TENDÈNCIES COL·LOQUIALS DEL NOSTRE TEMPS

Fa poc temps vaig intentar raonar amb una persona jove, amb una filla en edat escolar, la qual, per cert, va a una escola privada de prestigi. Es queixava de l'escola i dels mestres, així, en general, de les metodologies i de la resta. La seva filla s'avorria, a classe, em va dir. Jo m'havia avorrit molt, de petita, a escola i a casa, avorrir-se no és tan dolent, et fa valorar els moments divertits, però avui sembla una cosa dolenta  i aleshores entrem en una mena de voràgine de distracció constant i les escoles intenten divertir educant. Una pretensió inútil, car tot perd valor en fer-se habitual. Quan et jubiles tothom t'aconsella que facis coses i no et quedis a casa. Quedar-te a casa, mirant la tele o llegint, cosint o no fent res, es considera negatiu, per molts motius i fa sentir culpables a la gent gran amant del sofà i l'estufa. El paradigma del fer coses jubilatori es mou en camps recurrents: aules universitàries, cursets culturals, viatgets diversos i activitat física canònica.

Jo he conegut mestres de tota mena i, en tot cas, cada escola és un mon i les escoles també canvien, com nosaltres mateixos, que no sempre estem tan inspirats com caldria, en el mon laboral. Ahir, al súper, un empleat i una clienta criticaven la classe mèdica. La dona es queixava del fet que després d'esperar per a la consulta el doctor l'havia enviat a fer gàrgares, literalment parlant, ja que li va dir que el millor per a la seva benigna irritació de gola era aquesta pràctica tradicional. L'home li donava la raó, a ell se l'havien tret del damunt amb un parell de consells, beure aigua, fer repòs, coses així. Malament si recepten massa i malament si no recepten res, vaja. En tots dos casos vaig deduir que aquelles persones no tenien res de greu i que podien haver evitat col·lapsar la cua del seguro fent el que molta gent feia, en el passat, abans d'anar al metge. Remeis casolans poc agressius.

Uns professionals objecte de penjaments indiscriminats son els polítics, així, en general. Jo també n'he conegut alguns de tota mena, sobretot polítics municipals, és clar, de responsabilitats poc brillants i molt espinoses i feixugues. No acabo d'entendre quina societat proposa tota aquesta gent que diu disbarats de la classe política, de dalt a baix. Una societat amb un dictador de l'elit? Sense polítics, autogestionada? Com pretenem que funcioni l'estat de forma perfecta si les comunitats de veïns, que podrien ser un exemple de democràcia participativa, acostumen a ser complicadetes? L'espècie humana és com és, vaja. De vegades el que sorprèn, al menys a mi, és que de tant en tant la societat funcioni i no ens estiguem estossinant sense intermitències.

Els penjaments sobre professionals d'activitat coneguda fan pensar en què tota aquesta gent que tant critica deu ser sempre honesta, treballadora, justa i perfecta, cosa que el tracte quotidià amb qui sigui tendeix a posar  en quarantena. M'estranya que amb tantes persones que saben com s'ha d'ensenyar, com s'ha de curar i com s'ha d'organitzar el poder, anem tan malament com ells mateixos m'asseguren. El pitjor és que els referents sempre son una mena de passat estrany, que mai no va existir, una època en la qual els infants creien i hi havia respecte. Respecte dictatorial, afegeixo. L'esca del pecat son les noves tecnologies, abans ho van ser la tele, la ràdio, el cinema, fins i tot la literatura, que incitava les dones a pecar, com va passar amb la Bovary.

La tendència a la generalització és una mena de plaga, jo també hi caic en ocasions, sense voler. Generalitzar evita parlar de persones concretes i prendre mides concretes. Expliquen que a Churchill li van demanar opinió sobre els francesos i va dir que n'hi havia molts i no els coneixia tots. Potser, però, ell mateix, en alguna ocasió, en la intimitat, va dir penjaments sobre els francesos, qui sap. Però la frase m'agrada, l'he fet meva, i l'utilitzo sense manies quan em preguntes sobre metges, mestres, advocats, actrius i, es clar, polítics. N'hi ha molts i no els conec tots ni totes i, en tot cas, la gent també canvia. 

Se suposa que els polítics d'abans eren millors però la lectura de llibres d'història i biografies em fa pensar que no eran ben bé així, la informació era limitada, difícil d'aconseguir. Avui podem trobar opinions contrastades per internet però encara hi ha qui pensa que internet no és de fiar. Tot internet? Tampoc entenc que gent, generalment una mica grandeta, que no consulta mai la viquipèdia me la critiqui de forma absoluta i indiscriminada i cregui, encara avui, que les antigues enciclopèdies eren una mena de dogma sagrat elaborat a consciència.

Sovint ens movem per les pròpies percepcions, per les pròpies experiències, per prejudicis no admesos. Quan tens uns quants anys saps que aquell que més predica té un passat ple de disbarats vitals, vet-ho aquí. Hi ha un munt de bons escriptors i filòsofs que, com els capellans tradicionals, prediquen de forma brillant allò que no practiquen o allò en què no creuen, podria posar molts exemples d'estar per casa, ja que a més dels filòsofs reconeguts hi ha els filòsofs de tertúlia i de veïnat. I les filòsofes, ep, és clar.

Per a més desgràcia, la gent fa un parell de viatgets a Roma o a Madrid i ja sap com son els italians i els espanyols de parla castellana. Per no parlar de les opinions raríssimes i sobre els exòtics nou vinguts del present, magribins, xinesos, pakistanesos, hispanoamericans... El pitjor és que fins i tot gent sàvia i llegida opina del que no sap, sobretot en camps com l'educació o la política, i ho fan de forma pública, a les teles i ràdios. El més ruc, amb perdó dels rucs, l'encerta en algun cas, com amb allò de la faula del flabiol, i els rellotges parats donen l'hora bona dos cops al dia, això fa que quan algú diu alguna cosa que ens agrada, gairebé sempre perquè connecta amb la nostra manera de pensar, ja li donem un altaret en les nostres devocions. 

La culpa tambe es dona als mitjans de comunicació, és clar, com si nosaltres no fóssim capaços de cap mena de crítica raonada o de tancar la tele quan ens vingui de gust. Qualsevol cosa s'ha de remetre a l'escola, així mateix, cada dia podria fer una llista de les crides diverses a ensenyar a escola coses que se suposa que no s'ensenyen, com si l'escola servís gaire per a res o dediqués la seva activitat quotidiana a la galvana, la inoperància i el laisser faire, avui, més enllà de fer això que en diuen socialitzar les criatures. També se sobrevalora l'educació familiar, com si els famílies, pares i mares, no fossin tan febles com la resta de la humanitat, en haver assolit la categoria paternal o no s'equivoquessin en molts casos, sovint amb tota la bona intenció, com el pare de la peli que comentava ahir. Tots som fills de moltes coses, els gens, la família, la societat, els amics i amigues, l'entorn, les tendències morals, que també canvien, els valors vigents, les modes i la resta. 

O sigui, que les gàrgares son, encara avui, un remei molt aconsellable. I engegar al botavant o a fer gàrgares els predicadors improvisats i situats en una mena d'altura moral per a la qual no han precisat de cap títol acadèmic, una pràctica saludable, de tant en tant, que tampoc cal barallar-se amb tothom i el que avui et diu blanc demà et pot dir negre.