18.3.20

MÉS ENLLÀ DEL CONFINAMENT


Amb el tema del virus, el confinament i la resta, el món exterior, que ja era mig bandejat de les nostres dèries, ha quedat definitivament llunyà. Com que els de fora de l'àmbit europeu no podran entrar-hi i, de fet, nosaltres no podem anar ni al barri del costat ni a casa de la tieta, coses greus, guerres oblidades i els pobres refugiats i fugitius de virus més tràgics ja no surten a la tele ni es planteja com i quan els hem d'acollir. L'altre dia parlaven a la tele, com de passada, de les mides, tèbies i apressades, que es prenen amb la gent que dorm al carrer, en 'confinar-los', per posar un altre exemple.

Fa poc vaig escoltar una d'aquelles notícies que potser en d'altres moments hauria provocat més sensacionalisme, una pobre iaia amb alzheimer, molt gran, havia estat violada i apallissada de forma reiterada, en una residència barcelonina. Alguna treballadora va avisar la filla, la qual va posar una càmera per a comprovar el tema. Pot semblar un cas puntual, però no és pas el primer ni serà el darrer. Potser hi ha homes maltractats, a les residències i les llars, però els casos de dones son molt més nombrosos i, a més a més, compten amb l'abús sexual com a lamentable pinyol dels fets. Si alguna dona pensa que envellir l'enretira del perill de violació, està ben equivocada.

Aquestes iaies, així com les prostitutes estossinades de mala manera per mafiosos, en ocasions ni tan sols identificades, no compten en les llistes de violència de gènere però també s'hi podrien incloure i hauria de ser així. El pitjor és que, malgrat que la majoria de personal de les residències és admirable, considerant que la feina és dura i els sous, escassos, i fa el que ha de fer i sovint, més i tot, aquest cas no és pas una excepció. La cura dels vells i velles ha passat, de forma majoritària, a persones nou vingudes, en aquests darrers anys, cosa que també ens hauria de fer pensar en com és que no motiva al jovent de casa, aquesta tasca, amb un mercat laboral quantitativament important.

Ahir em vaig entretenir a espigolar per la xarxa i he trobat molts fets semblants, sobre maltractaments a gent gran, a Catalunya, Espanya i el món mundial, uns quants de relativament recents i tots ben documentats. Les condemnes als maltractadors acostumen a ser ridícules, en general, si no és que han matat algú de forma evident. Per aquests fets no es demana gaire responsabilitat a les autoritats sanitàries, que jo sàpiga. Es castiga els culpables directes i poca cosa més. Les notícies s'interpreten segons el moment en el qual surten als mitjans. Fa anys, quan manava el senyor Pujol, hi va haver el cas d'una residència on es van descobrir unes situacions d'higiene absolutament fastigoses i ens van passejar el seu director emmanillat i hi va haver un gran rebombori, malgrat que amb el temps tot s'oblida.

L'aleshores president Pujol, en ser interpel·lat, va dir, fugint d'estudi, com tenia per costum, que els primers responsables dels  vells ingressats eren els parents. Potser sigui cert, no diré que no, però els parents, fills, nebots i la resta, poden no ser perfectes o tenir problemes diversos, com passa en el cas dels alumnes de l'escola, i no ens podem rentar les mans dels temes fent referència al sentimentalisme filial i les responsabilitats dels altres. Quan la família falla o no pot arribar a tot arreu, en un mon suposadament civilitzat, hi ha d'haver d'altres suports.

El tema de les residències, afegit als casos de maltractament a les llars, ha anat conformant un goteig constant, i en això hi podem incloure públic i privat. Criatures i vells son gent indefensa però, com resulta, potser, natural, els infants ens desvetllen més tendresa i, les seves penes, reaccions més viscerals, tot i que també intermitents, depén del context de noticiari i de la difusió mediàtica.

Alguns assassinats de velletes han passat, al principi, desapercebuts, si el crim no ha estat visiblement violent. Cas de l'infermer d'Olot o d'un assassí santanderí de fa anys. Les víctimes amb demència i molts anys no tenen credibilitat, ni futur en el quan demanar venjança o justícia. Un altre cas escandalós van ser les violacions d'unes quantes senyores molt grans, en una nit de Nadal, per part d'un guillat que feia temps que treballava al centre i semblava normalet. Quants casos hauran passat desapercebuts després de la mort de les víctimes? 

