Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris virus. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris virus. Mostrar tots els missatges

11.7.20

LA CULPA ÉS DEL MANXAIRE

Un tema recurrent, aquests dies, és la protesta casolana i veïnal sobre la irresponsabilitat 'de la gent', així, en general. Els qui més protesten suposo que son absolutament responsables, es clar, o que creuen que ho son.

'La gent' és un conjunt heterogeni en el qual hi ha gent responsable sempre, gent responsable de tant en tant, gent hipocondríaca, gent amb esperit policial i gent arrauxada i tantmenfotista, entre d'altres variables.

La responsabilitat de la no responsabilitat de la gent és dels poders públics, que han de vigilar el compliment d'allò que han manat. El que passa és que, en moltes ocasions, no saps ben bé si el que s'ha manat és coherent o no, ni tan sols els experts no es posen d'acord i molts metges admeten que un gran nombre de decisions, com ara l'obligatorietat de les mascaretes, tenen un objectiu més aviat polític. Ço és, demostrar que es fa 'alguna cosa'.

És com si, a escola, jo deixo una classe de criatures petites abandonada durant una estona i me'n vaig, per exemple, a telefonar el nòvio o a fer fotocòpies. Abans de sortir, això sí, etzibo una filípica als meus alumnes sobre això de què s'han de comportar i fer bondat, altrament prendre mides serioses.

Al cap d'una estona torno a l'aula, hi ha un grup absolutament disbauxat que es llança arròs amb una canyeta i salta per les taules, un altre grupet que xerra i fa barrila, sense passar-se tant i la colla dels responsables que continua fent els problemes d'aritmètica enmig de la disbauxa, que ja té mèrit.

M'enfado, els renyo, els titllo d'irresponsables, així, en general, i a sobre els deixo tots i totes sense pati, de forma indiscriminada, ep. Doncs em sento tot sovint com aquests beneitons que fan els problemes de forma responsable, mentre la gresca es va animant de forma progressiva i, al capdavall, veuen els seus drets humans passats pel folre de l'autoritat pedagògica. Si un dia es reboten i en fan alguna de grossa ens quedarem de pasta de moniato.

28.4.20

LA PLAGA DELS NOSTRES DIES



TOT CIÈNCIES SOCIALS: EXODUS I : THE TEN PLAGUES OF EGYPT


Aquests dies em trobo amb gent que està tipa del confinament i el creu absolutament exagerat i amb d'altres que creuen que les mides son prudents  i necessàries, malgrat que siguin les més restrictives d'Europa, per cert, quan, paradoxalment, som el país amb un tant per cent de defuncions més elevat. De moment, això sí, tot de moment i fins al dia d'avui, perquè de tot aquest tema no en sabrem res del cert fins que no hagi passat el temps i puguem tenir una certa perspectiva. Entre els dogmàtics de les mides obligatòries, que no comparteixo ideològicament però que segueixo per disciplina social, s'han estès aquests dies les condemnes sobre persones que no fan el que toca, persones que a mi em provoquen certa admiració, jo no en seria capaç. Em fan més por els dogmàtics caçadors de transgressors  i els delators vocacionals que no pas el viurs, la veritat. 

Un dels articles mes lúcids, divertits i fonamentats que he llegit aquests dies és un del periodista John Carlin. El copio sencer perquè si us poso l'enllaç potser no podreu entrar al diar, a La Vanguardia, el diari que tothom ha assegurat en algun moment, jo inclosa, que no tornaria a comprar ni a llegir mai i que tothom fulleja, ja sigui en paper o de forma virtual. 

Aquests dies tornem a comprar diaris en paper, darrerament ho fèiem de forma puntual però enguany això d'anar al quiosc té un valor afegit. Al meu barri encara queda un quiosquer vocacional, dels de tota la vida, a causa de la seva resistència li van atorgar un premi local, que es lliura cada anys a persones rellevants del barri o relacionades amb el barri. És un premi molt democràtic i diversificat, s'ha donat a persones diverses, des de l'humil quiosquer que menciono fins al nostre famós més rellevant, Serrat. El Poble-sec és així, eclèctic, es aquesta una de les grans virtuts del barri. 

Ahir vaig poder veure i escoltar, molt desmillorat, un senyor de Ciutadans que ha passat el virus. Em  va semblar humil i lúcid, molt diferent de quan pontificava políticament sobre  temes diversos. Admetia, i  té experiència per comentar el tema, que els governs han fet el que podien i sabien, i que quan toqués ja tornaria a tocar el crostó als independentistes i a qui fes falta. Si es polítics fossin sempre tan humans i humils ens agradarien molt més, al menys a mi, la veritat.

