MEDITACIÓ AL MNAC, SOBRE ELS LÍMITS DEL CONEIXEMENT INDIVIDUAL

Un vell refrany castellà diu allò de no te acostarás sin saber una cosa más. Aquesta dita, avui, es veu reforçada gràcies a la facilitat de desvetllar ignoràncies i oblits que ens amolla internet. Qualsevol detall viscut, per exemple, el nom d'un carrer fent referència a algun personatge que no em sona, em provoca, ja que sóc tafanera de mena, la recerca immediata al mòbil. 

Encara més, aquestes recerques poden ser diverses i contrastades, no es limiten a les antigues entrades, de vegades poc precises, errònies o desfasades, que trobàvem a diccionaris i enciclopèdies. La ignorància pel que fa als idiomes es pot matisar, els traductors en línia cada dia son millors i molt útils, sobretot quan saps alguna cosa del tema consultat. Hi ha gent  de la meva generació que encara té el llibre convencional sacralitzat i creu que el que deia allà estava comprovat i contrastat mentre que internet és un indret poc fiable. O que si llegeixes un llibre per mitjà del mòbil o de la tablet la lectura serà deficient i lamentable, cosa que fins i tot sostenen experts d'aquests que proliferen com els bolets quan plou. 

Aquests dies tenim al MNAC una exposició imprescindible sobre un pintor reivindicat darrerament, Bartolomé Bermejo, de la segona meitat del  segle XV. La seva vida és plena d'ombres i misteris. De fet, a Barcelona ja teníem obra seva. Uns quants quadres al MNAC i la magnífica Pietat Desplà, a la Catedral. L'exposició ha passat pel Prado i després del MNAC anirà a Londres. Les hipòtesis sobre la seva vida son tan inquietants i poc precises que tinc por que no surti algun d'aquests afeccionats a la novel·la històrica de consum i ens en faci cinc cèntims, com ha passat amb uns quants personatges del passat.

L'obra de Bermejo, abans de la seva actual reivindicació, ja cridava l'atenció si anaves al MNAC, perquè és diferent. Quan, amb alguna amiga, durant l'adolescència, entràvem en aquest museu, que aleshores es deia d'Art Romànic recordo que uns dels quadres que ens cridaven més l'atenció eren els d'aquest pintor, amb els seus estranys personatges. I també aquell d'Ayne Bru, on estan tallant el coll al pobre Sant Cugat, a més de la Verge dels Consellers, amb aquells personatges tan reals i poc  estètics, homes reals de la Barcelona d'aleshores, propers físicament al senyor Desplà de la famosa Pietat de Bermejo.

La obra del pintor és plena de detalls gairebé imperceptibles, per això es pot veure un audiovisual al final de l'exposició on es mostren uns quants d'aquests elements, molts dels quals de la natura, animalons i plantes, però també elements imaginaris diversos o persones ocultes, que potser ens han passat per alt si no els hem cercat amb cura i temps. Algunes referències que he pogut llegir aquests dies sobre Bermejo resulten hilarants, com ara tot això de geni rebel o, fins i tot, d'Andy Warhol del segle XV. 

Un dels quadres que ens han arribat d'altres indrets és el tríptic de la Mare de Déu de Montserrat que es troba al Piemont. A les visites a l'exposició moltes persones encara se sorprenen de què la Mare de Déu no sigui moreneta. Avui sabem, tot i que no se li hagi donat una gran publicitat, que la morenor de les marededéus de pell fosca provenia de les fumeres, de l'enfosquiment dels pigments i del pas del temps. Però fa uns vint anys, quan vaig estudiar Humanitats, encara el professor d'Història de l'Art, molt bo per altra banda, ens va amollar unes teories tirant a esotèriques sobre la negror de les verges, fins i tot fent estranyes relacions amb una suposada fertilitat de les races brunes. 

Fa alguns anys vaig fer una estada molt interessant a Montserrat, una mena de cicle que es deia Natura i Cultura i allà ens van comentar ja aquesta probabilitat i també els molts debats que s'han generat a l'entorn de la imatge de la nostra patrona patriòtica i la seva autenticitat. Una cosa és una verge amb devocions populars i, l'altra, una imatge contemplada en un museu i des d'una altra perspectiva. I aquests objectes emblemàtics i sagrats poden passar d'un lloc a l'altre, pels avatars de la història.

