LA MISTERIOSA -I ESPERO QUE TEMPORAL- DESAPARICIÓ D'ISCLE SOLER

Avui he passat pel carrer de l'Hospital, en tornar de l'Escola de la Dona, i m'ha sorprès veure que de la Plaça de Sant Agustí havia desaparegut, no sé si de forma definitiva o transitòria, el bust dedicat a l'actor Iscle Soler. Espero que es tracti d'alguna tasca de neteja i restauració o que, en tot cas, el monument es destini a algun altre lloc visible i respectable. 

Iscle Soler i Samsot va néixer a Barcelona l'any 1843 i va morir a Terrassa, el 1914. Va ser un dels grans actors de finals del segle XIX i principis dels XX. Va fer d'argenter fins que el 1864 es va dedicar, de forma definitiva, al teatre, en el qual ja participava com afeccionat, seguint una certa tradició familiar.

Un dels seus grans èxits va ser La dida, de Frederic Soler, autor sobre el qual vaig escriure fa poc. Es va casar amb una altra actriu, Rosalia Engracia i Oriol, amb qui va tenir dues filles. L'any 1908 va perdre la vista i, a més, patia del cor. Tot plegat va fer que hagués d'abandonar els escenaris. La seva darrera actuació va ser l'octubre de 1908, al Romea, amb una breu aparició, després d'haver estat malalt durant uns quants mesos. Va estrenar obres dels grans autors de l'època, com el mateix Frederic Soler, sobretot, Guimerà o Ignasi Iglésias, i també d'altres que avui no són tan recordats tot i que gaudien de gran  popularitat com Feliu i Codina.

L'any 1918, gràcies a un recapte popular, a través de representacions teatrals destinades a aquesta finalitat, es va inaugurar el monument, obra de Pau Gargallo, per cert. La plaça de Sant Agustí s'havia dit antigament Plaça de la Igualtat. El monument és un bust realista, en bronze, que, malgrat la seva estètica tradicional, té una gran força en el tractament clàssic de la fesomia i dels relleus. El pedestal de pedra porta una placa commemorativa que diu: Catalunya al gran Iscle Soler.

L'any 1922 va morir la seva vídua. El llegat de l'actor es conserva al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de Barcelona, on també es poden veure fotografies de l'actor i dissenys del vestuari que va utilitzar. A veure si en un futur proper aquest Museu esdevé un museu convencional, amb horaris practicables i un espai fàcil de visitar, sense necessitat de fer grups especials i coses així. La veritat és que trobo a faltar els temps en els quals una part de la col·lecció, això sí, una mica polsosa però absolutament evocadora, es podia visitar al Palau Güell, abans la marca Gaudí no regirés espais i edificis ni fes el calaix actual.

He manllevat aquesta fotografia de l'enterrament de l'actor del blog de Joaquin Verdaguer, on he pogut llegir més informació sobre l'actor. Gràcies a aquest blog he sabut que l'actor vivia a Terrassa perquè s'estava a casa d'una filla, casada amb un industrial d'aquesta ciutat, Antoni Torrella. A Terrassa va morir, així mateix, Rosalia Engracia.

Els actors i autors de l'època van ser molt  estimats i coneguts. Tot i que hi ha pocs monuments dedicats a gent del teatre sí que se'ls van dedicar molts carrers, alguns fins i tot tenien carrers duplicats, encara més quan Gràcia o Sarrià no eren, encara, barris barcelonins sinó municipis independents. Aquest va ser el cas de Lleó Fontova, un altre dels grans, o de Teodor Bonaplata, l'actor que va estrenar Mar i Cel i que té un carrer al Poble-sec. No era tan habitual posar el nom d'actrius als carrers, tot i que n'hi va haver moltíssimes de bones i conegudes. Un cas lamentable és el de Maria Vila, que no té ni carrer ni plaça ni monument, que jo sàpiga, quan a ella i al seu marit, Pius Daví, els devem la represa del teatre català en temps molt difícils. 

El bust d'Iscle Soler estava sovint cobert d'excrements de coloms i dels mateixos coloms, una plaga. Ara el tema havia millorat una mica però el seu pedestal era també un lloc d'aturada de gent una mica marginal la qual contribuïa a l'acumulació de brutícies diverses al seu entorn . Sobre això dels coloms fèiem broma sovint, amb el pare, en passar per aquell indret, car semblava que l'expressiu rostre de l'actor hagués assolit una expressió de pacient resignació sota aquella colomassa reiterada. 

I això que el lloc és ideal, a tocar del Romea, a la plaça on hi va haver l'Odeon, al cor sentimental de Barcelona i a tocar de l'església de Sant Agustí, que avui està cuidada i lluminosa i ha perdut la tètrica foscor d'altres èpoques. L'església va estar a punt d'anar a terra durant la Guerra Civil però, afortunadament, un arquitecte municipal republicà va aconseguir que es respectés amb la intenció de destinar-la a d'altres usos, tot i que es va enderrocar la part de l'església de monges on havia anat la meva mare, molt a gust, per cert. L'any 1971 es va constituir allà l'Assemblea de Catalunya. 

L'església havia tingut, crec, unes pintures de Simó Gómez Polo, pintor realista de vida breu i del Poble-sec, que es van perdre o malmetre. Avui acull comunitats catòliques de nous barcelonins, així com una processó d'estil andalús que per Setmana Santa ha arribat a ser molt popular. També acull sants emblemàtics que originen festes populars resistents i d'èxit, Sant Ponç, Santa Rita. 

Espero que quan torni a passar per allà pugui veure de nou el rostre inconfusible de l'antic actor o, al menys, que em digui algú on ha anat a parar per poder-lo visitar. Res, que després de la pèrdua, sembla que definitiva, del Restaurant Pitarra, avui m'han donat un altre disgust. Que Sant Ponç i Santa Rita hi facin alguna cosa...