Vaig començar aquest blog l'any 2006, tot i que abans ja en tenia un amb el mateix nom al blocat fins que el blocat va començar a morir d'èxit, cosa que passa amb moltes iniciatives catalanes pioneres, al capdavall tot va per audiències. Ahir, mirant joguines en un centre comercial, em vaig adonar de la poca oferta de jocs de taula en català, de jocs de taula i de tantes coses. Aquest any, de forma testimonial, han inventat una nina que parla català, no es troba a tot arreu, per cert. Podien haver endegat una parelleta, per això de la paritat, però encara bo.
Demà estrenarem un nou any. Jo, de fet, compto encara els anys a nivell de curs escolar. El cas es que considerem que l'any comença el primer de gener i encara que tot és fràgil i discutible, hem acceptat que el proper any sigui el 2020. Ja m'han avisat pel mòbil que no se m'acudeixi posar la data, aquest any, sense precisar les quatre xifres del número d'any, ja que es pot prestar a falsificacions, cosa que devia passar també el 1919 o el 1818.
Aquesta nit és una d'aquelles de festa obligatòria. Pel meu gust és la festa més xarona i odiosa de l'any, la seva estètica i mitologia no em fa el pes. Però, vaja, hi ha gustos per a tot i soparé amb amics, faré algun brindis i faré veure que m'empasso el raïm, que sempre em menjo abans d'hora o quan em sembla. La traca del cicle de festes acaba amb els Reis, una festa bonica si hi ha criatures i que celebrem força, per tradició familiar.
Tot i que quan jo era jove això d'enredar les criatures semblava poc ètic em certs contextos progres, en una època en la qual es predicava coherència a qualsevol preu, la gent jove continua amb la tradició i els infants, cosa estranya, s'ho creuen tot, encara avui. Crec que això de la il·lusió dels infants és una gran fal·làcia, els infants tenen la mateixa il·lusió amb qualsevol sorpresa inesperada, no cal tanta purpurina. De fet som els adults els qui tenim necessitat d'il·lusió i de comptar amb la fe incondicional dels infants. Els adults també ens ho creiem tot, tot el que volem creure, és clar.
Actualment ja no valoro tant la veracitat ni la coherència. Som incoherents en moltes coses de la vida i la convivència sovint es basa en una quantitat moderada de mentida vital. Ens mentim, fins i tot, a nosaltres mateixos, si cal. Aquestes festes, de forma inevitable, recordem encara més els familiars i amics perduts, de forma irreversible. Irreversible si no ets creient, és clar, però em temo que la creença en la immortalitat va de baixa. Em sorprèn i em meravella haver arribat a l'any 2020, quan anava a escola l'any 2000 semblava remot i ens preguntàvem si seríem vives, aleshores, amb més de cinquanta anys, que es una xifra desmesurada quan encara no n'has fet ni deu.
Hi ha certes tendències apocalíptiques que bescanten el present i et pinten un futur terrible, però el cert és que moltes coses, amb ensopegades i marxes enrere, milloren i han millorat. Tot i que la pau i la bona convivència sempre son fràgils. Recupero dos poemes molt diferents fets en tal data com avui, el primer a principis de segle i el segon, una mica més antic, dels vuitanta. Un és més transcendent i l'altre, més informal. I els que els humans i les humanes tenim estones de tota mena, en aquest nostre pas, sempre breu, per la vida.
CAP D'ANY (2006)
Hem posat una data al calendari
des d’on comptar un final i un nou inici.
Però els dies es perden, no retornen
mai més.
Aquesta és la certesa
més subtil i més tràgica: que els anys
passen, encara que, amb remor de festa,
mengem raïm, ballem o fem cantades,
amb amics i parents, entre rialles.
Un pas de bou allargarà la tarda
cap al misteri de l’eternitat.
PREGUNTES AL TOMB DE L’ANY (1986?)
Vindrà la bomba de neutrons,
i quedarem fets una coca?
O el pessimista s'equivoca
i els temps futurs seran més bons?
Doncs, farà figa, el català,
i parlarem tots en anglès?
Hi haurà un gran món sense diners
on tota llengua hi cantarà?
I si som tants, de tants colors,
omplint les brutes perifèries
de les ciutats, plenes de dèries,
brutícies, rates i suors,
no ens llençarem els plats pel cap,
amb la violència reprimida
que surt de cop, demanant vida,
com de l'ampolla surt el tap?
Serem pacients amb els polítics?
No matarem recaptadors?
Cotitzarem, plantarem flors,
tindrem records per pobles mítics?
O tendrament, amb testa arega,
sempre amb la por d'algun calbot,
com allisats per un ribot,
continuarem amb la fe cega?
Ens ficarem al gran boïc
dels humans pobres i fidels?
Farem volar cent mil estels
que ens guariran del gran fatic?
Serem rebels, serem mesells,
serem bajocs, serem de glaç?
Serem un poble sense jaç,
vells caçadors sense fusells?
Resposta de l’oracle
No cal pensar massa ni gens,
car sou tan sols una burilla,
que el vent empeny i que no brilla,
lluny del salpàs i de l'encens.
Així doncs, féu el que cal fer,
anar a la feina mentre n'hi hagi,
obrir l'aixeta mentre ragi,
prendre sovint un bon cafè.
No us demaneu pel llarg demà,
que en tirareu un tros a l'olla.
Aquell que mena la virolla
no pensa tant i ho té tot clar.
4 comentaris:
Es un dia el d'avui que mai m'ha interessat. Però, ai las, em toca celebrar-ho amb tota la familia que tambè está bé, a banda que acabem aviat, a la una al sobre.
Bon any nou!
Cierro cuentas justo a las doce y cuarto, no más...a y vente ya estoy durmiendo.
Ha sido así toda mi vida, y ahora, a la vejez ya se me hace pesado esto de aguantar incluso hasta las diez y media del año anterior.
Estamos solos Mayte y yo...ya nos va bien.
PD: me han dicho que sale una desnuda en un canal de rica miel...pues hace frio, pienso.
Bona nit i fins demá, que diuen será un altre any.
Salut
Francesc, nosaltres soparem amb uns amics però un cop tocades les dotze, cap a casa, i encara fem un excés.
Miquel, eso no es nuevo, recuerdo que hace más de cuarenta años, en un Cao d'Any de l'Àngel Casas ja hizo un striptease la pobre Christa Leem, en paz descanse, había una gran expectación.
Sea como sea, feliz año 2020!!!
Publica un comentari a l'entrada