CLÉO, VARDA, PARÍS, 1961

L'anòmala situació d'aquests dies fa que em costi concentrar-me en qualsevol activitat, inclosa la visualització, a l'ordinador o la televisió, de pel·lícules o el que sigui. Ahir, però, vaig aconseguir mirar, sense interrupcions i amb atenció i interès, Cleo de 5 a 7, a BTV. L'havien passada feia temps, moltes coses que veiem avui son repeticions, donades les circumstàncies. Per això, al final, també vaig poder recuperar l'acurat comentari de Luis Aller, guinda magistral del pastís cinematogràfic de BTV durant una bona temporada. 

Cleo de 5 a 7 ha estat per a mi una nova pel·lícula cada vegada que l'he vista. El temps no passa en debades, ni per a les pel·lícules ni per a nosaltres. Varda va morir pel març de l'any passat, amb noranta anys, va romandre en actiu fins al final i el seu aspecte, que m'evoca força el de la Pilarín Bayés, amb aquell somriure tan especial, em resultava familiar i entranyable. No tot el que va fer, pel meu gust, té la mateixa volada, però sempre hi podem trobar l'espurna genial de la directora, una directora que, al menys, va ser prou coneguda i valorada. El mon del cinema, com tots, ha oblidat i amagat l'obra de moltes dones. Precisament, amb motiu del passi d'aquesta pel·lícula, el critic Aller fa un repàs interessant per la tasca d'unes quantes directores. Els països emergents compten, avui, amb més dones que no pas homes, dirigint cinema.

Cleo de 5 a 7 s'ha etiquetat de moltes maneres, en el context d'aquell cinema francès d'aleshores, amb tot allò de la nouvelle vague. Algunes d'aquelles pel·lícules, pel meu gust, han aguantat malament el pas del temps, d'altres han consolidat els seus valors i els en trobem de nous, jo crec que aquest és el cas de Cleo de 5 a 7. Avui, més enllà de la peripècia vital de la protagonista mentre espera uns resultats mèdics que la inquieten, amb motiu, caminem per un París molt poc convencional, molt allunyat de la mitificació turística que en podíem tenir. Carrers, cotxes, botigues, gent normal, d'aspecte modest, sòrdid i groller, fins i tot. Bocins de converses de tota mena, semblants a totes les converses banals que té la gent de tot arreu. Firaires sòrdids, que semblen extrets del Paral·lel de l'època. L'espectacle de la vida, vaja. 

Enmig del brogit urbà, la tranquil·litat d'un parc amb poca gent, la troballa d'un nou amic, interpretat per Antoine Bouseiller, un actor poc conegut per nosaltres però molt popular a França, que va dirigir teatre i òpera i que va morir l'any 2013. Interpreta un noi jove, somniador i xerraire, que fa el servei militar i que ha de tornar a Algèria, en aquell moment complicat i perillós, un dels pocs elements que fan referència al context polític del país. 

L'excel·lent Corinne Marchand no va tenir la projecció internacional esperada, malgrat ser molt bona actriu,  cantant notable, bonica i intel·ligent, tot i que ha anat treballant. Encara viu, té vuitanta-vuit anys, i sabem poca cosa de la seva vida. Ha envellit amb notable dignitat, cosa que avui sembla difícil, ja que les barbaritats de la cirurgia de consum ens transformen la gent famosa en una mena de monstres inexpressius, sense arrugues, això sí. José Luis de Villalonga va fer aquí un dels seus papers, breus i inoblidables, al cinema, estava guapíssim, tot s'ha de dir. I col·laboracions breus de gent coneguda o que ho seria, en un brillant fragment de cinema dins del cinema: Sami Frey, el mateix Godard, Anna Karina, Eddie Constantine, Brialy...

