18.3.20

DIES D'OBRIR EL MUNDO



A casa meva, al Poble-sec, tot i ser un pis petit, algunes habitacions tenien nom propi. Per exemple, una cambra interior, ventilada amb una petita finestra que donava a una altra cambra amb balcó, es va dir sempre el quarto de la Magdalena. La Magdalena havia estat madrastra de la meva besàvia, una dona, segons referències, silenciosa i bonhomiosa, prudent, molt estimada per tothom. Va morir durant el temps de la guerra, així que no la vaig poder conèixer, però aquella habitació va dur el seu nom sempre, hi dormís qui hi dormís. 

Un altra habitació era la dels mals endreços, un petit habitacle minúscul, i sempre es va dir el quarto de les patates, ja que allà es dipositava l'excedent de trumfes i cebes. Amb els anys i les necessitats d'espai s'hi va poder inquibir un llit, un cop tretes les patates, i durant uns anys hi va dormir el meu germà. Tenia una altra petita finestra que donava a una altra habitació amb respiració pròpia i balconet a un celobert.

En aquest quarto de les patates hi  vam tenir, durant anys, dos baguls no gaire grans, que aplegaven les poques pertinences familiars dignes de perdurabilitat. D'aquells baguls en dèiem mundos, he trobat la paraula, com a castellanisme, al diccionari català-valencià-balear. Un dels mundos tenia la tapa rodona i, l'altre, plana. El de la tapa rodona contenia més aviat roba, llençols apedaçats, puntes grogoses, mantellines arnades i coses així. Però el de la tapa plana era ple de tresors, joguines atrotinades de la meva mare i el meu oncle, llibretes de l'escola d'ells dos o dels meus avis, llibres antics, contes escadussers... Quan havíem de romandre a casa, a causa del mal temps o del fred, de tant en tant, obríem el mundo de tapa plana i en trèiem totes aquelles meravelles que avui semblarien rampoines d'aquestes que venen a terra els comerciants espontanis de la Ronda de Sant Antoni.

Als llibres de contes on els infants vivien en cases, i als pobles, molta gent tenia golfes, espaioses i plenes de meravelles semblants, arnades i oblidades. Una paraula castellana que m'evoca de tot és desván. Em feien una gran enveja, els qui senyorejaven aquells indrets de forma habitual. A moltes novel·les juvenils, com Little Women, sempre hi ha un moment en el qual els infants i joves obren els mundos. El bagul de tapa plana, amb el temps, va servir com a suport per al pessebre de Nadal. 

No tots els baguls son amables ni tots els desvanes acollidors. Una escena terrible, relacionada amb els baguls, és quan la pobre Nucha de Los Pazos de Ulloa espera poder marxar cap a Madrid i, en obrir uns baguls de les golfes, d'allà en surten una colla de rates. El cinema de terror juga molt amb les golfes i els sòtans i els seus misteris ocults.

Molts d'aquells llibres antics els devia llençar la mare en algun moment. Alguns van sobreviure i els tinc encara per casa. M'agradaven els vells llibres de gramática pel fet que duien lectures i poesies, en aquells anys es tenien poques coses per llegir i allò em produïa angoixa vital, m'ho llegia tot, fos el que fos. Fins i tot hi havia alguna cosa en català, El Trobador Català, un llibre de proses i poemes d'en Frederic Soler, un volum petit per aprendre català, que la mare havia començat a passar a escola durant els breus anys republicans... I, en castellà, una mena de revistetes que es compraven als quioscos amb poemes de Bécquer, Rubén Darío i molts altres.

Aquests dies he pensat en el mundo perquè he començat a remenar i intentar endreçar armaris i calaixos i sempre em surten coses oblidades. Al final endreço poc, llenço alguna coseta i tot torna a quedar com abans. Ara pots trobar de tot per la xarxa, jo ho trobo excitant, m'encanta. Al llibre Els anys Annie Ernaux plany una mica la facilitat per trobar-ho tot, avui, que fa que els coneixements cobejats, aparentment, es frivolitzin. Tot va lligat a les nostres dèries generacionals, a cada bugada es perd un llençol, però allò que es perd és la joventut, l'entusiasme incondicional, la càndida i crèdula innocència. I ha de ser així, i tothom s'ha de poder equivocar i ensopegar, altrament la vida seria tota una altra cosa. 

4 comentaris:

F.PUIGCARBÓ ha dit...

A casa, al pis, encara hi ha el quarto de l'Anna.
Un altra questió: hi ha una expressió que s'ha perdut, antes hauriem dit: hi ha una passa de grip, ara és una pandèmia.

Salut

.Chiloé ha dit...

Mi madre decía con frecuencia que cuando yo hablaba mis palabras parecían salidas del modernismo loco de Rubén Darío. Ella era profesora de literatura. Yo tenía diez, once, doce, trece años... Y no lo entendía.

Muy bonito e interesante tu texto, Júlia.

Júlia ha dit...

Francesc, així sembla més dolent.

Júlia ha dit...

Chiloé, mi madre leía y sabía de memoria muchos poemas de Rubén Darío, en una escuela en qué estuve había una maestra joven que no sabía nada de él o casi nada y las viejitas le regalamos una antología. Personaje apasionante y gran poeta. Se ha perdido bastante eso de saber poemas de memoria, lástima.