Avui he passat pel carrer de l'Hospital, en tornar de l'Escola de la Dona, i m'ha sorprès veure que de la Plaça de Sant Agustí havia desaparegut, no sé si de forma definitiva o transitòria, el bust dedicat a l'actor Iscle Soler. Espero que es tracti d'alguna tasca de neteja i restauració o que, en tot cas, el monument es destini a algun altre lloc visible i respectable.
Iscle Soler i Samsot va néixer a Barcelona l'any 1843 i va morir a Terrassa, el 1914. Va ser un dels grans actors de finals del segle XIX i principis dels XX. Va fer d'argenter fins que el 1864 es va dedicar, de forma definitiva, al teatre, en el qual ja participava com afeccionat, seguint una certa tradició familiar.
Un dels seus grans èxits va ser La dida, de Frederic Soler, autor sobre el qual vaig escriure fa poc. Es va casar amb una altra actriu, Rosalia Engracia i Oriol, amb qui va tenir dues filles. L'any 1908 va perdre la vista i, a més, patia del cor. Tot plegat va fer que hagués d'abandonar els escenaris. La seva darrera actuació va ser l'octubre de 1908, al Romea, amb una breu aparició, després d'haver estat malalt durant uns quants mesos. Va estrenar obres dels grans autors de l'època, com el mateix Frederic Soler, sobretot, Guimerà o Ignasi Iglésias, i també d'altres que avui no són tan recordats tot i que gaudien de gran popularitat com Feliu i Codina.
L'any 1918, gràcies a un recapte popular, a través de representacions teatrals destinades a aquesta finalitat, es va inaugurar el monument, obra de Pau Gargallo, per cert. La plaça de Sant Agustí s'havia dit antigament Plaça de la Igualtat. El monument és un bust realista, en bronze, que, malgrat la seva estètica tradicional, té una gran força en el tractament clàssic de la fesomia i dels relleus. El pedestal de pedra porta una placa commemorativa que diu: Catalunya al gran Iscle Soler.
L'any 1922 va morir la seva vídua. El llegat de l'actor es conserva al Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de Barcelona, on també es poden veure fotografies de l'actor i dissenys del vestuari que va utilitzar. A veure si en un futur proper aquest Museu esdevé un museu convencional, amb horaris practicables i un espai fàcil de visitar, sense necessitat de fer grups especials i coses així. La veritat és que trobo a faltar els temps en els quals una part de la col·lecció, això sí, una mica polsosa però absolutament evocadora, es podia visitar al Palau Güell, abans la marca Gaudí no regirés espais i edificis ni fes el calaix actual.
He manllevat aquesta fotografia de l'enterrament de l'actor del blog de Joaquin Verdaguer, on he pogut llegir més informació sobre l'actor. Gràcies a aquest blog he sabut que l'actor vivia a Terrassa perquè s'estava a casa d'una filla, casada amb un industrial d'aquesta ciutat, Antoni Torrella. A Terrassa va morir, així mateix, Rosalia Engracia.
Els actors i autors de l'època van ser molt estimats i coneguts. Tot i que hi ha pocs monuments dedicats a gent del teatre sí que se'ls van dedicar molts carrers, alguns fins i tot tenien carrers duplicats, encara més quan Gràcia o Sarrià no eren, encara, barris barcelonins sinó municipis independents. Aquest va ser el cas de Lleó Fontova, un altre dels grans, o de Teodor Bonaplata, l'actor que va estrenar Mar i Cel i que té un carrer al Poble-sec. No era tan habitual posar el nom d'actrius als carrers, tot i que n'hi va haver moltíssimes de bones i conegudes. Un cas lamentable és el de Maria Vila, que no té ni carrer ni plaça ni monument, que jo sàpiga, quan a ella i al seu marit, Pius Daví, els devem la represa del teatre català en temps molt difícils.
El bust d'Iscle Soler estava sovint cobert d'excrements de coloms i dels mateixos coloms, una plaga. Ara el tema havia millorat una mica però el seu pedestal era també un lloc d'aturada de gent una mica marginal la qual contribuïa a l'acumulació de brutícies diverses al seu entorn . Sobre això dels coloms fèiem broma sovint, amb el pare, en passar per aquell indret, car semblava que l'expressiu rostre de l'actor hagués assolit una expressió de pacient resignació sota aquella colomassa reiterada.
I això que el lloc és ideal, a tocar del Romea, a la plaça on hi va haver l'Odeon, al cor sentimental de Barcelona i a tocar de l'església de Sant Agustí, que avui està cuidada i lluminosa i ha perdut la tètrica foscor d'altres èpoques. L'església va estar a punt d'anar a terra durant la Guerra Civil però, afortunadament, un arquitecte municipal republicà va aconseguir que es respectés amb la intenció de destinar-la a d'altres usos, tot i que es va enderrocar la part de l'església de monges on havia anat la meva mare, molt a gust, per cert. L'any 1971 es va constituir allà l'Assemblea de Catalunya.
