ÈXIT, AMBICIÓ, FORTUNA I SORT

Quan estava en actiu, a l'escola fèiem competicions literàries, per Sant Jordi. Uns pares dels d'aleshores, pesuquers i  crítics, van comentar que no els semblava bé la competitivitat que podien generar aquells certamens. De forma paradoxal, els mateixos pares i mares organitzaven en diferents festes competicions esportives de tot tipus, on, no ens enganyem, l'important, com sempre, és guanyar.

Hi ha tòpics recurrents que han generat literatura i cinema. L'esquema és, si fa no fa, comprovar com un infant amb dots en algun camp, millor que sigui pobre i modest, gràcies al seu esforç personal i als seus sacrificis, triomfa. En el context de l'esforç personal hi ha alguna persona, sovint un professor, que l'encoratja, però pot ser un familiar, un amic. De vegades el triomf és col·lectiu i el sacrificat potenciador de facultats aconsegueix que un grup de gambirots acabin transformats per la cultura, moltes vegades musical, o per l'esport d'elit. 

Els grans futbolistes que guanyen morterades són, avui, l'exemple més enganyós de la superació i l'esforç personals. La possibilitat de ser ric i famós, a la Pell  de Brau, es compartia, fa anys, amb els toreros i sempre hi havia alguna peli amb la corresponent faula sobre pobres noiets deixats de la mà de Déu que triomfaven matant braus. És clar que també cantaven aquell Romance de valentía en el qual un pobre orfanet que s'entrenava de forma clandestina en l'art del toreig acabava morint en l'intent. 

El director de la Normal dels meus temps joves, un senyor pintoresc però amb sortides molt divertides i, en molts casos, d'una filosofia pràctica interessant, deia que querer es poder pero hay que 'querer' mucho y dejar otras cosas de lado. El triomf o els diners ja se sap que no donen la felicitat però ajuden, no ens enganyem. Un altre tòpic era aquell de què hi ha gent pobra però molt feliç. No diré que no, però pobra-pobra, és difícil que sigui tan feliç. Tot i que la felicitat és una abstracció, un bé puntual i fràgil, que no dura per sempre. De tota manera la història és plena d'èxits que han comportat fracassos vitals sonats. 

Aquestes narracions, en llibre o en cinema, sobre nens coratjosos i amb voluntat de triomfar que ho aconsegueixen, és clar, s'han d'entomar com el que son, contes, cuentos xinos, que deien abans, quan els xinesos eren llunyans, exòtics,  i no tenien botigues ni restaurants a tocar de casa. 

La vida és tota una altra cosa i gent amb grans mèrits s'ha vist desplaçada per endolls,  injustícies, travetes i la resta. Competir no és dolent, però s'ha de fer de forma honesta i seriosa, de manera que tothom tingui les mateixes oportunitats però, en la trista realitat, les coses no resulten gens senzilles.

Dissabte passat, per BTV, van passar una antiga pel·lícula que ja havien recuperat a l'espai de cinema hispànic de la segona cadena, Mi adorado Juan. El protagonista, un Conrado San Martín guapíssim i que avui deu vorejar el segle de vida, és un metge que ha reduït les seves aspiracions a viure de forma modesta i tenir temps per xerrar amb els amics i ajudar-los. La noia, de casa bona, amb un pare metge i científic d'èxit, era la  gran Conxita Montes, qui renuncia al seu benestar per convertir una vida sense ambicions amb el tal Juan. El  científic en qüestió fa experiments amb gossos destinats a obtenir, cosa que aconseguirà, una mena de droga que faci que puguis no-dormir i aprofitar millor el temps. 

La pel·lícula, per a més mèrits, estava filmada a la  Barcelona de finals dels quaranta. La va dirigir Jerónimo Mihura i el guió era del seu germà, Miguel, qui sembla que sense ser tan ben plantat com Don Conrado veia en aquell Juan poc ambiciós i vitalista un reflex propi. No li agradava treballar i escrivia quan necessitava calerons. La sociologia esquerranosa podria interpretar l'argument com una crida del règim franquista a fer-nos resignats i no demanar massa, no fos cas que s'esvalotés el galliner. Però crec que Mihura va molt més enllà. 