Cleo de 5 a 7 te, avui, doncs, un gran valor documental afegit. Cotxes d'abans, botigues amb aquells aparadors del passat, gent de principis dels seixanta, en una ciutat que, en aquest cas, s'allunya del tot del parc temàtic habitual. Persones amb poc glamour, més enllà de la protagonista, gent lletja, grassa, sense dents, dones que esperen, caminen, venen barrets, fan de models als tallers d'escultura o llegeixen el tarot. És ben bé com si milers d'històries que no coneixerem mai del tot convergissin en la peripècia d'aquesta noia bonica i amable però poc feliç, i qui, a més a més, pot ser que tingui els dies comptats. Jo tinc una mena de dèria tafanera en escoltar converses al metro, en una cafeteria, on sigui, una activitat, aquesta, que enguany és un miratge o un record del passat. Perceps històries de les quals en sabràs poca cosa, efímers fragments d'un mon amb tanta gent diferent però tan semblant, al mateix temps. I avui, aquí i allà, en una situació ben singular i, gairebé, surrealista. Tot és cine, els somnis, també, que ja ho cantava l'Aute, de fet, un altre dels darrers desapareguts que formaven part del meu imaginari sentimental.

COLORAINES MUSICALS RETROSPECTIVES

Fa uns dies vaig anar a veure La, la, land, per curiositat i perquè no feien res més que em cridés l'atenció. Al meu blog en castellà n'he escrit una ressenya, per als interessats. Ja em pensava amb què em trobaria i no vaig tenir cap sopresa. Algú que conec, de forma irònica, al facebook, n'ha fet una descripció acurada amb dues paraules, simpàtica i distreta.

La pel·lícula, amb totes les seves limitacions i virtuts, que també en té algunes, hauria estat més reeixida amb un guió més consistent o, fins i tot, amb un final feliç, que ja no venia d'una mica més de sucre candi i sortiríem de la sala conformats amb la vida. Aquests dies molta gent ha remarcat que la pel·lícula és deutora d'altres anteriors, entre les quals les pel·lícules de Demy, bàsicament les dues més conegudes, amb evocacions provincianes franceses, ja que una passava a Cherbourg i l'altra,  a Rochefort.

Ahir escoltava per la ràdio un xicot que parlava sobre cinema, al qual es veu que La, la, land havia agradat força i que feia referència als vincles sentimentals amb aquella altra dels paraigües. En concret, assegurava que totes dues feien plorar, a causa del seu final. Admiro la capacitat d'emoció de la gent i he plorat molt al cinema, ho admeto, sobretot, quan era jove,  quan una parella que s'estimava s'havia de separar de forma més o menys definitiva. En les separacions amoroses que no comporten mortalitat hi sol haver un malentès pel mig, cartes que no arriben, embarassos imprevistos, coses així. Però en aquests dos casos no he plorat gens, la veritat.

Ara tot plegat no té el mateix pes que abans, ja que els embarassos no desitjats tenen solució i, a més a més, no provoquen escàndol ni rebuig social, i els aparellaments de conveniència no tenen tampoc per què ser definitius. Per la ràdio, en un programa de ximpleries, vaig sentir fa poc una noia que explicava que s'havia de casar i no n'estava gens convençuda, doncs li van aconsellar que tirés endavant el casament, que ja estava molt organitzat, doncs, al capdavall avui aquestes coses es poden fer i desfer amb facilitat. Així va el món. Tot és Ikea.

Quan era petita vaig plorar moltes vegades a causa de les separacions amoroses i dels amors tràgics i una vegada la meva mare de poc que no surt del cinema amb mi a causa del soroll que feia amb la plorera, al Condal, era amb El príncipe estudiante i jo devia tenir set o vuit anys a tot estirar. Recordo haver plorat a dojo, per exemple, amb Esplendor en la hierba. El final dels paraigües francesos té alguna cosa a veure amb allò del retrobament i la separació i el que podia haver estat i no va ser, però, evidentment, ambdues històries no són gens comparables. Una de les pel·lícules d'amor amb la qual vaig plorar moltíssim va ser amb El puente de Waterloo, la vam veure en una matinal de les d'abans, amb una amigueta, d'adolescents i ja era aleshores una pel·lícula antiga 

