ANGELETS ESPECIALITZATS, DENTS PERDUDES I ROSARIS ENTRANYABLES

L'emocionant caiguda de la primera dent de llet a la meva néta ha fet que recuperéssim, a nivell familiar, un debat a l'entorn dels relativament oblidats angelets de la nostra infantesa, aquells que et portaven algun regalet humil si deixaves la dent sota el coixí. 

Dos fets més han convergit en una temàtica tan excitant, aquests dies, això de la casa del Ratoncito Pérez, que sembla que ha obert una sucursal a Barcelona, a partir de la de Madrid,  i la publicació d'un llibre de contes, qualificat com a pioner sobre els angelets encarregats del tema, a Catalunya.  

Aquest conte no és pas tant pioner,  fa anys ja se n'havien publicat d'altres i fins i tot les Tres Bessones comptaven amb un angelet, això sí, en singular, per a qüestions semblants. 

Del meu record, subjectiu i personal, els qui em duien alguna cosa, fins i tot alguna pessetona que em podia gastar en allò que m'abellís, eren els angelets. No eren un, eren una colla, i no  estaven especialitzats, mai no  vaig sentir que els diguessin els angelets de les dents. No sé  si les nenes de l'escola d'origen foraster es refiaven del ratoncito Pérez, potser sí, però diria que, per influència del context, també comptaven amb los angelitos, en alguns casos.

Un tercer element en discòrdia ha aparegut en aquests darrers anys, la fada de les dents, de tradició anglosaxona, que és qui porta el regalet a la criatura desdentegada, segons els dibuixos de la Peppa Pig.  Totes les tradicions van convergint i es barregen, cosa natural, no sabem d'on venen ni on van ni quines faran fortuna. El Pare Noel ha acabat per compartir excesos nadalencs amb els Reis i el Tió. Al món hi ha moltes variants del tema, com es pot llegir a la viquipèdia.  Però en això de les dents no pots fer venir, la mateixa nit, la fada, els angelets i el ratolí castellà.

Llegeixo que això del ratolí ve d'un conte que va escriure l'exitós autor de best séllers, Padre Coloma, per a Alfons XIII quan aquest era petit, i que va fer fortuna, fins i tot a ultramar. Sembla ser que Coloma va recollir tradicions anteriors, ja que s'han trobat referències al ratolí en alguns llibres de Pérez Galdós, tot i que en un altre context i sense fer referència al tema dentari. També a França la tradició es relaciona amb una rateta.

Abans de tot plegat potser no existia ni tan sols la tradició dels obsequis generats per la pèrdua dentària, ja que la gran majoria de persones les passava magres i no estava per francesilles infantils. Enguany s'està generant una bonica història sobre el fet de què la casa barcelonina del Pérez està connectada, a través del subsòl, amb la seva popular casa madrilenya. Ens podríem fer petitons, com l'Alícia de Carroll, i anar a Madrid, de tant en tant, per aquest camí, alternatiu a l'avió i al tren i al cotxe. Estaria molt bé.

Quan ets petit no t'estranya res, altrament no entendries el gran nombre de Reis d'Orient -que no 'mags'- com s'escampen per tot arreu, ja que tens un poder immens d'imaginació a l'hora d'acceptar que els miracles existeixen. Les primeres dents, que jo recordi,  aquí en dèiem dents de llet i en castellà tant havia sentir de leche com de marfil, com si fossin de més valor que les que sortien després i que ja no podrem renovar de forma natural.

Les dents de llet se solien guardar i una tradició humorística oblidada assegurava que, si les perdies, un cop morta les havies d'anar a cercar per tot arreu amb una candela al cul. A les cases hi havia capsetes amb dents de llet de ves a saber qui, feien una mica d'angúnia, com les relíquies. Hi havia qui aquelles dents les utilitzava en la confecció de penjolls i rosaris. Crec que d'aquí deu venir aquella estrofa una mica inquietant de El emigrante, que penso que fa referència a aquestes dents de la primera infantesa: Tengo que hacer un rosario/ con tus dientes de marfil/ para que pueda besarlo/ cuando esté lejos de ti...

Recordo que en una ocasió la Guillermina Motta feia broma sobre aquesta estrofa i es preguntava si el xicot emigrant pensava arrencar les dents a la nòvia. El fet és que amb totes les dents i queixals de llet no podríem omplir un rosari, suposo que hi afegien peces fetes amb alguna altra cosa, és clar. Potser llavors de mèlia, que també servien per al tema. Ahir em van convidar a veure l'assaig general de l'òpera La Gioconda, una obra en la qual un rosari té un paper cabdal i,  de forma inevitable, em venia al cap, amb tots els respectes per l'òpera, inspirada, per cert, en un llibre de Víctor Hugo, allò de la Pradera: devuélveme el rosario de mi madre, y quédate con todo lo demás. La cantant també ironitzava de tant en tant sobre el famós rosari familiar. 

Els rosaris  eren un bé preuat fa anys, es feien de molts materials i a la gran majoria de cases n'hi havia. Quan feia magisteri a la Normal  vaig tenir un professor de religió entranyable, el pare Garreta, que es queixava de què a les llars antigues, al menjador, hi havia sempre el calendari, el rosari i el Sant Sopar, i que tot això havia desaparegut del context i de la vida familiar. Deien les brames d'èpoques ràncies que quan tots els catòlics resessin el rosari cada dia Rússia es convertiria. De fet, Rússia s'ha convertit, sense tants rosaris i en una direcció que no era ben bé la desitjada pels creients en meravelles etèries i aparicions improbables.

Les dents de llet no crec pas que avui es guardin gaire ni que amb elles s'endeguin joies ni penjolls, però sempre hi ha excepcions. El prestigi  dels angelets ha anat una mica de baixa però segur que revifarà si ells revifen en els contes infantils. Tot i que aquests contes aviat caduquen i s'obliden, com en els casos que comento al principi. I ja no els  trobes enlloc i hi ha qui pensa que mai no van existir.

La meva filla  feia broma fa uns dies sobre el pas del temps i això de què es fan facsímils dels contes de La Galera, els de la seva infantesa. Les persones passem i de nosaltres no es poden fer facsímils i si he d'anar a buscar les meves dents de llet amb la candela en un lloc tan crític, tindré feina, em temo. 

Com a consell  general, jo diria que fem allò  que vam veure fer a casa, de petits, sobretot si en aquella època vam ser moderadament feliços, ep, de la mateixa manera que aconsello posar noms familiars als nous infants. Però una proposa o desitja i la vida i les modes van per camins atzarosos i imprevisibles.