Jo crec que l'ambició es té o no es té, gairebé, com tantes coses, hi ha alguna cosa genètica en el tema. L'ambiciós que no pot triomfar es fàcil que s'amargui la vida, Fernando Fernán Gómez, qui, de gran, era conscient de què havia tingut sort, explicava la  gran quantitat d'actors i actrius frustrats, ja que tots ells tenien vocació de triomfadors. 

Ahir mateix tornaven a passar, per la  tele, West Side Story, la majoria dels actors i actrius que la protagonitzaven, malgrat aquell èxit descomunal, no van tenir un destí massa brillant després i Natalie Wood, a més a més, va patir un final  tràgic. Es va parlar, com sol passar i tan agrada als esotèrics, d'una mena de maledicció.

Una altra pel·lícula amb San Martín, rodada també a Barcelona, al Raval, Sin la sonrisa de Dios, molt més realista, el posava en la pell d'un mestre sacrificat i bonhomiós que treballava en una escola humil i pública, en aquella època tan sols de nens. Era el Collaso y Gil, al costat de l'església de Sant Pau. 

Al mestre li ofereixen una feina molt ben pagada de professor en una privada d'elit, però no pas pels seus mèrits pedagògics tan sols sinó perquè amb la seva planta serà una atracció segura per a les mares benestants. El xicot consulta amb un antic mestre seu, honradíssim, i renuncia a l'èxit i els dinerons, és clar. L'aspecte físic, la bellesa, es un plus afegit i no s'ha de demostrar. Es perd amb el temps, tot i que aquest actor no l'ha perdut mai del tot, les coses com siguin.

La imatge de l'èxit gràcies a l'esforç no és l'única matisable. L'amor també es presentava en el cinema, en molts casos, com una mena de meravella-miracle. A West Side Story la parelleta es veu i ja queda trasbalsada per l'amor, com Romeo i Julieta, al capdavall el gran precedent evident de la pel·lícula. Són joves, bells, bons, innocents i romàntics. La cosa acabarà malament, però no pas per culpa de l'amor malmès sinó de la societat, de les divisions, els odis i els malentesos entre la gent. Les dones son comprensives però els noiets sempre busquen brega i tenen ganes d'estossinar l'enemic.

Als èxits vitals, en la feina i en l'amor, hi ha un component atzarós, de sort, d'oportunitat, de moment històric. La casualitat, -en la qual hi ha gent que no creu, encara no sé el perquè, quan n'he viscut casos a gavadals-, pesa. D'infant,  d'adolescent, de jove, pots creure de bona fe que ets la mestressa de la teva pròpia vida però les coses van d'una altra manera. Potser les pel·lícules com la de la ballarina o la del nen pianista o tantes  altres siguin educatives, agradables de veure i potser, fins i tot, reflecteixin algun cas real, passat de forma convenient pel sedàs de la ficció amable. Però, vaja, res no és tan sezill ni tan happy flowers, com diuen ara.

Algunes controvèrsies sobre la recent Green Book han evidenciat el fet de què Don Shirley, encara que fos negre, era un noi d'una família ben situada econòmicament i no pas un arreplegat descobert i promocionat per algú que, a la pel·lícula, no ens defineixen amb claredat. Les biografies serioses sobre Miguel Hernández expliquen que, encara que hagués fet de pastor de forma circumstancial, no era pas un analfabet pobre reciclat. No era del nivell elitista de Lorca, és clar, però havia anat a escola i fet el batxillerat, cosa que, en aquella època, ja volia dir un cert nivell rural. 

Tot és relatiu i res no és veritat o mentida, com deia l'avui injustament oblidat Campoamor. Tot depen del color del vidre amb el qual mirem el mon, un vidre gens innocent i que aplega la nostra història personal i un munt de prejudicis, desigs,  creences i dèries diverses.