Per una banda ens allarguen la vida fins extrems surrealistes i absurds i, per l'altra, ens obliden quan ja no podem ballar la conga ni consumir el que sigui. En el llibre que comentava ahir es parla molt d'aquest tema, tractaments dolorosos, operacions agressives, quimios llargues, a persones molt grans, que no tenen possibilitats de sobreviure gaire més. L'eutanàsia està bé però no cobrirà tots els supòsits, com tampoc això de les darreres voluntats expressades de forma fefaent en un document. Els sistemes no poden detectar tots els psicòpates guillats, amb possibilitats de fer mal a gent indefensa, els quals potser no ho son sempre ni en tot moment, de guillats. Però, com es fan les revisions, en aquests centres? Tanta cura en vigilar-nos i controlar-nos en mols aspectes de la vida quotidiana i, en canvi, aquest tema, greu, a causa del gran nombre de vells i velles que poblen els nostres països ben peixats, sembla que no inquieti com caldria.

Una meva cosina havia tingut cura de la seva mare, que va morir molt gran i amb moltes complicacions. Però la malalta tenia el cap clar. En canvi el seu pare va desenvolupar un alzheimer complicat, agressiu, no era possible tenir-lo a la llar i va haver de cercar residència. De la primera se'l va endur al cap de poc temps, l'anava a  veure constantment, matí i vespre i va detectar brutícia i deixadesa. Finalment va trobar el lloc adient. Però les residències son cares, en general, i de públiques i més econòmiques n'hi ha poques. La gent com el senyor Pujol, avui ell també, un vell, té possibles per pagar ajudes diverses i residències correctes però aquestes persones son minoria. 

Vull fer constar que no tinc una mania especial al senyor Pujol, fins i tot el vaig votar en alguna ocasió. I considerant com el tracta determinada premsa, en comparació qualitativa i quantativa, pel que fa al volum del guany familiar, amb d'altres, com ara, per posar un exemple recent, la família reial, doncs, mira, qui sigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Però aquella resposta ha quedat gravada en el disc dur de la meva memòria selectiva.

El llibre que comentava ahir parlava de corrupcions mèdiques diverses i sucoses. Tenim tirada a fer la vista grossa amb els nostres o amb nosaltres mateixos i a ser molt crítics amb la resta, sobretot amb els polítics. Però el cert és que la corrupció és un fet en la nostra societat i va de baix a dalt i conforma una mena d'estranya xarxa de connivència general. Qui roba un ou, roba un bou, deien, a casa. Sobretot quan no el roba perquè té gana sinó per estranya cobdicia. 

La gent no vol que sigui dit que es fa vella, però aquests dies ens hem ensopegat amb la trista realitat, els més grans de seixanta, de setanta, de vuitanta, som grup de risc, un grup molt nombrós, estadísticament parlant. I la gran majoria de difunts i difuntes a causa del virus, afegit a d'altres problemes, son d'aquesta edat. Gent gran que s'ha de protegir, diuen ara per la ràdio, tot i que aquesta protecció no sigui sempre igual ni en tot moment, ep.

Aquest tema de les residències i de la indefensió en la qual ens podem trobar en algun moment ens hauria d'empènyer a incidir en coses que no ens agraden o que semblen molt llunyanes. Encara més, ara, tancats a casa, sí o sí, i piconats de forma insistent amb el tema que ens ofega i aclapara per totes bandes. Encara que puguem llegir llibres  de franc, mirar pelis, escoltar música, pintar quadres, parlar pel mòbil o tocar el piano. Quan no hi ha llibertat personal, la resta no és ben bé el mateix, la veritat.

10 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Lucas 16/10
Quien es fiel en lo poco, es fiel en lo mucho.

No puedo estar más de acuerdo con tu entrada. Tocas a fondo el tema y creo, lo haces con objetividad.

"L'aleshores president Pujol, en ser interpel·lat, va dir, fugint d'estudi, com tenia per costum, que els primers responsables dels vells ingressats eren els parents..."