Però, en canvi, tot i que aleshores jo era jove i romàntica, allò dels paraigües de Cherbourg no em va fer el pes, no vaig plorar, se'm va fer pesadeta la tonada recurrent, aquella cantarella que no s'acabava mai, i no vaig acabar d'entendre com és que la noia es casa amb el senyor ric, tot i que avui, mirat en perspectiva, trobo que el pretendent convencional era de més bon veure que el Castelnuovo, al menys per als meus gustos del present. Jo, aleshores, treballava en una oficina i més aviat vam fer bromes diverses sobre la pel·lícula. Fins i tot, amb les companyes, ens dèiem coses cantant, imitant més o menys la tonadeta, mentre perforàvem fitxes de cartolina en aquelles màquines que ara són arqueologia industrial, i xalàvem d'allò més: quanta feina, quin munt d'albarans, no et preocupis, tot s'acabarà...

El casament, amb la núvia de blanc i embarassadíssima va provocar molts acudits i molta gresca, en aquella època cap núvia embarassada seriosa es casava de blanc, unes ho feien perquè els semblava que era fer el ridícul i d'altres per motius de consciència puritana, una coneguda de la família manifestava que allò del blanc en una núvia que hagués fet Pasqua abans de Rams era engañar a la Virgen. Avui la gent es casa de blanc quan li abelleix, malgrat que tingui ja mitja dotzena de criatures amb senyors diversos, els temps han canviat i la moral, també. I les pasqües i els rams ja són tota una altra cosa.

Hi ha molt de cinema francès valorat per sobre del que ofereix, aquell parell de pelis de Démy en són un cas evident, pel meu gust, encara que la fotografia fos bonica i acolorida, com la de La, la, land. Les senyoretes de Rochefort tenia un argument surrealista i encara se'm va fer més pesadeta. La serie de províncies franceses amb històries musicades no va continuar, per cert, llàstima ja que tenen moltes ciutats boniques per promocionar. La mort de Dorleac va donar un pes tràgic afegit a la segona, la qual comptava amb un bon repartiment, malgrat tot. 

La Deneuve, una actriu que no m'ha acabat mai de fer el pes, iniciava aleshores la seva actitud de dama bonica, freda i enigmàtica que no saps ben bé perquè fa el que fa i potser no ho sap ni ella mateixa. On em va agradar més va ser a La sirena del Mississipí, però és que Truffaut ja és tota una altra cosa i treu suc d'allò on no n'hi ha. Pel que fa als musicals que he mencionat, no sé el perquè, però vaig pensar, durant un temps, i considerant que els qui refilaven no feien pinyols remarcables, que cantaven els actors, però no era així, els doblaven.

Un dels elements que s'ha magnificat dels parapluies és que es menciona la guerra d'Algèria per primer cop, però es fa de passada i sense aprofundir, que aquesta menció es consideri una gran novetat fa pensar en com anaven les coses pel país veí en relació amb la seva colònia. Avui, si tornés a veure la pel·licula segur que ploraria, i no pas per la separació dels enamorats, els quals qui sap si no han acabat per divorciar-se dels seus cònjuges i tenint embolics d'amagat, com aquells espanyols de les assignatures pendents. 

Ploraria pel temps irrecuperable, que passa i no torna i és que, al capdavall, una servidora tenia aleshores divuit anys, moltes il·lusions etèries i el món, malgrat les guerres de l'època, de les quals en sabíem poca cosa a fons, semblava anar, sense pausa i amb pressa, vers allò de la pau universal i la resta. Santa innocència.

Demy va fer coses interessants després, però no van tenir el mateix ressò. Va morir el 1990. Es va casar amb Agnès Varda, la grand mère de la nouvelle vague, encara en actiu i amb moltes idees de qui, malauradament, ens n'ha arribat poca cosa en aquests darrers anys. Van tenir un fill que també és actor, Mathieu.