VERITAT I CINEMA

Sense massa esperances ahir vaig anar a veure La vérité, que no és res de l'altre món, malgrat l'expectació desvetllada pel seu director japonès, Hirokazu Kore-eda, de qui hem vist coses molt més interessants. En general, estic força d'acord amb la ressenya de la pel·lícula que va fer Manel Haro a Llegir en cas d'incendi.

Si no sabéssim que el director és Kore-eda la pel·lícula podria passar ben bé per francesa. Hi ha una sobrevaloració del cinema francès, en el qual podem trobar de tot, com en el de tot arreu, però una de les seves especialitats és mostrar gent que xerra i xerra, sense arribar a cap conclusió, i fer que les coses acabin, més o menys, com estaven al principi. Encara m'agrada més aquest tipus de cinema que no pas l'humor francès xaró, com això de Déu meu, què t'hem fet, que ara té una seqüela evitable, per cert.

La pel·lícula gaudeix d'un bon repartiment, Deneuve, Binoche, dues actrius que tampoc no m'agraden sempre i en tot moment però que tenen ofici i milloren el contingut. El meu admirat Ethan Hawke no se sap ben bé què fa per allà, no li donen ocasió, ni tan sols, d'amollar unes quantes parrafades interessants, vaja. De tota manera tampoc no és menystenible del tot i per una tarda d'hivern al Renoir, on hi ha actualment uns seients d'allò més confortables, resulta distreta, malgrat els llocs comuns i la resta. 

El que em sorprèn és el títol, en aquest cas, original però poc original. Això de la veritat és un terme tan relliscós i polivalent que podem trobar més pel·lícules amb aquest nom que no pas versions de Mujercitas. No tenen res a veure les unes amb les altres. Els francesos es van inventar, precisament, allò del cinema vérité.

De francesa, precisament, n'hi ha una de mítica, la de Clouzot, amb Brigitte Bardot, que aquí ens va arribar tard i malament. La pel·lícula va tenir llegenda pròpia, embolics sentimentals Bardot-Frey, intents de suïcidi (de la mateixa Bardot i el seu marit d'aleshores, Charrier). Clouzot, expliquen,  tractava molt malament els actors, i a les actrius encara pitjor, cosa que sembla que va influir negativament en Bardot, actriu amb actuacions notables, més enllà del seu paper de sex-símbol de l'època. Aquesta és considera una de les millors.

La pel·lícula es va inspirar, de forma molt lliure, en el cas de Pauline Dubuisson.  Va ser una dona amb una vida absolutament tràgica. D'adolescent va tenir una relació amb un oficial alemany ocupador i això va fer que després de la guerra fos torturada i violada, juntament amb d'altres dones, tot i que la història oficial sembla limitar-se a explicar-nos que les pelaven al zero i poca cosa més. El seu pare, que potser l'havia empès a tenir relacions amb els alemanys, va  aconseguir que no l'executessin. Anys després va matar un seu amant i va estar també a punt de tornar a ser condemnada a mort. El seu pare, davant d'aquells fets, es va suicidar, cosa que ella acabaria fent anys després, als trenta-sis anys, a causa del pes d'un passat que no aconseguia superar. Amb els anys ha estat reivindicada a mitges, però hi ha molts elements, en la seva vida, que mostren la gran misoginia present en totes les ideologies, al llarg del temps. La pel·lícula de Clouzot, quan Dubuisson intentava refer la seva vida, la va perjudicar molt, en tornar-se a parlar a dojo del seu cas.

La veritat ha donat nom a moltes publicacions, diaris, setmanaris. La veritat absoluta sobre res és possible que ni existeixi, cadascú té les seves veritats i coses que hem cregut amb fe absoluta, amb el pas dels anys resulten dubtoses i absolutament relatives.