Les Mares de Déu de Montserrat han estat molt representades durant segles i no s'emmoreneixen fins al segle XIX. Comptem amb moltes estampes que ens mostren la imatge vestida, com tantes altres. En el fons, fins en això, la moda pesa. En la iconografia montserratina hi trobem sempre muntanyes, més o menys semblants a la serralada del monestir, i la imprescindible serra amb la qual els angelets li van donar forma. Aquí, curiosament, la serra és darrera la Mare de Déu, sembla que fins i tot hi segui al damunt.

El nostre coneixement del que sigui sempre serà limitat, subjecte a canvis, a oblits. Ens sembla que tothom ha de saber allò que nosaltres sabem o ignorar allò que ignorem,  recordo que un cartell en aquella exposició sobre el Paral·lel feia: com és que no en sabíem res? Em va empipar una mica, ja que sobre el tema en sé alguna cosa i en sabia unes quantes de les que es van descobrir a l'exposició, però entenc que és lògic que la gent tingui afició a desvetllar ignoràncies. 

Els meus familiars, els meus veïns i coneguts del temps de la meva joventut, gaudien d'allò més quan, en algun concurs de la televisió o de la ràdio una persona amb estudis, mestre, professor d'universitat, metge, no sabia alguna cosa que ells sabien i podien bescantar-lo amb comentaris com ara sembla mentida que sigui mestre. En aquella època molta gent normaleta tenia una gran cultura general, sovint especialitzada en algun tema. La meva mare sabia moltes coses sobre cinema, el meu pare, sobre geografia. El pitjor no es no saber sinó no voler admetre que no saps, o així m'ho sembla.

Amb els anys vas sabent coses i t'adones de què molta gent no sap ni rectifica, ni tan sols en la seva especialitat concreta. Ja se sap allò de què el dimoni sap més per vell per satànic, però la vida es breu i  un dia s'acaba i t'emportes els teus coneixements, útils i inútils, a la tomba o al crematori. Mentre que el dimoni es immortal.

Vaig sovint a visites culturals i escolto de tot, pel que fa a les explicacions que s'hi amollen. Hi ha persones que, en no saber alguna cosa, quan els diuen el que sigui que no respon a la seva xarxa de coneixements previs, creuen que els han enredat. Fa poc temps vaig anar a un recorregut pel centre de Barcelona i ens van explicar una cosa que jo creia que tothom sabia, allò de què la façana i el campanar de la Catedral son del neogòtic de les primeries del segle XX. Una senyora del grup estava gairebé ofesa,  tenia la percepció de què fins ara l'havien enganyat.

En el camp de l'ensenyament és habitual culpar l'etapa anterior de les ignoràncies de l'alumnat, a la universitat es queixen dels instituts i, als instituts, de la primària. Moltes coses sí que s'han explicat i ensenyat però no s'han assolit perquè, a la vida, aprenem allò que en algun moment ens motiva o ens és útil. Per això, sobretot avui, els forats negres es poden omplir amb facilitat. He tingut alumnes aparentment molt negats per a l'estudi que després han florit i s'han especialitzat en coses raríssimes. En la meva època en actiu, podia ser que les criatures no aprenguessin les taules de multiplicar però memoritzessin centenars de pokemons. Sempre ha estat així, em sembla.

De vegades he escrit en aquest blog sobre coses i personatges que em semblaven coneguts i m'ha entrat algú, fins i tot de la meva edat, per confessar-me que no en sabia res. Avui tot es pot arranjar tirant de viquipèdia, un gran invent. I sovint, com d'un cistell  de cireres, d'un personatge te'n surten cent més i passes l'estona tafanejant sense adonar-te'n. Una gran dificultat es situar les coses en el seu context i en la mentalitat d'una altra època. Una persona que feia la visita a l'exposició sobre Bermejo amb mi va criticar un pobre lleó maldestre que es pot veure a la Pietat Desplà, com si fos fàcil, aleshores, veure un lleó real o una imatge precisa d'un lleó acolorit. 

Pujaré de nou al MNAC, per tornar a contemplar amb cura l'obra d'aquest pintor antic i intentar, com si jugués amb aquests llibres infantils plens d'imatges que cal trobar, per treballar l'observació de la mainada,  esbrinar on és la cadernera perduda o la mosca amagada. Per més que miri, però, sempre em quedaran moltes coses per veure i situar. Com a la vida, vaja.


Ressenya sobre l'exposició del MNAC, al blog LLEGIR EN CAS D'INCENDI.