En aquest tema del virus s'ha comprovat que ningú no sap res, de moment, i que grans afirmacions d'experts al cap d'un temps han resultat errònies o mig errònies. Costa admetre que ens movem en terrenys d'inseguretat i risc, criticar els polítics s'ha convertit en un esport habitual i tothom sap més de política, ja, que de futbol o d'educació, que eren els temes a l'entorn dels quals qui més qui menys diu la seva sense cap mena de manies. Jo tampoc no sé res i, qui sap, potser, donades les circumstàncies, val més no saber-ho i viure mentre es pugui, ni que sigui en el nostre còmode confinament de ciutadans del mon ben peixat. I això de mon ben peixat, com tot, també pot ser relatiu, fràgil i temporal. Els humans tenim un orgull a prova de bomba, no puc evitar somriure davant d'això de què ens en sortirem quan l'evidència demostra que molta gent no se n'ha sortit.

No és estrany que els nostres avantpassats, més creients en forces celestials, pensessin que amb malalties i plagues Déu o els deus ens castigaven car, ai, sempre tenim algun pecat, individual o col·lectiu, que demana -o exigeix- algun tipus de penitència. En això, com en tot, sempre és més senzill condemnar els pecats dels altres, considerant que els càstigs divins ens afectaran a tots- que no pas ser conscients dels propis. Qui sigui lliure de pecat, doncs, que critiqui al govern. Al govern que sigui, no entraré en bizantinismes territorials, ara.



Nadie sabe nada
John Carlin, La Vanguardia, 26/4/2020

Los mejores consejos están todos dichos. Uno de ellos, de hace 2.500 años, proviene de Sun Tzu. En su obra clásica, El arte de la guerra, el estratega chino dice que la clave de la victoria es “conocer a tu enemigo”. El principio se puede extender a batallas de todo tipo. A los conflictos políticos, a las negociaciones comerciales, a los pleitos familiares, a las conquistas sexuales, al fútbol, al coronavirus.

He leído más artículos científicos en los últimos 40 días que en los anteriores 40 años. Sigo los medios todos los días en dos idiomas, siempre sobre lo mismo. Sólo hay un tema de conversación con mis amigos. Y siempre vuelvo a lo mismo. Que hoy en día, tras casi 200.000 muertes mundiales confirmadas, no entendemos nada. No conocemos al enemigo. Un bichito sin cabeza ha sido capaz de poner en jaque a los grandes cerebros de la humanidad.

Ya que sobran motivos para llorar, me encojo de hombros y me río. Pienso en “el líder del mundo libre”, el comandante en jefe de la hiperpotencia, el individuo que con sólo apretar un botón dejaría el planeta en ruinas –pienso en Donald Trump y su idea de que la solución al virus es sol y desinfectante–. El presidente de Estados Unidos propuso el jueves que “meter luz solar dentro del cuerpo” más “una inyección” de “desinfectante” mataría al bicho. No especificó el método para captar el sol en el esófago ni de qué desinfectante hablaba, pero no dudemos de que sus devotos en Misisipi y Montana habrán vaciado los supermercados de productos amoniacos para amenizar sus barbacoas dominicales.

Claro, siempre existe la terrible posibilidad de que Trump tenga razón. Bueno, quizá no, pero puede ser que la diferencia entre él y varios de los científicos médicos que han salido a la luz del día en las últimas semanas sea más de estilo que de sustancia. En muchos de los países hoy en cuarentena la reacción del público y de los periodistas a los políticos ha sido escéptica; ante los científicos la actitud suele ser la solemne deferencia.

Todo el mundo se mofa hoy de la certeza de buey con la que Trump declaró hace un par de semanas que la hidroxicloroquina, un medicamento contra la malaria, podría ser el santo grial que todo el mundo anhela. Ahora resulta, o según el nuevo consenso científico parece que resulta, que no lo es. Pero la idea no fue de Trump. Provino de la ciencia, la misma que nos asegura con gran convicción que los famosos tests van a resultar determinantes. Sí, quizá, pero tengo un amigo que estuvo ingresado en la UCI en el mejor hospital de París. Nadie tuvo la más mínima duda de que tuvo el coronavirus, pero los dos tests que le hicieron salieron negativos.

La última poción mágica con la que ha dado un sector reputado del mundo científico, con el apoyo entusiasta de Trump, es el remdesivir. La noticia del viernes fue que el remdesivir falló en su primer gran ensayo clínico.

