CONTES PER A L'ADOCTRINAMENT PROGRESSISTA

Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma,
nuestros rencores y nuestro porvenir.
Por eso nos parece que son de goma
y que les bastan nuestros cuentos para dormir...

'Esos locos bajitos', Joan Manuel Serrat

Una de les cançons sobre la infantesa que em sembla més realista és Esos locos bajitos, de Joan Manuel Serrat. Serrat és un personatge que desvetlla passions incondicionals i rebuigs dels dogmàtics perquè, de tant en tant, com deien a casa, les fot sense engaltar, a l'estil poble-sequí, tot i que hagi promocionat i  fet calaix i avui sigui ja un poble-sequí mític i llunyà.

Sobre els infants es fan volar molts coloms. En general es critica l'adoctrinament educatiu però no es pot educar sense adoctrinar. El que passa és que quan adoctrinem en els nostres propis valors, que ens semblen, és clar, positius, ho veiem d'una altra manera a com ho fan els qui pensen de forma diferent o divergent.

De petit depens per a tot dels pares, dels adults. No te'n pots escapar. De ser uns déus, quan et resultem imprescindibles passen a ser qüestionats, en general, a l'època de l'adolescència. I amb la maduresa acabes per entendre'ls, si és que eren gent normaleta. Normaleta vol  dir que no  eren maltractadors, ni abusadors ni tot això. Hi ha pares lamentables però, afortunadament, al menys en el meu entorn, he conegut més famílies normaletes que no pas inquietants, malgrat que allò que passa a dins d'una llar tan sols ho saben aquells que hi conviuen. Allò del Tolstoi tan copiat de les famílies felices i infelices pot ser molt literari però és poc real,  a la majoria de famílies hi ha èpoques i situacions de tota mena.

Les manifestacions multitudinàries de diferent tipus, avui, acostumen a ser familiars, i la gent, sense gaire manies, traspassa els seus valors als infants i fins i tot els fa cridar consignes clarament polítiques. Els mitjans de comunicació exploten el filó i de tant en tant treuen criatures a opinar de tot i més. Els infants, com els lloritos, repeteixen allò que han escoltat, en el fons  tots volem quedar bé, ja des de la més tendre infantesa. 

Reflexiono sovint, ara que pertanyo a les classes passives, sobre el tema de l'escola. L'escola, la que sigui, transmet allò que li diuen els que manen i la paguen. La por a l'adoctrinament ha fet que fins i tot escoles religioses, avui, acabin  diluint els seus principis antics en una mena d'educació  cívica ben intencionada. Durant el franquisme s'havien d'amollar coses molt raretes, lligades al poder, i una gran majoria de mestres ho feien, així mateix, de forma diluïda i de compromís, sense entusiasmes.

Vaig dur els meus fills a una escola d'aquelles del CEPEC, hi van anar molt a gust i de mestres, com és lògic i humà, n'hi havia de tota mena. En aquelles escoles es feia molta política,  la veritat. Però també una pedagogia interessant, una mica erràtica en ocasions. Avui es fa propaganda d'innovacions que en aquella època ja eren gairebé història. Sempre es reinventa la sopa d'all. Algunes escoles públiques vam fer coses molt innovadores. Però després et venen amb això  de l'educació finlandesa, avui sembla que contestada en alguns aspectes, i del passat, ni gall ni gallina.

Els meus fills, amb una certa ironia lligada a la maduresa crítica, m'han comentat de vegades que en aquelles escoles on van anar també s'adoctrinava políticament. Jo ja no crec gaire  que allò  que es fa a l'escola elemental tingui una gran transcendència, encara menys en el mon del present, amb tanta informació a tort i a dret i amb una globalització progressiva. En general, l'adoctrinament infantil pot tenir tres resultats oposats, que surtis com els teus pares, que surtis ben bé a l'inrevés o que acabis per instal·lar-te en un saludable escepticisme ideològic.

Escoltar els pares i mares joves quan trien escola de vegades m'angunieja però en algunes dèries m'hi veig reflectida. Hi ha molts prejudicis al darrere d'aquestes tries. Encara més quan avui alguns centres apleguen molta gent de fora. Després la vida  real arriba i el fet d'haver anat a una escola o a una altra no té massa importància tot i que a l'escola i a l'institut s'hi fan relacions i la majoria de gent normaleta vol que els fills i filles es relacionin de forma adient, no se si m'explico. L'escola més adient, avui,  crec que és aquella que reflecteix la realitat del futur, aquella on s'aplegui gent més diversa pel que fa la procedència familiar. Les del meu barri son així i les directores -totes dones, ep- han fet grans esforços per tal d'esberlar prejudicis i augmentar la qualitat global dels resultats.