L'església havia tingut, crec, unes pintures de Simó Gómez Polo, pintor realista de vida breu i del Poble-sec, que es van perdre o malmetre. Avui acull comunitats catòliques de nous barcelonins, així com una processó d'estil andalús que per Setmana Santa ha arribat a ser molt popular. També acull sants emblemàtics que originen festes populars resistents i d'èxit, Sant Ponç, Santa Rita.
L'església havia tingut, crec, unes pintures de Simó Gómez Polo, pintor realista de vida breu i del Poble-sec, que es van perdre o malmetre. Avui acull comunitats catòliques de nous barcelonins, així com una processó d'estil andalús que per Setmana Santa ha arribat a ser molt popular. També acull sants emblemàtics que originen festes populars resistents i d'èxit, Sant Ponç, Santa Rita.
Espero que quan torni a passar per allà pugui veure de nou el rostre inconfusible de l'antic actor o, al menys, que em digui algú on ha anat a parar per poder-lo visitar. Res, que després de la pèrdua, sembla que definitiva, del Restaurant Pitarra, avui m'han donat un altre disgust. Que Sant Ponç i Santa Rita hi facin alguna cosa...
12 comentaris:
Creo que la están restaurando.
escuché decir a unos operarios que las palomas habían hecho su agosto con el busto.
Pasó algo similar con la de plaza de Goya.
Salut
deu ser el que diu en Miquel, llevat que el bust fos de bronze i l'hagin pispat els pispes.
lo quitaron con la escusa de hacer excavaciones en la plaza lo publiqué en: https://lostbarcelona.blogspot.com/2017/01/destruccion-del-patrimonio-4-parte.html y sucesivas veces, pero parece ser que no me leis nada., cuando destruyeron lo encontrado hicieron un arcón de cemento para soterrar el armario HORROROSO(transformador) que habían colocado a su espalda. Me juraron que el pedestal que estaba encima del arcón lo volverian a colocar pero mas al centro de la plaza,pero se ve que no hay dineros para la colocación.... en fin Barcelona !!
Miquel, eso espero, iré vigilando...
Doncs crec que ho era, de bronze, al menys l'original, que ja no sé si el que hi havia era l'original.
Chordi, no lo podemos leer 'todo', me dejas más tranquila. No es extraño que se intenten hacer catas en esa parte del subsuelo, al construir la nueva Escola Massana encontraron enterramientos muy interesantes. Fui a una conferencia que me encantó en mi barrio, hace algún tiempo, impartida por un arqueólogo implicado, por cierto, éramos cuatro gatos, no se excava porqué sí ni se puede 'conservar' todo, si hay cosas que salen a la luz es porque hoy, con los párkings y los ascensores se profundiza mucho, pero muchas cosas solo se documentan, no es en absoluto arbitrario, aunque pueda ser opinable, el que haya cosas que se conserven y otras que no.
Cada vez soy más partidaria del presente, aunque una parte del pasado se pierda, se olvide o se ignore. Creo que efectivamente, la volverán a colocar, sobre todo porque es 'de marca' (Pau Gargallo).A veces las estatuas desaparecen de forma temporal, pasó com el Manelic de Montjuïc, los criterios cambian, los gustos, también. Como cantaba Espinàs, cuando cantaba, 'tantes coses hem perdut que el record també cal perdre'. Al fin y al cabo, con los recuerdos familiares, a nivel individual, solemos hacer lo mismo.
En tot cas he tingut una excusa per a recordar el gran Iscle Soler, no crec que gaire gent més jove que jo sàpiga qui era, la veritat. Més que monuments fa falta recordar de tant en tant aquella gent. Fa anys jo tenia una amiga treballant a l'arxiu i em va preguntar si sabia qui era Acisclo Soler, li vaig fer cinc cèntims i em va explicar que algun familiar jove havia anat a informar-se ja que en sabia molt poca cosa. T'oblida, fins i tot, la família, i potser ha de ser així, 'hojas somos en el viento'...
Hola Julia, m'agradaria saber mes coses de l'Iscle Soler ,veig que parlas de manera molt carinyosa d'ell com si fos familiar teu
per cert Julia va tenir tres filles no dues l'Emilia (música), La Joana (pintora) i la petita Maria
Desconegut comentarista, el meu interès ve de l'època, sobretot, i de la curiositat vers personatges, molts dels quals del mon del teatre, que van ser molt populars, se'ls van dedicar monuments i carrers, i després han estat poc recordats. Per cert, el bust ha tornat al seu lloc, ep.
Les dades sobre Soler les he tret de la xarxa, suposo que allà devia llegir, en algun lloc, això de les dues filles, en tot cas internet és sempre un indret en construcció on tot es pot corregir si es tenen dades fiables i certes.
Sobre la filla pintora hi ha una entrada força completa a viquipèdia:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Joana_Soler_i_Engr%C3%A0cia
És curiós com semblava que no hi hagués hagut dones pintores, ni compositores, i cada dia en surten més i d'èpoques diferents. A l'entrada sobre Joana Soler, es mencionen les tres filles per cert.
Publica un comentari a l'entrada