PEP TOSAR I GARCÍA LORCA TORNEN A L'ESCENARI

Tot i que ja porta un llarg rodatge i que l'estrena oficial va ser fa quatre anys, precisament a la Sala Hiroshima del meu barri, encara no havia tingut ocasió de veure l'espectacle sobre Lorca, obra de Pep Tosar. Fa anys, quan Tosar tenia cura del teatre Maldà, vaig quedar sorpresa i trasbalsada amb el muntatge que va dedicar a Gullem D'Efak i malgrat la meva intenció de fer un seguiment de tot el que sortís de la iniciativa d'aquest home de teatre inclassificable, no he tingut ocasió, tampoc, de veure els que ha dedicat a Blai Bonet, Estellés o Damià Huguet. 

Incidir en la vida i el mite de Lorca era potser, segons com es miri, més arriscat, car sobre Lorca hem llegit i vist molt i de tot i és un autor molt més conegut a nivell hispànic i universal. Lorca va tenir mala sort, a la guerra tot anava lligat a l'atzar i al caos. Ahir mateix, en un d'aquests breus espais de Va passar aquí, parlaven sobre el Camp de la Bota i el comentarista admetia que gent amb responsabilitats serioses se'n va sortir relativament bé mentre que d'altres, pràcticament innocents, van ser assassinats sense contemplacions. 

En tot  plegat comptaven coses com les lamentables delacions, en tots dos bàndols, o les enveges i dèries diverses. En una guerra surt el pitjor de la gent però també el millor i no pots saber de qui t'hauries de refiar. Lorca manifestava, amb aquell to irònic que rumbejava en ocasions, que se sentia més a prop d'un xinès bo que no pas d'un espanyol dolent, per exemple.

Sobre Lorca, en algun moment, en vaig patir una mena d'empatx. M'interessa avui una gran part de la seva poesia, molts escrits en prosa, periodístics, molt interessant, i una part del seu teatre, el qual, però, crec que ha perdut força amb el pas del temps i en ocasions, amb aquell tremendisme exagerat que tenen coses com la Bernarda Alba, gairebé em provoca un somriure. La seva tràgica mort va fer que se'l  recités i reivindiqués en un munt de societats republicanes, durant la guerra civil, un dels poemes més recitats era aquell de La casa infiel, pel fet de ser agosarat. La meva mare tenia un llibre de poemes de Lorca, amb aquest inclòs, amagat en un armari perquè jo no el llegís, però, és clar, el vaig trobar i em vaig escandalitzar en aquell moment amb aquella dama adúltera que es fa passar per virginal.

Era una persona molt brillant, atractiva, assassinada de forma absurda, jove encara, quan tenia èxit. Tenia coneguts i amics de dretes, per cert, i potser per això va pecar d'una certa innocència. Ningú no creu, quan les coses van malament, que hi puguin anar tant. I això que havien assassinat el seu cunyat, en els primers moments del cop militar. Em sobta que hi hagi tanta polèmica, de tant en tant, amb el tema de les seves restes quan, paradoxalment, hi ha molt poc interès en desenterrar i fer reviure aquell esperit republicà de l'època, sacsejat per totes bandes. Com és que no existeix un moviment hispànic seriós que demani el retorn d'aquella República de 1931, la dels primers dies i els primers entusiasmes, el règim legítim i legal, ara que tant es parla de legitimitat i legalitat?

Pep Tosar i el seu espectacle ha tornat, en aquesta ocasió al Goya, i aquest Federico García no ha perdut frescor ni grapa i més aviat, diuen, ha crescut i ha madurat. Un equip consistent, extraordinari, amb grans artistes que s'alternen segons la funció, aconsegueix acostar-se a algú de qui sembla està ja tot dit i comentat. L'espectacle frega el documental i defuig la mitificació excessiva i deshumanitzadora. 

Federico García és ja un clàssic, un espectacle que crec que s'anirà recuperant de tant en tant, durant anys. Pep Tosar és un d'aquests homes de teatre que freguen la genialitat. Però també és un d'aquests outsiders poc reconeguts, encara avui. No sé si això és bo o dolent, al capdavall, en ocasions, caure sota les grapes del mandarinatge oficial de la cultureta, ara i aquí, té molts riscos. En tot cas, afortunadament,  tenim una nova oportunitat de conèixer o retrobar aquest espectacle que té una durada mesurada i precisa i que sorprèn i meravella en molts moments, a més d'emocionar i que s'inicia amb un comentari de Vicente Aleixandre, un gran mig oblidat que caldria recordar a fons amb alguns tipus d'espectacle semblant.

Els joves d'ara, una època en la qual, de moment, la llibertat pel que fa a la vida privada ha millorat moltíssim, pot ser que se sorprenguin del que representava ser homosexual fa, com qui diu, quatre dies. I el fet és que existia una certa tolerància, en general, si la cosa era discreta, poc difosa i seguia, en aquest cas i en d'altres, aquella dita catalana de què pecat amagat és mig perdonat. La defensa en contra de qualsevol impuls fora de lloc era mostrar-se, com Buñuel, molt masclista, una manera de ser que avui, paradoxalment, està més aviat molt més mal vista que el fet de ser gai o lesbiana. Afortunadament. Tots som fills dels nostres temps, els nostres prejudicis, les nostres circumstàncies. Ens podem conformar, doncs, en no ser també víctimes dels nostres temps, els nostres prejudicis o les nostres circumstàncies.

http://www.llegirencasdincendi.cat/2017/05/federico-garcia-lorca-pep-tosar-teatre-romea/

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2015/08/01/pagina-31/95681230/pdf.html?search=Benach%20Lorca%20Pep%20Tosar

https://www.teatregoya.cat/es/ex/1648/federico-garcia/

https://www.nuvol.com/entrevistes/pep-tosar-els-personatges-problematics-son-els-altres/