Ni hablar, por supuesto, del gran debate mundial sobre la eficacia de las mascarillas; o del misterio de por qué los niños no enferman, o de por qué los hombres mueren más que las mujeres, o si el haber tenido la enfermedad te vuelve inmune.

Lo más hilarante de todo lo que he visto hasta la fecha tiene que ver con el tabaco. Hasta hace un par de semanas la ciencia médica no dejaba de repetir que para los que no habían dejado de fumar, este era el momento. Ahora o nunca. Pues la semana pasada médicos en China y Nueva York dijeron haber observado que, lejos de acentuar el daño del virus, el tabaco lo reducía. Un estudio francés publicado esta semana concluye que el porcentaje de fumadores entre los pacientes ingresados es bajísimo respecto a la población no fumadora. La hipótesis, extraordinaria, es que el tabaco no sólo no estimula al virus sino que podría servir de protección contra él.

Es el momento de comprar acciones en Marlboro. Trump quizá ya lo haya hecho. A ver si en su próxima rueda de prensa recomienda que todo el mundo acompañe sus bebidas de desinfectante con un buen cigarrillo.

Menos hilarante, y bastante más seria, sigue siendo la incapacidad del mundo científico para ponerse de acuerdo sobre el índice de mortalidad del virus. Hace seis semanas, el director general de la OMS, el oráculo de Delfos en cuyo juicio medio mundo basa sus medidas antivirus, declaró que el 3,4% de la gente infectada se moría. Uno de cada 30. Una barbaridad. En cambio, estudios más recientes en California y Finlandia colocan la cifra real en menos del 0,2%, o sea, uno de cada 500. El Imperial College en Londres, el oráculo en el que se basa el Gobierno británico, reportó el 31 de marzo que la cifra más confiable rondaría el 0,66%, uno de cada 150. El consenso al que la mayoría de los científicos parece aferrarse es que el 1% de infectados se muere del virus, uno de cada cien.

Si ese fuera el índice real, según un eminente epidemiólogo de la Universidad de Stanford llamado John Ioannadis, la política de confinar a medio mundo, con el daño económico que conlleva, podría ser “totalmente irracional”. “Sería –agregó– como si un elefante fuera atacado por un gato. Frustrado, intentando esquivar al gato, el elefante accidentalmente se cae por un precipicio”.

La imagen podría resultar acertada para lo que está pasando en África. Hasta ahora –hasta ahora– el virus apenas ha hecho mella. Las eminencias que han pronosticado el final del mundo en el continente más pobre explican que esto no es verdad, que ha pegado mucho más de lo que parece porque pocos países tienen la capacidad para contabilizar adecuadamente las causas de muerte. Bien, pero uno de esos pocos países con un sistema sanitario moderno es Sudáfrica, cuyas medidas de confinamiento han durado un mes y son similares a las de España, el país europeo con las restricciones de movimiento más severas de Europa. Sudáfrica tiene 12 millones de habitantes más que España. El total de muertos de coronavirus en Sudáfrica fue de 75 hasta el viernes, 300 veces menos que en España.

¿Quién lo sabe explicar? Nadie. Yo, pese al desconocimiento general, pienso acatar las órdenes del Gobierno. Cumpliré mi arresto domiciliario hasta que me digan lo contrario. Pero todos los días, mientras leo y escucho sobre el gran drama de nuestros tiempos, oigo en mi cabeza en algún momento las palabras de una distinguida profesora de Historia de la Universidad de Oxford llamada Margaret MacMillan, de 76 años. La pregunta que ella se hace, según cuenta The Times de Londres, es si la posteridad verá la respuesta que dimos a esta crisis y concluirá que el mundo se volvió loco.

Me consuela pensar que la doctora MacMillan tampoco sabe nada.

10.4.20

REALITATS TECNOGENÀRIES I ETÈRIES

Quan serem vells,
amb tot d'arrugues en el rostre
constatarem que res no és nostre
i el mon sencer ens semblarà absurd.
Llavors reclamarem plorant
el dret a tornar a viure
un sol instant.

I serà tard, serà molt tard,
per fer-nos escoltar i fer-nos sentir,
serem tan sols ombra i record,
veus condemnats a mort
damunt d'un balancí...

Per aquells estranys rampells mentals inexplicables, aquests dies em venien al cap poemes que m'havia après de memòria fa anys, entre els quals, aquest, tot i que no el recordo sencer. El poema continua explicant com la persona vella veu, rere els vidres, una plaça assolellada, infants que juguen, jovent que s'enamora.

