TEATRE DEL PRESENT I EVOCACIÓ DEL PASSAT PERDUT

A la cartellera teatral d'enguany dos muntatges interessants i molt diferents, RENT, de Jonathan Larson, al Teatre Condal, i Señora de rojo sobre fondo gris, un monòleg basat en un relat de Delibes, amb José Sacristán, m'han fet recordar  de nou la trista història contemporània del Teatre Principal, teatre sobre la situació del qual, que ja no sé ben bé quina és, he escrit en més d'una ocasió.

I és que RENT es va estrenar, per primera vegada a Barcelona, al Teatre Principal, l'any 1999, amb Daniel Anglés, que ara dirigeix la versió del Condal, com a protagonista. I Sacristán va protagonitzar una versió molt digna de La muerte de un viajante, també en aquells anys de finals del segle passat. El teatre s'havia rehabilitat i semblava que la cosa funcionava però va tornar a anar a la deriva, amb estranyes propostes d'oci, una mica inquietants.

És estrany que es reivindiqui més l'Arnau, cosa que em sembla molt bé, per altra banda, que no pas el Principal, més antic que el Liceu, i que hauria de ser un mite barceloní conservat amb cura. Algunes informacions que he trobat per la xarxa obvien aquell intent de recuperació teatral del temps del primer RENT, per cert. El fet de fer anys i no haver perdut la memòria del tot fa que et sorprenguin moltes coses o que t'adonis de la ignorància, sovint interessada, que plana per damunt nostre, fomentada pels poders culturals i polítics, quan toca.

També l'Hivernacle del Parc va tenir una revifalla, per aquella època, si fa no fa, s'hi va instal·lar un restaurant i hi havia anat a escoltar música, algun vespre d'estiu. Ara sembla que s'han adonat de què cau a trossos, què hi farem. O deixar que caigui o remodelar quan toqui, gastant uns calerons que es podien haver estalviat amb un manteniment acurat. Per sort he llegit que 'están en ello'.

Durant els anys vuitanta molts espais de Montjuïc van caure en un abandonament escandalós. I això que durant els anys seixanta i setanta s'hi havien fet intervencions interessants, amb l'eliminació, amb algunes mancances i oblits, del barraquisme. Després, quan els va semblar, van fer una recuperació sonada, festiva i municipal dels Jardins Laribal, talment com si s'hagués descobert la sopa d'all, quan Barcelona era closilàndia. Aquesta manera de fer sembla una constant. I no sempre es recuperen els espais, tan sols cal pensar en el Parc d'Atraccions de Montjuïc, de com es va deixar perdre i malmetre gràcies a allò de què poders públics units no seran mai vençuts.

El restaurant de la Font del Gat era un lloc bonic i cuidat però tampoc no els van renovar la concessió, ara hi ha allà alguna cosa de restauració que no té res a veure amb aquell lloc emblemàtic on vaig celebrar, per cert, i a un preu molt assequible, el convit del meu casament, ara ha fet quaranta-sis anys. Es va dir que s'hi posaria un centre d'interpretació de la muntanya de Montjuïc, vegeu hemeroteques. Durant un temps va ser així però tot just hi tenien quatre fulletons i para de comptar. I unes molt bones propostes sobre la muntanya nostrada van passar a millor vida.

Van venir les Olimpíades i els seus entusiasmes i vam oblidar el passat, la gent envelleix i mor i la memòria es perd, de forma irreversible. Uns espais s'han de conservar i no s'hi pot fer  res privat però, en canvi, l'ajuntament va promocionar el macro hotel de Miramar, excessiu i absurd, i les noves vagonetes turístiques, que semblen adients per a algun indret de Suïssa, per no parlar del restaurant caríssim que hi ha a les Piscines. El Museu Militar es va foragitar en lloc de conservar les col·leccions i intentar donar-les una lectura històrica actual i pacifista i ara has de pagar per entrar al recinte del castell. 

El tema del Principal és un més entre tants. Es podria fer un recull interessant a l'entorn de recuperacions ben orquestrades i propostes diluïdes en el no res, però publicitades a fons pels poders municipals. No anem sobrats de teatres, a Barcelona. Hi ha moltes petites sales emblemàtiques, això sí, afortunadament la gent té iniciativa i imaginació. El Romea ha estat sovint en un cert perill d'extinció però se n'ha sortit, no ha estat el gran indret del teatre clàssic català però funciona, gràcies a Sant Focus. Com cantava Espinàs, quan era jove, i potser era una premonició, tantes coses hem perdut que el record també cal perdre...

En tot cas he de dir que no tot és culpa dels de dalt. La gent plany la pèrdua dels indrets quan fa temps que potser no hi anat ni s'hi ha gastat un euro. Ens movem a modes i tendències, malauradament. Es com quan mor algú i ens sap greu no haver-li dit tantes coses com se'ns han quedat al tinter. Recordo el senyor Miquel Badenas, historiador del Paralelo quan no estava de moda fer-hi itineraris, explicant que si la gent que es queixava de la desaparició -de moment, superada, en part- del Molino hi hagués anat un parell de cops l'any, la cosa hauria estat molt diferent. El mateix passa amb el petit comerç de barri, per cert.