobar Maria Casares, esplèndida, gran actriu, filla de Casares Quiroga i una
de les amants més conegudes de Camus, Marie Déa, Édouard Dermithe, un altre
jove amant de Cocteau, Juliette Greco, potser l’única supervivent notable d’aquella generació, Henri Crémieux, Roger Blin...
És aquesta una pel·lícula que ha conservat tots els seus valors, amb l’afegitó de la
pàtina que el pas del temps sol deixar damunt les obres d’art de categoria. Barreja fantasia,
drama, romanticisme, surrealisme. Els amics de classificar la situen en el
context del cinema gay, tot i que en aquella època no es parlava del tema, ni tan sols a França. Malgrat que
ja se sabien coses, sobre Cocteau i
la resta. Coses que a les criatures, és clar, ens arribaven amb comptagotes. Mirada
amb els ulls d’avui, evidentment, a la pel·lícula s’hi poden percebre elements
homosexuals, tot i que crec que pot tenir moltes lectures.
L’Orfeu
de Cocteau és un poeta envejat i odiat. En un molt francès i potser, real, cafè
de l’època, coneix Jacques Cégeste (Dermithe), un poeta novell. També coneix
una dama misteriosa, la Princesa, la Mort, de fet. Cégeste és atropellat per
uns motoristes, després de barallar-se amb la Princesa i aquesta se l’emporta
en el seu cotxe i es fa acompanyar per Orfeu, com a testimoni de l’accident. La
Mort i Orfeu s’enamoren i la misteriosa dama assassina a Eurydice, la dona d’Orfeu.
Aquest, però, acompanyat d’Heurtebise (Périer), un dels criats de la Mort,
decideix anar a rescatar-la a l’inframon.
La
interpretació del mite és força lliure i tot és ple de poesia i surrealisme. L’argument
se situa en el París de l’època, en els anys cinquanta. Els personatges es mouen
entre la fantasmagoria d’uns decorats reals, situats sovint entre les runes que
han quedat després de la guerra. La pel·lícula forma part d’una trilogia, la Trilogia Òrfica, acompanyada de La sang d’un poeta (1930) i El testament d’Orfeu (1960). Com que ja
era una mica més grandeta durant els anys seixanta recordo haver vist en
algunes revistes de cinema referències a aquesta darrera i a Cocteau, considerat un geni.
Per la ràdio emetien sovint teatre i en més d’una ocasió vaig escoltar-ne una de
molt coneguda, de Cocteau, inquietant i que no vaig acabar d’entendre mai, aleshores,
L’àguila de dos caps.
Els
efectes especials, encara més si pensem en la tecnologia d’aquells anys, són extraordinaris.
Els jocs amb els miralls, elements pels quals es pot passar a una altra
realitat, resulten magistrals. La pel·lícula ens ofereix una mena de final
feliç però gens convencional. Resulta hipnòtica i màgica, amarada de poesia. Jean Marais i Edouard Dhermite van ser molt més que actors, eren també un parell de genis polifacètics, que van tocar moltes tecles. Dhermite, pintor, entre d'altres coses, va ser afillat per Cocteau i aquest el va convertir en el seu hereu, era bisexual, es va casar i es va reproduir, un dels seus fills ha tingut cura de la memòria de Cocteau i de la gestió del seu llegat.
El
de menys, pel que fa a aquest Orfeu tan singular, és la versemblança o que la història resulti comprensible del tot, la veritat. La
BTV sempre compta, per a comentar el seu espai de cinema clàssic, amb el crític
i director de cinema Luis Aller, que em té igualment hipnotitzada. Amb el seu posat
aparentment tristoi, sense estridències, va engrunant la pel·lícula comentada i
ens fa adonar de mil-i-un detalls que ens poden haver passat per alt, sense entrar en el tema més tòpic, l’argument. Aller és una mena de poeta
cinèfil parlant de poesia fílmica, vaja. O així m’ho sembla a mi. Que els déus
del cinema el beneeixin -ell sempre demana una benedicció per a John Ford, al
final dels seus savis comentaris- i ens el conservin durant molt de temps a la
pantalla d’aquesta BTV tan intel·ligent i imprescindible, on es pot veure bon cinema sense interrupcions ni galindaines.
5 comentaris:
No suelo quedarme a ver películas, sabes que no soy cinéfilo....pero ayer me quedé.
Es una peli preciosa...preciosa.
Los espejos son dalinianos y la peli se entiende a la perfección. De como la muerte NO PUEDE MENTIR, y se enamora de Orfeo.
El castigo, colosal; que Orfeo y su mujer no puedan mirarse y convivan juntos...
El final apoteósico. Las promesas se cumplen.
Esta y El Séptimo Sello , cuando la Muerte es entretenida jugando al ajedrez....¡ que pasada ¡
Un abrazo
Es una gran película, Miquel, me encanta también el comentarista, Luis Aller, suelo ver todas esas pelis de la BTV. Orfeo estuvo algo olvidada por aquí però los franceses la han 'remasterizado' y restaurado muy bien. Cocteau era un genio.
Quan la vaig veure em va impresionar profundament, es CINEMA d'una rara bellesa estètica.
Cocteau va ser un geni, un artista total, com ho posen de manifest aquesta i d'altres pel·lícules seves com ara "La Belle et la Bête" (1946), de la que et recomano el seu diari de rodatge (publicat per l'editorial Intermedio).
Un geni, efectivament, llàstima que no sempre hi ha ocasió de veure aquestes pelis 'al cine', com cal.
Publica un comentari a l'entrada