No en recordo l'autor. El poema el vaig llegir a un Butlleti del Santuari del Collell, que enviaven al meu pare cada trimestre. Possiblement l'autor era un capellà i també em sembla recordar que era algú que havia escrit alguna lletra de cançons catalanes d'aleshores, de les de la Nova Cançó. Si alguna persona ho sap i m'ho diu, li agrairé. Aquell butlletí recordo que l'anàvem a pagar, cada any, trinco-trinco, a una cereria del carrer del Bisbe, avui hi venen galindaines diverses. 

El poema és trist, és clar, perquè constata l'evidència de la brevetat  de la vida i la fragilitat de la vellesa. Més d'un i d'una ja ens conformariem, hores d'ara, en finar contemplant una plaça assolellada plena de vida, quan ens toqui. El tema de les residències i dels darrers anys de la vida s'ha amagat o maquillat durant molt de temps, rere propagandes destinades a consolidar això de la vellesa activa, que fa esport i fa funcionar l'ordinador. Fins i tot s'han tret de la màniga un adjectiu per a qualificar els qui som grandets i, mira, resulta que estem al cas de les novetats tecnològiques, els tecnogenaris. Sembla que el que fas de vell té un gran mèrit, en el sentit de què sembla que plantis cara al futur, ja breu, amb un coratge envejable. Quan el que fas és d'allò més normal, utilitzar el que et serveix i et resulta útil per al que sigui.

Hi ha gent que s'empipa si els diuen vells o velles, amb aquest motiu s'han inventat un munt d'eufemismes diversos per no dir la paraula rebutjada: tercera edat, grans, avis. Això d'avis i àvies hi ha gent que també ho troba malament i ho entenc, ser gran o vell no vol dir que siguis iaio, és com si als de mitjana edat els diguessin, de forma genèrica, pares o mares. 

El llenguatge té moltes trampes però no dir les coses o canviar el mot no vol dir que no existeixin. O és que la rosa seria una altra flor si no es digues rosa? comentava Julieta. El nom no fa la cosa i els substantius i adjectius s'adapten a les tendències diverses. Ara, ves per on, ens hem adonat de les misèries d'un gran nombre de residències de gent gran. Però, si a les residències hi ha passat de tot i més... Arriba un moment a la vida en el qual, si no t'has mort abans, depens, per a tot, de la gent activa. Això ja et passa de petit, però de petit fas gràcia, en general. 

Hi ha hagut una mena de dèria en allargar la vida fos com fos i el tema és espinós i no crec que entrem en debats aprofundits sobre tot això, encara fan por. Fa pocs dies al twitter hi va haver forrolla a causa d'una noia racista que va manifestar que matem els nostres vells per mantenir aquests xicots no acompanyats, dels quals no se sap què fer. Em temo que hi ha gent que pensa així i que no ho diu, millor un vell nostre, per deteriorat que estigui, que no pas un jovenet esventat i que no se sap d'on ha sortit, com la Flor de Te del cuplet. Tot i que el jove és, si li donem oportunitats, una esperança de futur i alguna gent que ha aconseguit grans coses per a la humanitat havia viscut infanteses i joventuts terribles i marginals.

Residències sí, és clar, però amb personal molt ben pagat, amb controls seriosos i amb una bona assistència mèdica fixa, respiradors i la resta. Ja deia Groucho Marx que hi ha moltes coses més importants que els diners, però que són molt cares. A la gent gran, com a les criatures, se l'ha tractat de moltes maneres ja que això depèn de la sensibilitat i l'afecte familiar. Ni abans se'ls tenia un gran respecte -la literatura, popular i culta, reflectia prou bé el problema- ni ara se'ls abandona, en general. Ser vell i feble tampoc no comporta que siguis o hagis estat un sant, per molta pena que facis. Les generalitzacions sobre el que sigui son habituals, injustes i recurrents.

Tenim una tendència a fer volar coloms, aquests dies escoltes la ràdio i sembla que què bonic és això del virus, els veïns s'ajuden, els ocellets canten, tothom es grava cantant i ballant o fent gimnàstica, se senten les campanes de les esglésies que encara en tenen alguna i fem costellades i calçotades als balcons, de forma santament comunitària. Potser és així com cal prendre's les coses, altrament la vida seria molt més dura. Però, per bonica que sigui la festa, els reis d'Orient son una llegenda i els regals te'ls has de comprar tu, quan ja no tens pares. I els animalons, com els humans, son bonics vistos de lluny i en petits ramadets, quan esdevenen plagues excessives, no és el mateix. Al capdavall un virus o un mosquit o una rata també son éssers vius i respectables. O no?

