INTUÏCIONS, CERTESES I FE SERIOSA

La pandèmia que ens acull m'ha enxampat quan feia poc temps que havia llegit un llibre imprescindible amb un títol una mica provocador: Si puede, no vaya al médico. El vaig comentar en aquest blog i al Llegir en cas d'incendi i el seu autor és un metge de prestigi, el doctor Sitges-Serra, ahir mateix llegia una entrevista recent en la qual amollava la seva opinió, prudent i acurada, sobre la situació en la qual ens trobem.

Va ser en aquest llibre on vaig conèixer la figura d'Ignaz Semmelweis, aquests dies s'ha escrit força sobre aquest metge hongarès, que va parar boig a còpia del menyspreu que li va dedicar la comunitat científica, aquest conjunt de savis universals que cada dia son més escoltats i, se suposa, obeïts, tot i que això és molt relatiu perquè les decisions les prenen els polítics i, malgrat les limitacions  d'un sector tan bescantat, millor que sigui així, segons la meva opinió. 

Avui se li reconeixen els molts encerts al doctor Semmelweis, fins i tot he llegit articles que en fan, més o menys, el sant patró del rentat de mans, però de poc li va servir, en vida, el pas a la posteritat. No tenia raó en tot el que deia, és clar, ni el més savi entre els savis té tota la raó del mon, però avui, amb tot això del rentat de mans s'ha escrit a bastament sobre el personatge del qual, fins fa poc, la gran majoria de la plebs en sabíem poca cosa.

En un altre camp del coneixement, Sanz de Sautuola va morir sense que se li reconegués allò de que les pintures d'Altamira eren prehistòriques, per exemple. Podria posar un munt d'exemples, no és fàcil admetre que allò que creiem no es cert, encara és més difícil si la nostra tasca professional es veu qüestionada per noves aportacions fetes per gent que no és de l'entorn acadèmic nostrat. Se suposa que per una mena de coneixement fonamentat en qui sap quina documentació hem de saber destriar el gra de la palla, en història, en ciència o en el que sigui. Però això és impossible, partim de supòsits, de dogmes, fins i tot estem condicionats per simpaties personals.

Avui la gent fa broma sobre allò de què la gent creia abans, com ara que la masturbació masculina et tornava cec, però el tema estava  demostrat i fonamentat en llibres mèdics, no tan antics com podríem pensar, i si l'opinió va arribar al poble, com tantes altres, va ser gràcies a les aportacions de la gent saberuda. Estudiar molt i durant molts anys no et vacuna en contra de res i, curiosament, hi ha gent poc lletrada que té una estranya intuïció a l'hora de percebre de quin costat està, més o menys, car tot és relatiu, la veritat.

Quan jo era jove hi havia, en alguns pobles de Tarragona, unes taules que es bellugaven quan la gent, estil ouija, hi posava les mans al damunt. Jo no m'ho creia i no les vaig veure però després vaig conèixer gent de fiar, coneguda, que havia fet l'excursió als pobles corresponents i havia viscut l'experiència. M'imagino que el tema deu tenir una explicació científica però no he trobat encara ningú que aclarís els meus dubtes sobre el tema. Encara més, quan ho explico o ho recordo hi ha qui em mira com si ja estigués repapiejant, que potser també.

Una companya de feina, més gran que jo, havia tingut un pare mestre, que llegia molt, un gran afeccionat a la història. La seva mare, en canvi, era del camp de la intuïció i quan el pare explicava fets del passat ella li deia: això no es pot saber. L'home s'empipava, és clar que se sabia, estava documentat. Avui sabem que el passat no es pot saber i que les documentacions s'han falsejat, a banda de què això de documentar estava limitat a quatre gats, en el passat remot. 

La gent sàvia és humana ité les seves limitacions, fa poc escoltava com Ramon y Cajal va menystenir, per exemple, en part, el treball del doctor Ferran. Avui hi ha qui llegeix el tema en clau espanyola-catalana però jo crec que va molt més enllà, la gelosia professional existeix, la competència, la por a quedar malament si algú ens supera i mostra els nostres errors. 

Se  suposa, en aquests temps de notícies falses a dojo, que hem de saber si el que ens diuen o envien al mòbil és cert o no. La ciència infusa no existeix i tots i totes ens quedem amb allò que ens abelleix. Els no creients, com jo mateixa, ens quedem sorpresos de com la religió ha generat tanta història, tanta publicació, tants desastres i tantes servituds, però és així i no ho podem negar i encara cueja, el tema. Un tema que ha estat polèmic i sobre el qual ja he declinat debatre res és el d'això de la Nova Història, que encara té les seves devocions i que també ha tingut les seves subvencions.

En el fons, que voleu que us digui, moltes coses, fins i tot del suposadament indiscutible camp de la ciència, ens les hem de creure per fe car no tenim eines per a posar-les en dubte, qüestionar-les o acceptar-les com a evidents i certes. Un dels aspectes més inquietants, que el llibre del doctor Sitges-Serra evidencia però del qual, per diferents canals, també he tingut notícies, és el de la relació entre la ciència, la investigació i els calerons, uns calerons que no sempre venen dels sectors públics sinó de multinacionals etèries i poderoses que també foten les grapes en els sectors públics. Els molts exemples, comprovats, que menciona el llibre fan posar la pell de gallina tot i que la meva capacitat d'esgarrifament va minvant amb el temps i la vellesa.

https://www.pensem.cat/noticia/103/superfluitat/pandemica