EL TEMPS PASSARÀ I LES COSES CANVIARAN I ELS NOSTRES AMORS, TAMBÉ

En el grup de Tot Història al qual fa més de deu anys que pertanyo teníem pendents algunes sessions de cinefòrum. Al capdavall se n'han pogut organitzar ja un parell de virtuals, gràcies a aquests estris tecnològics d'avui. És un goig poder xerrar i veure gent amiga, sigui amb l'excusa que sigui. S'han triat, fins ara, pel·lícules clàssiques, fàcils de veure online. La primera va ser l'emblemàtica Paths of Glory, trista i terrible, censurada a França fins els anys setanta i a Espanya fins els vuitanta. 

La segona sessio va estar dedicada a un mite entre els mites, Casablanca. Es fa dífícil dir res de nou sobre aquesta pel·lícula que s'ha imitat, comentat, parodiat i estudiat gairebé milimètricament. No cal dir que conserva la seva màgia i el seu encant però les dones, sobretot, en vam fer una visió crítica i presentista, cosa que potser no s'ha de fer, ho admeto. I és que coses que ens agradaven fa anys avui semblen ben bé del temps de la polca. La pel·lícula va estar durants uns anys oblidada i la seva reestrena, quan jo era joveneta, va ser tot un esdeveniment. La primera vegada que la van passar per la televisió de l'època els carrers es van buidar talment com quan hi ha partit del Barça.

El personatge que interpreta Ingrid Bergman, tan bonica i lluminosa que hi ha qui diu que mai no ho va tornar a estar tant, no deixar de ser el d'una dama jove a remolc dels dos homes de la seva vida. Expliquen que no sabien ben bé com fer-la acabar, el guió es va anar elaborant sobre la marxa, i per això Bergman insistia en saber amb qui es quedaria, al final. Li van dir que fes cara de res i, en molts moments, la seva màgia potser rau en això de fer cara de res. 

A l'escena del cant de la Marsellesa ella no canta, però contempla el seu marit heroi amb encisament. Malgrat ser una refugiada surt sempre elegantment vestida, canviant de barrets i modelets a cada moment. No sé sap si treballa o ha treballat en alguna cosa, ni d'on treu els diners per a la seva subsistència, i Bogart, comprensiu amb la realitat, al final li diu que ella pertany al seu marit. Això de pertànyer a un home, avui, per poc feminista que siguis, fa que et surti urticària.

Però, vaja, era cinema, cinema del seu temps, l'any 1941, el de l'atac a Pearl Harbour. Bogart és l'americà cínic i valent disposat a llluitar per causes justes i democràtiques. Cal pensar que la intervenció dels Estats Units a la guerra va ser criticada per diferents sectors del país, també per sectors pacifistes i progressistes. Entre les moltes facècies que s'expliquen sobre la pel·lícula, una de les quals que Paul Henreid, aleshores un actor de més renom que Bogart i Bergmann, no s'avenia amb aquests dos, i que hi va haver problemes amb el tema dels sous. Henreid també va protestar de què el fessin anar vestit com si sortís d'una opereta, quan se suposava que les havia passat molt magres, en la seva lluita política i en el camp de concentració.

Un altre aspecte que amb el temps s'ha comentat son les relacions entre homes, aquestes amistats que freguen alguna cosa més, entre el devot Sam i Rick, o entre el polícia francès i Rick. Renault, simpàtic francès abusador de senyores, manifesta que si fos una dona s'enamoraria de Rick, per cert. A la pel·lícula hi surten una pila de grans secundaris, aleshores molt coneguts i ben pagats, avui oblidats, molts dels quals refugiats jueus. Lorre roba totes les escenes on surt i es una llàstima que el treguin d'escena tan aviat. Un gran nombre de jueus alemanys, com Conrad Veidt, el dolent de la pel·lícula i que algú, durant la tertúlia va manifestar, amb raó, que retiraba a Sazatornil, va haver de fer de nazi, i no seria l'única vegada. El doblatge hispànic de l'època va eliminar el boirós passat de Rick, lluitant per la llibertat a Espanya.

Bogart tracta de forma cruel i egoïsta la francesa enamorada d'ell. La bleda búulgara, amb el marit ludòpata, que està a punt de  lliurar-se al poli franxute, immens Claude Rains, per altra banda, per tal d'aconseguir els papers, és un altre cas com un cabàs. Casablanca, malgrat l'encís de Bergman i Bogart, és una història d'homes adient per a dones romàntiques. Hi ha moltes coses que no podien ser, com ara el poder dels salconduits o que els alemanys passessin per Casablanca, i també errades de dades concretes sobre política, que Curtiz admetia, convençut de què ningú no se n'adonava si no cercava tres peus al gat. La població autòctona és la gran absent, de fet l'ambient té el seu tuf colonialista, és clar. 

Tot plegat no treu gràcia al conjunt, absolutament rodó, encara que avui sabem, a més a més, que la noia passava un pam i mig al protagonista i que Bogart s'havia d'enfilar en un petit escambell, en algunes escenes. No era l'únic, això del xicot més baixet que les noies era impossible, en relació als herois de ficció, i ser baixet va ser, per a molts nois del meu temps, un problema que generava complexos seriosos. Avui hi ha actors baixets que no se n'amaguen i les coses han guanyat en naturalitat.

Sam no era pianista, era bateria, i algú tocava el piano darrere d'una cortina. El cinema es ficció, somni, engany, il·lusió, per realista que vulgui semblar, que aquí no és el cas. Resulta sobrer voler jutjar el passat amb els ulls del present però també és saludable comprovar com hem canviat, fins i tot per millorar. Ni els herois, ni els amors, ni les dones, seran mai més el mateix. I això que la situació actual, amb referències a mites solidaris i heroicitats professionals, sembla tendir a un retorn a l'èpica quotidiana. El temps passarà, les coses canviaran, de forma i de color... i el nostre amor cinèfil també canviarà. L'amor romàntic ja no és el que havia estat i fins i tot ens n'hauríem d'alegrar.