Ahir, més enllà de les constants referències al tema del dia, es tocaven aspectes de la realitat suposadament discriminatòria. Un símbol de la feminització  carrinclona és el color de rosa. És relativament senzill que els pares de nenes petitones facin una tria diversa pel que fa a les coloraines amb les quals els vesteixen però resulta menys habitual que els qui tenen nens els vesteixin de color de rosa, i això  es constatava quan per la tele sortia gent que venia o comprava roba infantil. 

La simbologia no és neutra, és relativament ben acceptat que les nenes assoleixin valors considerats, fins fa, com qui diu, quatre dies, de nois, però no ho és tant que els nens i els xicots assumeixin colors i tendències tradicionalment  femenines. En tot plegat, però, hi té un pes la imposició de la moda, quan jo era joveneta hi va haver un temps en el qual es van posar de moda camises de color de rosa, per als nois, i van tenir la seva sortida. Ja no et pots posar una samarreta del color que sigui sense que n'infereixis lectures subliminars mal intencionades.

Avui s'insisteix molt en la necessitat de què les noies accedeixen a  carreres científiques, tècniques. Però no es fa així per intentar que els xicots arribin a la paritat en un camp com el de l'educació primària o l'escola bressol. La diferència, en aquest sector professional, entre homes i dones resulta inquietant, molt pitjor que fa  anys,  encara més des del final de l'EGB. A tot estirar, a moltes escoles, hi ha dos o tres mestres, un dels quals acostuma a ser el d'esport o gimnàstica. És un tema del  qual es parla molt poc i no veig que es faci cap campanya per tal de decidir els nois a fer magisteri o per intentar que l'escola elemental -a l'institut les coses canvien- reflecteixi una realitat diferent i més igualitària.

Durant els anys vuitanta vaig participar en diferents grups d'educació en valors, en valors de tota mena, un dels quals, el feminisme. En aquells anys es van publicar molts llibres progressistes, en el camp de la igualtat, com els de l'editorial Lumen, alguns dels quals ha recuperat Kalandraka, com ara Rosa Caramel, d'Adela Turin i Nella Bosnia, un clàssic, on surt, per cert, això del color de rosa. També llegíem molt els contes de Rodari,  els quals, més enllà d'una bona dosi de fantasia, entomen valors progressistes diversos. 

Encara més trencadores eren coses com ara les Aventures de Bombeta, clarament comunistes, tot i que avui això de comunista torni a semblar un penjament. La placa que es va dedicar, al meu barri, a Francesc Boix, no menciona la seva filiació política i no és l'únic cas. Les ideologies no tenen la culpa de com les instrumentalitzem les persones ni de com les pervertim. Però, sí, admeto que, segons com es miri, adoctrinàvem.

Fins i tot durant un temps, a la meva escola, pública i de barriada, ens distrèiem, en alguna ocasió, revisant els llibres de text i comptant el nombre d'homes i dones que hi sortien i en quina situació o context ho feien, i enviàvem cartes a les editorials protestant. Ens responien coses molt surrealistes per tal de justificar-se.

Malauradament tot allò no va crear escola i sovint no es recorden els esforços antics, potser perquè la feina de la mestra de base deixa poc temps per a recollir per escrit experiències i facècies i, com sol passar, la història oficial les escriuen els acadèmics i els qui disposen de lleure per a fer llibres i promocionar-los.

En el meu temps en actiu es lloava molt l'efímera escola republicana però pocs esforços s'han fet per recuperar de forma seriosa la seva metodologia o el sistema de formació de mestres republicà. Sembla, pel que fa a l'educació, que tot s'ha fet malament i que s'ha de fer d'una forma renovada, per això als mestres se'ls ha de reciclar, horrible paraula quan s'aplica al factor humà. Aleshores,  gent del camp universitari que no treballa, en general, a l'escola, en directe, fa llibres, dona cursets i predica metodologies que mai no es valoren ni avaluen a fons ni durant un període de temps prou llarg.  Son els experts, una plaga del nostre temps. En el tema de l'educació em temo que hi ha massa experts inexperts. I, encara, si això passés tan sols en aquest camp professional, rai...

Com deia el poeta: me sé todos los cuentos...