GUERRES, BATALLES, VIRUS I VANITAT DE VANITATS

Encara que vulguis fer punt i apart resulta complicat deixar de banda el tema central d'aquests mesos, el coronaviurs, és clar.

Escolto, per la ràdio, per la tele, per tot arreu, condemnes a això de qualificar el tema com una guerra o una batalla. La cosa s'ha intensificat des que l'exèrcit també col·labora en tasques diverses, generades per una emergència que més aviat demana la col·laboració de tothom.

Em sorprèn aquesta pell tan fina davant de la qualificació, metafòrica, de la lluita contra el virus. Des de fa anys que llegeixo sovint símils bèl·lics en relació a qualsevol malaltia, sobretot, el càncer. 'Ha superat la lluita', 'ha guanyat la batalla', 'malgrat la lluita no ho ha superat', 'cal lluitar amb coratge contra el càncer'... Fins i tot Maragall, al principi del seu Alzheimer, feia aquests tipus de comparacions, en relació al seu cas. Cal dir que alguns malalts de càncer amb dos dits de seny rebutjaven aquests lligams entre una batalla i la difícil situació que comportava resignar-se al tractament possible.

Com que l'espècie humana té un vessant prou vanitós, sovint la curació d'un mal dolent convertia el curat en un heroi que havia superat la lluita i guanyat la batalla. Encara recordo la santificació, per exemple, de Josep Carreras, quan va superar la leucèmia. El fet és que qualsevol superació d'una malaltia és temporal, tots morirem, però, és clar, qui dia passa, any empeny. Hi ha persones, poques, que davant d'un mal complicat han renunciat a tractaments massa agressius, acceptant una mort previsible. Estan mal mirats, com si no tinguessin coratge per lluitar. Els símils bèl·lics no es limiten a les malalties, es pot lluitar per aconseguir millores salarials, llibertat personal, coses així.

En tot cas, ja sabem que això no és una guerra. Una guerra, una guerra de veritat, és molt pitjor. Hi ha països que viuen, avui, guerres llargues, sense final previsible. Quan no hi ha una guerra oberta, fins i tot en casos de dictadures, el comerç i la indústria, fins i tot el turisme, més o menys, tiren endavant. Quan jo era jove, en referència al franquisme, es deia sovint que no era el mateix la pau que l'absència de guerra. Hi estic d'acord, la pau, en democràcia, hauria de ser tota una altra cosa, però la guerra és el caos i la inseguretat per a tothom. I, si avui la gent vigila que el veí no baixi el gos més vegades del compte, en un estat de guerra o  de dictadura brutal les delacions perverses proliferen.

De fet, les guerres s'aturen però no s'acaben del tot fins al cap d'unes quantes generacions, i encara. Deixen mals records, silencis, misteris poc aclarits, odis enquistats i coses així. Mals rotllos, vaja. Res no és mai com abans de les guerres, de les revolucions. Els períodes sense guerra, en la història, han estat breus i limitats a espais geogràfics determinats. Malauradament, després moltes guerres es mitifiquen i encara bo que en aquestes darreres dècades els valors militaristes, al menys pels nostres  verals, han anat de baixa, ni que sigui de forma bonista i teòrica. Diuen que la història l'escriuen els vencedors però això és relatiu. Per una banda tothom perd, no hi ha vencedors, tothom ha patit, i, per l'altra, suposats perdedors i revanxistes escriuen, sempre que poden, la història, a la seva manera.

Les malalties i les epidèmies no s'acabaran mai, revifaran de tant en tant, perquè la biologia és la biologia i no té consciència moral. Un altre tema és que, a partir d'aquesta pandèmia, es posin algunes mides per tal de controlar la cosa d'una altra manera, el mateix que l'economia, a partir de la crisi del 29, va reinventar-se. Ara bé, això demana grans esforços, sobretot pel que fa a la millora de la situació als països pobres, alguns dels quals no tenen ni aigua. Jo crec que, de moment, en sortirem escaldats, però al cap d'un temps ja farem com sempre i, algun dia, en un futur estrany, arribarà alguna tragèdia imprevista que ara no podem ni imaginar. Però també passarà i la gent anirà fent el que pugui i quan pugui. 

Aquests dies em ve al cap el comentari irònic d'un científic, en una mena de debat sobre el canvi climàtic. Algú va dir que si no anàvem amb compte podiem acabar amb l'espècie, la nostra, és clar. El científic, vell i savi, va dir, rient, que potser aleshores els virus i les bactèries estarien molt contents i tranquils. Al capdavall, son éssers vius i, se suposa, parents nostres.