RETALLS I COSTURA, EVOCACIONS

Fotografia: http://elpavellodinfantil.blogspot.com/2013/04/fem-un-quadre-5.html

Per aquelles estranyes associacions que fa la memòria, avui m'han vingut al cap els  retalls de roba. Quan jo era petita hi havia moltes modistes locals. Una molt simpàtica, la senyora Lola, que viva al carrer de Blay, cosia de cara a la galeria d'un celobert del barri, posseïa una envejable ràdio petitona, que encara no era de transistors, i tenia les parets cobertes amb fotografies del seu fill i el seu nét. El seu marit era una mica rarot i quan es va quedar vídua va aprofitar el temps anant a festes i sortides de gent gran, encara no es feia tant tot això i algunes persones del veïnat la criticaven. Tenia el terra ple de retallets de roba i un dit de la mà una mica estrafet i curt, suposo que a causa d'algun accident.

Aquells  retallets em fascinaven. De vegades ens en donava algun. Amb aquells retallets podies fer vestidets i davantals a les nines, la roba de les nines era  molt cara tot i que, per sort, moltes mares i àvies sabien cosir, aleshores. La meva mare, però, no hi tenia afició i tampoc tenia temps, amb dos avis a casa per cuidar. Allò de treballar a casa fent de modista autònoma, amb la ràdio, la gent que et venia a veure i a xerrar, i aquell mon d'agulles de cap, coixinets, guix de marcar la  roba i olor  de merceria, em fascinava, tot i que mai he tingut tirada a la costura i les labors, en aquella època preceptives per a les noies, eren  per a mi un calvari, el mateix que la gimnàstica.

Les modistes, per modestes que fossin, sempre tenien alguna revista amb vestits, per tal que triessis. De vegades, en aquelles papereries d'aleshores, en venien de segona mà i te'n podies comprar i retallar les maniquins. M'agradaven també les revistes amb labors i plantilles de brodats, flors i inicials molt ben dissenyades. O les que explicaven treballs fets amb llana, de mitja o ganxet. Encara n'hi ha, es clar. Tot això fa alts i baixos, com la majoria d'aficions humanes. El carrer Tallers, abans de ser el carrer dels discos, va ser un carrer especialitzat en material per a modistes, venien botons, entreteles, muscleres i el que fos. 

Al meu barri, al carrer del Poeta Cabanyes, en un edifici molt bonic, hi va haver durant molts anys una botiga profunda i emblemàtica, El Nido de los Retales. Venia gent de tot arreu, eren molt amables i fins i tot emetien un anunci amb cantarella per la ràdio. Moltes dones coneixien el meu barri, si cosien, per allò  de la botiga dels retalls. Va desaparèixer, com tantes coses, i ara en aquell indret hi ha un magatzem tancat de nosequè. 

Quan vaig acabar el batxillerat i el comerç, en algun moment, vaig veure molt complicat poder estudiar alguna cosa més. Vaig apuntar-me un any a aprendre costura a casa d'una modista que vivia al barri de Sant Antoni, molt simpàtica, la senyora Pepita Anfruns. Hi havia en aquelles classes de cosir molt d'ambient, totes érem noies joves i les que festejaven explicaven els seus problemes i dèries. Em vaig arribar a fer un parell  de vestits i vaig aprendre a cosir a màquina, en una d'aquelles antigues Singer. Però no vaig passar d'aquí, la veritat, i l'any següent em vaig apuntar a fer magisteri nocturn, la vida  et porta per camins atzarosos.

Els retalls amb els quals em  vaig fer el parell de vestits no els vaig comprar al Nido de los Retales sinó a una botiga que hi havia al carrer Cardenal Casañas, ara crec que hi ha l'entrada d'un hotel. Era una botiga que ens recomanava la modista. Em sap  greu no recordar-ne el nom, era alguna cosa relacionada amb el mar o les sirenes, però no hi ha manera de què em vingui a la memòria, i tant com passo per aquell indret. En aquell carrer, de botiga antiga, a més de la cereria i la rellotgeria, hi queda encara la Llibreria Pompeya, on, per fer ciutat i com que em temo que ja és un espai condemnat a la desaparició inevitable, m'hi compro un llibre de tant en tant. La Documenta, com és sabut, va guillar, a causa de la darrera escombrada de botigues i botiguetes que hem tingut pel centre de la ciutat.

Jo encara recordo la llibreria Porter, per cert, va ser una de les primeres pèrdues urbanístiques colpidores que vaig entomar però els pares i els avis n'havien viscut d'altres. Entenc que si no es venen galetes ens venguin samarretes però el que no entenc és perquè cal canviar, de forma destralera, exterior i interior de les botigues amb regust del passat, com aquella de pintes del Portal de l'Àngel, noucentista, on van posar-hi una botiga de corbates que volia semblar antiga després d'haver-se carregat l'antiga de  veritat, ara ja no hi ha ni les corbates, em sembla.

