OBRES INOBLIDABLES I TENDÈNCIES LITERÀRIES

Fa uns dies, al blog Cinefília Sant Miquel, en comentar el documental Madame Cinema, sobre la cineasta Margot Benacerraf, es feia menció a un comentari del director Jonathan Reverón, que es pot escoltar a la pel·lícula:

"Todos le preguntaban a Margot por qué no hacía otra película, como si la meta en la vida de un cineasta fuese rodar y proyectar: la meta de un cineasta es hacer una película inolvidable".

Vaig pensar que aquest comentari es podria aplicar a moltes coses, més enllà del cinema, i, en concret, a la literatura. Es podria referir a qualsevol aspecte de la creativitat humana.

Això de fer una pel·lícula inoblidable o un llibre inoblidable, en el present, sembla un luxe o una vulgaritat. En el camp de la literatura sembla que, per mantenir la fama o per fer calaix, cal escriure de forma constant, i publicar, si pot ser, per Sant Jordi, un any sí i un altre també. 

És clar que cada persona és diferent i, per altra banda, hi ha qui critica els autors prolífics. Hi ha qui ha escrit molt i ho ha fet tot bé i qui ha escrit molta palla i un parell de coses inoblidables. Escriure no és publicar, és clar. De vegades es promocionen autors i autores fent referència, per exemple, a què tenen cent-i-tants llibres publicats, encara que la majoria de gent n'hagi llegit tres o quatre, els més coneguts, en general. 

Les audiències son un mèrit, però segons com. Hi ha canals de tele que es posen medalles perquè un seu programa ha tingut molta audiència, i, a l'inrevés, es bescanta la molta audiència de programes absolutament ximplets de cadenes frívoles.

Avui vivim de la novetat, tot és efímer. Fa anys, per Sant Jordi, es treien a la fresca els fons d'armari però avui ja es cus per a les rebaixes, no se si m'explico. Hi ha qui et diu que s'ha avorrit molt amb el darrer llibre d'un escriptor conegut però segueix comprant el que publica, per costum, inèrcia i esperança.

Una altra moda cultural és dir que el millor d'algun autor o autor o autora és allò ocult, minoritari. La Rodoreda es va fer popular amb La plaça del Diamant però hi havia elitistes que t'asseguraven que el millor d'ella eren els contes breus.Tot és relatiu, la qualitat i el ganxo no tenen perquè anar junts, no sempre hi van. I en tot cas, hi ha modes, tendències i no sabem què en quedarà, de tot plegat, d'aquí vint anys.

Per casualitat i atzar, aspectes que compten molta a  la vida, tinc algunes novel·les publicades, n'estic força satisfeta, però no han tingut cap mena de transcendència, no m'han donat ni fama ni diners. Molta gent em pregunta si encara escric. Oh, i tant que sí. Però això no vol dir que publiqui i, com deia una peixatera del barri, el que no es veu, no es ven. Fa poc van llegir un llibre meu en un club de lectura i vaig comprovar que funcionava, però, és clar, això ho sé jo i els del club de lectura.

Conec persones una mica més conegudes que jo que es veuen empeses a escriure constantment i a intentar publicar com sigui, se'n van sortint però jo crec que sense aquesta pressió, potser indefugible, podrien fer-ho molt millor. Fer-se famós, si no tens padrins ni coneguts ni diners propis, és complex i cansat. Amb una amiga poeta comentàvem com una coneguda seva va publicant, fent recitals i tot aixo, de forma constant:

-Oh, ella s'hi dedica!!! -em va comentar. I és ben cert. Cal dedicació, vaja. 

La mateixa amiga lletraferida em deia, en relació amb una altra, el que he comentat abans, que volia dir-li que escrigués menys, car té fusta i les ganes de publicar i vendre li fan perdre pistonada qualitativa. Però, al capdavall, no sé si aquest resultaria un bon consell, podria desvetllar reticències i cadascú ha de fer el seu camí, els consells, si no te'ls demanen, i encara, són un perill.

Avui hi ha el recurs de l'autoedició, molt criticat per les editorials convencionals, tot i que algunes també han cobrat a alguns autors per editar-los, tot això ho vas sabent pel boca-orella. Més enllà d'editar cal la promoció i cada dia surten centenars de llibres, alguns potser son excel·lents i tot, que acaben en l'oblit i el no-res, en general. 

Els editors i llibreters, avui, en general, saben tant o tan poc de llibres com la gran majoria de la gent, això ho he constatat en més d'una ocasió. I, en tot cas, una cosa es editar i, l'altra, vendre. I vendre a dojo. Mireu, l'imperi Planeta, no va sortir pas de lletraferits escollits per la  història, ben mirat.

La trista realitat és que el llibre, avui -i potser també ahir, tot i que aleshores eren menys a repartir el pastís- és un producte més de consum cultural, com tants altres, i que si una editorial petita o  gran no ven prou acaba malament, desapareix amb els seus llibres i poca cosa en queda. 

Hi ha molta mitologia en el tema literari, lligat a cultures més sòlides i amb més sortides per als  escriptors que la nostra. Avui pots trobar bons llibres, de segona mà i pràcticament nous, a un munt de parades i botigues, per quatre rals. Passa amb moltes coses. Però ja son del passat i la nostra societat demana novetat i si algun llibre es reedita cal fer-ho com si fos nou, amb bombo i plateret i donant valor a alguna cosa, a la nova traducció, al pròleg de nosequí, coses així. Una sortida segura és incloure el llibre en el camp acadèmic de les lectures obligatòries, és clar. Però ni això no funciona com abans, ja.

Vaja, que això de l'obra inoblidable ja no és cap mena de prioritat per a gairebé ningú, em temo. Encara que hi hagi qui, de bona fe, ho vulgui creure. De vegades hi ha qui es passa deu anys intentant fer l'obra inoblidable i fa un rotllo amb pretensions que tothom compra i admet, en la intimitat, que li ha caigut de les mans ben aviat. I és que en això de la cultureta una cosa és el que es diu i, l'altra, el que es fa en la intimitat.