DIVAGACIONS SOBRE POLÍTICA PRÀCTICA

Molt poques vegades m'han sorprès els resultats de les eleccions, des que vam recuperar aquesta modalitat per endegar governs, molt millor, cal dir-ho, que qualsevol tipus de dictadura possible. Tan sols escoltant i observant la gent ja pots tenir fet un sondeig més exacte que aquests de les teles, amb tantes coloraines i llumetes.

En això de les votacions no n'hi ha prou amb guanyar. Fins i tot val més que ningú guanyi grans quantitats de vots, car les majories absolutes son un perill i un risc. En general, hi ha la necessitat de pactar i de cedir, cosa gens senzilla, per cert. Tot i que hauria de ser aquesta la funció primordial de la gent de la política, amb un cert poder. No diuen que la política és la ciència d'allò que és possible?

Fa anys recordo que vaig manifestar el meu rebuig a un d'aquests pactes estranys, entre un partit estatal i un de català. Tenia per companya de nivell, a l'escola, a una mestra molt intel·ligent, deu anys més gran que jo, i em va dir que estava molt bé que és pactés, que això era la política. D'aquell pacte en van sortir algunes coses bones, contemplant el passat amb perspectiva, però també va fer que els pactistes nostrats rebessin molts penjaments per totes bandes. En això dels polítics, com en tot, cadascú té les seves dèries, simpaties i visceralitats personals.

No m'agrada criticar les persones que es dediquen a la política, però ho faig, de forma inevitable, en moltes ocasions, tots tenim les nostres contradiccions, què hi farem. En totes les professions hi ha de tot, també en aquesta, és clar. Hi ha qui creu que als polítics ambiciosos els mou l'interès per als possibles avantatges econòmics que es poden derivar dels seus càrrecs, però crec que no és així, els diners es poden fer de moltes maneres, si ets espavilat. No cal que et conegui tothom. No et cal aguantar reunions llargues, escalfar cadires del Congrés o haver de fer mitings abrandats i ser fidel a un partit determinat, sense possibilitat de llibertat a l'hora de votar determinades coses.

Això també val per a gent com ara els reis, caps visibles i caps en risc. Es pot ser ric des de l'ombra i tenir poder, també, des de l'ombra. HI ha gent que no coneixem i que mou els fils dels titelles des del darrere de l'escenari. Però qui és ambiciós ho és faci el que faci i té tendència a cobejar el reconeixement. Respecto els homes i dones que es dediquen professionalment a la política pel fet de què jo mai no faria aquesta feina, com no en faria moltes altres. Les feines que jo no seria capaç de fer, però que algú ha de fer, em mereixen molt de respecte, la veritat.

Aquests dies, en alguna ocasió, vaig manifestar que envejava les petites comunitats, pobles petits o mitjans, on pots votar al seu ajuntament la persona i no el partit. Però, ep, això també té riscos. Els clientelismes son més propers, la tendència al caciquisme, tot un risc. Tot és relatiu, i és que els humans som com som i no pas com hauríem de ser.

Moltes coses que es critiquen als polítics es fan a nivell quotidià, tot sovint, amb guanys menors però amb menys riscos, també. Es fàcil pontificar sobre com haurien de ser les coses però després cadascú de nosaltres fa el que pot a casa seva, com he pogut comprovar en els anys en què he treballat a l'escola, ja que en la meva professió aconseguies una envejable panoràmica sobre famílies de tot tipus. 

Els metges emmalalteixen, s'equivoquen. Els mestres tenen fills mal educats i problemes educatius casolans. Alguns botiguers t'enreden i els arquitectes, en ocasions, fan edificis lamentables de forma conscient. Una cosa és predicar i, l'altra, viure i fer autocrítica. És com allò dels nanos de El senyor de les mosques, quan els recullen, a frec a frec del desastre col·lectiu, i qui els rescata s'estranya de què uns xicots anglesos ben educats hagin acabat tan malament.

