REALITATS TECNOGENÀRIES I ETÈRIES

Quan serem vells,

amb tot d'arrugues en el rostre

constatarem que res no és nostre

i el mon sencer ens semblarà absurd.

Llavors reclamarem plorant

el dret a tornar a viure

un sol instant.

I serà tard, serà molt tard,

per fer-nos escoltar i fer-nos sentir,

serem tan sols ombra i record,

veus condemnats a mort

damunt d'un balancí...

Per aquells estranys rampells mentals inexplicables, aquests dies em venien al cap poemes que m'havia après de memòria fa anys, entre els quals, aquest, tot i que no el recordo sencer. El poema continua explicant com la persona vella veu, rere els vidres, una plaça assolellada, infants que juguen, jovent que s'enamora.

No en recordo l'autor. El poema el vaig llegir a un Butlleti del Santuari del Collell, que enviaven al meu pare cada trimestre. Possiblement l'autor era un capellà i també em sembla recordar que era algú que havia escrit alguna lletra de cançons catalanes d'aleshores, de les de la Nova Cançó. Si alguna persona ho sap i m'ho diu, li agrairé. Aquell butlletí recordo que l'anàvem a pagar, cada any, trinco-trinco, a una cereria del carrer del Bisbe, avui hi venen galindaines diverses. 

El poema és trist, és clar, perquè constata l'evidència de la brevetat  de la vida i la fragilitat de la vellesa. Més d'un i d'una ja ens conformariem, hores d'ara, en finar contemplant una plaça assolellada plena de vida, quan ens toqui. El tema de les residències i dels darrers anys de la vida s'ha amagat o maquillat durant molt de temps, rere propagandes destinades a consolidar això de la vellesa activa, que fa esport i fa funcionar l'ordinador. Fins i tot s'han tret de la màniga un adjectiu per a qualificar els qui som grandets i, mira, resulta que estem al cas de les novetats tecnològiques, els tecnogenaris. Sembla que el que fas de vell té un gran mèrit, en el sentit de què sembla que plantis cara al futur, ja breu, amb un coratge envejable. Quan el que fas és d'allò més normal, utilitzar el que et serveix i et resulta útil per al que sigui.

Hi ha gent que s'empipa si els diuen vells o velles, amb aquest motiu s'han inventat un munt d'eufemismes diversos per no dir la paraula rebutjada: tercera edat, grans, avis. Això d'avis i àvies hi ha gent que també ho troba malament i ho entenc, ser gran o vell no vol dir que siguis iaio, és com si als de mitjana edat els diguessin, de forma genèrica, pares o mares. 

El llenguatge té moltes trampes però no dir les coses o canviar el mot no vol dir que no existeixin. O és que la rosa seria una altra flor si no es digues rosa? comentava Julieta. El nom no fa la cosa i els substantius i adjectius s'adapten a les tendències diverses. Ara, ves per on, ens hem adonat de les misèries d'un gran nombre de residències de gent gran. Però, si a les residències hi ha passat de tot i més... Arriba un moment a la vida en el qual, si no t'has mort abans, depens, per a tot, de la gent activa. Això ja et passa de petit, però de petit fas gràcia, en general. 

Hi ha hagut una mena de dèria en allargar la vida fos com fos i el tema és espinós i no crec que entrem en debats aprofundits sobre tot això, encara fan por. Fa pocs dies al twitter hi va haver forrolla a causa d'una noia racista que va manifestar que matem els nostres vells per mantenir aquests xicots no acompanyats, dels quals no se sap què fer. Em temo que hi ha gent que pensa així i que no ho diu, millor un vell nostre, per deteriorat que estigui, que no pas un jovenet esventat i que no se sap d'on ha sortit, com la Flor de Te del cuplet. Tot i que el jove és, si li donem oportunitats, una esperança de futur i alguna gent que ha aconseguit grans coses per a la humanitat havia viscut infanteses i joventuts terribles i marginals.

Residències sí, és clar, però amb personal molt ben pagat, amb controls seriosos i amb una bona assistència mèdica fixa, respiradors i la resta. Ja deia Groucho Marx que hi ha moltes coses més importants que els diners, però que són molt cares. A la gent gran, com a les criatures, se l'ha tractat de moltes maneres ja que això depèn de la sensibilitat i l'afecte familiar. Ni abans se'ls tenia un gran respecte -la literatura, popular i culta, reflectia prou bé el problema- ni ara se'ls abandona, en general. Ser vell i feble tampoc no comporta que siguis o hagis estat un sant, per molta pena que facis. Les generalitzacions sobre el que sigui son habituals, injustes i recurrents.

Tenim una tendència a fer volar coloms, aquests dies escoltes la ràdio i sembla que què bonic és això del virus, els veïns s'ajuden, els ocellets canten, tothom es grava cantant i ballant o fent gimnàstica, se senten les campanes de les esglésies que encara en tenen alguna i fem costellades i calçotades als balcons, de forma santament comunitària. Potser és així com cal prendre's les coses, altrament la vida seria molt més dura. Però, per bonica que sigui la festa, els reis d'Orient son una llegenda i els regals te'ls has de comprar tu, quan ja no tens pares. I els animalons, com els humans, son bonics vistos de lluny i en petits ramadets, quan esdevenen plagues excessives, no és el mateix. Al capdavall un virus o un mosquit o una rata també son éssers vius i respectables. O no?