30.3.20

GUERRES, BATALLES, VIRUS I VANITAT DE VANITATS



Encara que vulguis fer punt i apart resulta complicat deixar de banda el tema central d'aquests mesos, el coronaviurs, és clar.

Escolto, per la ràdio, per la tele, per tot arreu, condemnes a això de qualificar el tema com una guerra o una batalla. La cosa s'ha intensificat des que l'exèrcit també col·labora en tasques diverses, generades per una emergència que més aviat demana la col·laboració de tothom.

Em sorprèn aquesta pell tan fina davant de la qualificació, metafòrica, de la lluita contra el virus. Des de fa anys que llegeixo sovint símils bèl·lics en relació a qualsevol malaltia, sobretot, el càncer. 'Ha superat la lluita', 'ha guanyat la batalla', 'malgrat la lluita no ho ha superat', 'cal lluitar amb coratge contra el càncer'... Fins i tot Maragall, al principi del seu Alzheimer, feia aquests tipus de comparacions, en relació al seu cas. Cal dir que alguns malalts de càncer amb dos dits de seny rebutjaven aquests lligams entre una batalla i la difícil situació que comportava resignar-se al tractament possible.

Com que l'espècie humana té un vessant prou vanitós, sovint la curació d'un mal dolent convertia el curat en un heroi que havia superat la lluita i guanyat la batalla. Encara recordo la santificació, per exemple, de Josep Carreras, quan va superar la leucèmia. El fet és que qualsevol superació d'una malaltia és temporal, tots morirem, però, és clar, qui dia passa, any empeny. Hi ha persones, poques, que davant d'un mal complicat han renunciat a tractaments massa agressius, acceptant una mort previsible. Estan mal mirats, com si no tinguessin coratge per lluitar. Els símils bèl·lics no es limiten a les malalties, es pot lluitar per aconseguir millores salarials, llibertat personal, coses així.



En tot cas, ja sabem que això no és una guerra. Una guerra, una guerra de veritat, és molt pitjor. Hi ha països que viuen, avui, guerres llargues, sense final previsible. Quan no hi ha una guerra oberta, fins i tot en casos de dictadures, el comerç i la indústria, fins i tot el turisme, més o menys, tiren endavant. Quan jo era jove, en referència al franquisme, es deia sovint que no era el mateix la pau que l'absència de guerra. Hi estic d'acord, la pau, en democràcia, hauria de ser tota una altra cosa, però la guerra és el caos i la inseguretat per a tothom. I, si avui la gent vigila que el veí no baixi el gos més vegades del compte, en un estat de guerra o  de dictadura brutal les delacions perverses proliferen.

De fet, les guerres s'aturen però no s'acaben del tot fins al cap d'unes quantes generacions, i encara. Deixen mals records, silencis, misteris poc aclarits, odis enquistats i coses així. Mals rotllos, vaja. Res no és mai com abans de les guerres, de les revolucions. Els períodes sense guerra, en la història, han estat breus i limitats a espais geogràfics determinats. Malauradament, després moltes guerres es mitifiquen i encara bo que en aquestes darreres dècades els valors militaristes, al menys pels nostres  verals, han anat de baixa, ni que sigui de forma bonista i teòrica. Diuen que la història l'escriuen els vencedors però això és relatiu. Per una banda tothom perd, no hi ha vencedors, tothom ha patit, i, per l'altra, suposats perdedors i revanxistes escriuen, sempre que poden, la història, a la seva manera.

Les malalties i les epidèmies no s'acabaran mai, revifaran de tant en tant, perquè la biologia és la biologia i no té consciència moral. Un altre tema és que, a partir d'aquesta pandèmia, es posin algunes mides per tal de controlar la cosa d'una altra manera, el mateix que l'economia, a partir de la crisi del 29, va reinventar-se. Ara bé, això demana grans esforços, sobretot pel que fa a la millora de la situació als països pobres, alguns dels quals no tenen ni aigua. Jo crec que, de moment, en sortirem escaldats, però al cap d'un temps ja farem com sempre i, algun dia, en un futur estrany, arribarà alguna tragèdia imprevista que ara no podem ni imaginar. Però també passarà i la gent anirà fent el que pugui i quan pugui. 

Aquests dies em ve al cap el comentari irònic d'un científic, en una mena de debat sobre el canvi climàtic. Algú va dir que si no anàvem amb compte podiem acabar amb l'espècie, la nostra, és clar. El científic, vell i savi, va dir, rient, que potser aleshores els virus i les bactèries estarien molt contents i tranquils. Al capdavall, son éssers vius i, se suposa, parents nostres.