Els bons polítics actuals i democràtics han de ser pactistes i evitar tensions excessives entre la gent però això no és gens senzill. Hi ha qui vol passar a la posteritat. Els polítics il·luminats i amb ganes de passar a la posteritat son un perill públic però resulten molt atractius, sobre tot quan ets jove i innocent. 

Els manuals d'història acostumen a explicar les coses com convé a qui els escriu, siguin els vencedors o els perdedors revanxistes. Ignorem més del que sabem i creiem allò que podem entomar. La pau social potser sigui més avorrida que no pas la lluita pel que sigui, per la pàtria, per déu, pels ideals, pel futur... 

Llegia l'altra dia una entrevista a Erri de Luca, i deia que el vot dels joves hauria de valdre el doble. No hi estic gens d'acord. El conservadorisme dels jubilats, al menys d'uns quants, és fruit de l'experiència i els temors senils, també. La gent gran de la meva infantesa creia allò de la dita, que de dos metges, el més vell. Però de tot això te n'adones quan ets vella, també, la vida és breu i les noves generacions voldran sempre fer un mon millor i fins i tot creuran, de bona fe, que és possible. Avui ser vell està mal vist i la joventut, que sempre ha tingut la seva mitologia, avui és més valorada que mai. Al menys, en teoria, és clar.

Escoltava fa poc un molt bon programa de llibres en el qual parlaven d'una novel·la escrita per una lituana que ara viu als Estats Units. El fet és que de moltes coses que passen o han passat en indrets llunyans ens n'assabentem gràcies als descendents d'exiliats, que han anat a parar a llocs segurs, com ara França, Canadà o Estats Units. L'autora es diu Ruta Sepetys, ja va néixer a Amèrica el 1967, i escriu a partir de records familiars, sobre les  brutals deportacions realitzades durant l'estalinisme, en concret, a Lituània. Eren uns fets ignorats, silenciats o oblidats, fins que es va publicar aquest llibre.

Jo vaig créixer amb una certa devoció pel mon comunista, fomentat per diferents publicacions de l'època, com Triunfo, que llegia amb devoció. I per xerrades fetes per persones a les quals donava tot el crèdit. Però, en moltes coses, em van enredar tant com els capellans anteriors, sovint de forma conscient, i no em van demanar perdó, ara que tant de moda està dir que t'han de demanar perdó pel que sigui. Pau Vila va escriure una cosa així sobre la seva experiència a l'Escola Moderna de Ferrer y Guardia, que l'adoctrinaven més que no pas els capellans que l'havien educat abans.

Avui vivim bé, no ens enganyem, ara i aquí, tot i que sempre hi ha problemes de gruix, el més important i dolorós, actualment i aquí, és l'empresonament llarg i absurd d'uns quants polítics propers. Es pot estar en desacord amb les seves idees o en com les van voler portar a la pràctica, en tot cas, no van ser tan sols ells. Però hi hauria d'haver una condemna molt més unànime, per damunt d'ideologies i simpaties,  a l'entorn del seu empresonament. Crec que hi ha molta retòrica sobre el tema i poca visió pràctica i eficaç a l'entorn de les possibles sortides d'aquest gran laberint on ens trobem.

La magnificació, encara avui, de les lluites sagnants, en nom del que sigui, del sacrifici pels ideals i dels martirologis, em fa angúnia  i no l'entenc. Però quan ets jove tot això té un atractiu. La gent que es dedica a la política hauria de tenir com objectiu la tranquil·litat i el benestar de la gent, en general, també dels qui son d'altres mons i d'altres cultures i les passen molt magres, i deixar-se de proclames etèries. Però els polítics ensopits i eficaços venen poc i duren poc en els càrrecs.

Els polítics son un reflex dels pobles que els trien. Quan guanya eleccions algú que ens fa el pes el poble és savi i quan guanya algú a qui tenim mania el poble es deixa enredar o te una gran manca de cultura. Tot i que ningú no sap ben bé que és això de la cultura. I en nom de la cultura, de la llibertat, de la religió o del que sigui es fan molts disbarats i, el que es pitjor, reben sovint aquells que menys culpa tenen.