La modista senyora Anfruns, a l'entrada de la casa de pisos on tenia l'acadèmia de costura, havia instal·lat un aparadoret que semblava una capelleta, amb un minúscul maniquí vestit, i uns patrons de joguina, per tal de fer propaganda dels seus ensenyaments. La gent de l'ajuntament ha anat prohibint aquesta mena de coses. Algunes papereries tenien aparadors mòbils, que penjaven a les parets del costat de la botiga i on podien exposar revistes i llibres. No sé quina nosa feien però ara els posarien una bona multa. Feien que l'indret semblés més gran i alegre. Els botigues m'han explicat un munt de prohibicions absurdes de l'ajuntament, el pitjor de tot plegat és la incoherència que rumbegen aquesta mena de normatives.

La costura, com que era cosa de noies, avui es practica poc. Ha resultat més fàcil que les noies ocupessin els camps dels nois que no pas aquests assolissin destreses considerades femenines, amb l'excepció de la cuina fatxenda, de la mateixa manera que és més acceptat vestir nadones de blau que no pas nadons de rosa. Les dones s'han posat pantalons però pocs homes es posen faldilles, ni tan sols túniques, i això que a l'estiu són més fresques que no pas els pantalons.

Malgrat que alguns oficis fossin femenins, quan arribaven a l'excel·lència els feien els homes, abans: cuines, sastres... Encara hi ha més cuiners d'anomenada que no pas cuineres i jo crec que el tema és que saben vendre millor i tenen el sentit de l'ambició més desenvolupat. Des de la Ronda es veia, no fa tants anys, l'obrador del sastre Poveda, el de la Plaça del Pes de la Palla, que també s'anunciava per la ràdio. Feien una anunci en el qual una dona -o un home, crec que hi havia les dues versions-  deia a un altre si duia un abric nou i aquest li deia que no, que l'havia refet, girant la roba de l'inrevés Poveda sastre. Això  de girar la roba de l'inrevés, sobretot de la roba d'hivern, per aprofitar, era un recurs habitual, el mateix que tenyir-la.

Algunes sastreries de cavaller tenien a l'aparador quadrets amb acudits. Era una mena de tradició que suposo que feia de ganxo a l'hora de mirar el producte. Avui fins i tot els aparadors estan desapareixent. No em sap greu -o sí, de vegades- que tot canviï, em sap més greu que en lloc d'una cosa que estava bé n'hi posin una altre d'horrible, com ara aquestes botigues de souvenirs tan creatius com els toros i flamenques de trencadís o els barrets mexicans. Em pregunto si algú ho compra o si és una estratègia per blanquejar calerons, no ho sé. 

De fet, he de dir que a l'Escola de la Dona, on vaig a dibuixar i pintar, hi fan uns estudis sobre moda molt interessants i hi ha també nois, tot i que menys. A les activitats de costura i brodat, però, amb més gent gran, les dones son majoria, el mateix que a les activitats d'aquest tipus que es fan als centres de jubilats.

A l'escola, ja de mestra, havia fet alguna cosa de cosir, amb les criatures, quadrets amb llana, collages amb retallets enganxats, coses així. Ara i aquí poca gent cus per afició tot i que, de tant en tant, la cosa revifa i es fan tallers i la resta,  però poca cosa. Em resulta curiós veure pel Raval alguns petits tallerets de gent de fora, pakistanesos, indis, on homes relativament grans fan arranjaments i cusen a màquina, em recorden aquell  sastre bonhomiós del Violinista a la Teulada. 

Les pobres modistes del passat havien tingut fama de deixar-se seduir per senyorets, una meva tieta-avia sabia un poema molt dramàtic que feia: En su loca juventud/ estudiante y calavera/ de una pobre costurera/ quebró la fácil virtud... El poema era molt tràgic, l'estudiant es feia jutge i un dia condemnava a mort un jove delinqüent sense saber que era el seu propi fill. Per sort, les costureres es van espavilar, al menys, la majoria. Per Santa Llúcia acostumaven a encetar-se embolics entre aquells estudiants senyoritos i les modistetes. Coses de l'època. 

La costura intensiva l'hem traslladat als països pobres, on criatures, nens i nenes, cusen a dojo i per dos rals mal comptats, altrament la roba de moda no es podria vendre a aquests preus que es ven. Diuen que si no comprem encara els perjudiquem més, qui sap,  de tot plegat no en sabem de la missa la meitat i de la missa tampoc no és pas que la gent jove d'avui en sàpiga gaire.