Hablas de la residencia Alba, en el revol de la carretera de Vallvidrera, justo a pie de Funicular, recuerdo el tema y recuerdo que mi mujer se indignó (ella le votaba, mientras que yo o hacía a Maragall).

Antes de ayer me gustó el Sanchez cuando habló de que en el 2008 ya los abuelos contribuyeron con sus pensiones a atajar la pobreza de sus familias que estaban en el paro, creo que fue un detalle de una cruda realidad. Volveremos a lo mismo, dado que ya sabemos de lo que viene después de un parón como este.

"Quan no hi ha llibertat personal, la resta no és ben bé el mateix, la veritat."
¿Qué decir?, si ya lo has dicho todo.

Un beso y buena reclusión
I molta salut, ara més que mai.
Miquel

Francesc Puigcarbó ha dit...

Sobre les residencies d'avis, hi ha molt a dir, nomès surten de tan en tant casos aïllats, però de fet, ara amb la pandèmia han desaparegut no nomès aquests maltractaments a avis del nostre paisatge, ha desaparegut tot, la guerra de Sudan, de Siria, els migrants perduts entre Turquia i Grecia. Si fins i tot els dirigents de IDLIB indicaven als seus terroristes que no vinguin a Europa per que no s'infectin.

Salut

Francesc Puigcarbó ha dit...

Per cert, almenys al meu barri, es pot circular tranquil·lament. Avui al matí he anat al caixer del Banc Sabadell del costat de casa i no anava (sol passar sovint) l'oficina estava tancada però amb el personal a dins, al forner del costat no tenien les barres de multicereals perquè diuen que no els ha arribat la farina. Total que he fet sense cap problema una petita excursió pel barri a la recerca d'un caixer operatiu, que l'he trobat a l'Avgda de la Concordia, pero pa de multicereals a altres forners no. I pel carrer volta gent, poca, pero volta, amb molta mascareta i guants de latex per cert, i cues al carrer dels supers i la farmacia, guardant la distància aixó si.

Júlia ha dit...

Gràcies, Miquel.

Júlia ha dit...

Sí, circular si vas als llocs permesos. Dues anècdotes: un home gran ve de comprar el diari i s'atura a fer unes fotos, se li acosta un urbà i el fa circular. Una altra: una senyora gran que té cura de la neteja d'un senyor més gran encara, amb la mascareta, es dirigeix al lloc de feina i seu un moment a un banc, porta mascareta, se li acosta un altre urbà i li diu que millor que vagi cap a casa. Si no tens gos, ja saps el que et toca. Ahir vaig anar a un súper petit i la caixera vestida d'extraterrestre com jo em diu que quan li pica el nas ho passa malament. Pots anar 'als llocs' però no pas passejar ni fer el volt, sobretot si ets grandet i no portes gos. De tot plegat en podrem fer una valoració quan passi el temps, crec que el confinament portarà d'altres problemes de gruix.

Francesc Puigcarbó ha dit...

a Sabadell si, almenys pel meu barri, ara mateix hi havia una parella regirant les escombraries, ha passat un cotxe de la policia, han parlat breument amb ells i se n'han anat, els de la policia, mentre els altres continuàven regirant escombraries.
L'Anna sortit de treballar d'Amazón a Sant Fost de Campcentelles ha vingut a casa a buscar pollastre que alli no n'havia trobat, etc etc.

J. Ramon Suñé Gasull ha dit...

Molt bé, Júlia Costa molt ben explicat.

Jo sóc de Batea i la xarxa familiar que ja comença flaquejar arreu tenim més que problemes.

El grup aquest de gent gran, i els fills també som grans han quedat deixats de la mà de Déu.

Bon confinament. He aprofitat per a seguir-te ... Vixca lo Picatxo!!!

Júlia ha dit...

Francesc, quines experiències, els nostres néts ho recordaran, això.

Júlia ha dit...

M'alegro molt que em segueixis, J. Ramon, doncs, visca Batea i, sobretot, el Picatxo, el centre del mon, em temo que fins a l'estiu no podrem venir, tal i com estan les coses, una abraçada a tots els coneguts i saludats.

Júlia ha dit...

Per cert, a Batea teniu una súper residència.