CLÀSSICS INCOMBUSTIBLES

Divendres, al cinefòrum de Tot Història vam comentar una pel·lícula que ja és tot un clàssic, Els raims de la ira. Van sorgir molts temes a l'entorn de la pel·lícula, així com sobre la seva relació amb el llibre original, amb el qual té diferències importants. Encara podríem estar xerrant si no fos que la trobada, virtual a causa de les circumstàncies, té una durada limitada, tot i que prou llarga. 

S'ha dit, sobre aquesta història, que la novel·la és d'esquerres i la pel·lícula, de dretes. Em sembla una simplificacio excessiva i que es podria matisar a fons però és cert que alguns aspectes espinosos de la història original van quedar abaltits, en passar al cinema, per diferents motius i, també, per exigències del negoci cinematogràfic.

El llibre va estar, fins i tot, prohibit en alguns estats americans durant un temps. Després Steinbeck va passar a ser molt valorat i les coses van canviar. La situació que reflecteix el cinema, tot i que algunes imatges es van inspirar en fotografies reals de l'epoca de la Gran Depressió, acaba sent una mica més esperançadora i compta amb una mena d'epíleg amb una tirallonga coratjosa de la mare de família, pal de paller del grup, cosa que, sembla, va ser imposada al director. El llibre té com a tema important la descomposició familiar, a la pel·lícula alguns personatges rellevants  de la família tenen poca incidència en el conjunt.

Malgrat tot, considerant que llibre i pel·lícula potser, com en tants altres casos, s'han d'analitzar des de diferents punts de vista, ens trobem amb una narració mítica i una pel·lícula de categoria. Hi ha una tendència recurrent a comparar fets del passat amb l'actualitat, es poden trobar paral·lelismes, i els apocalíptics tenen tendència a pensar que tot va sempre igual de malament però jo, personalment defujo força aquestes comparacions si no s'entra més a fons en el tema social, polític i econòmic. Tot i amb això admeto que podem evocar coses com ara la immigració, els prejudicis contra els nou vinguts i els pobres, la recerca d'un futur, la lluita per la supervivència, la natura malmesa, la lluita per la dignitat i molts més aspectes lligats a la història universal dels homes i les dones.

El llibre i la pel·lícula es van dur poc temps de diferència, la novel·la es va publicar el 1939 i la pel·lícula és de 1940. La genialitat de Ford, malgrat els condicionants que li puguessin haver posat, es fa evident en cada moment de la narració fílmica. Les còpies actuals ens mostren un blanc i negre excel·lent, molt ben restaurat, les interpretacions son excel·lents, la fotografia, de Gregg Toland, desvetlla la nostra admiració sense reserves. Jane Darrell, una d'aquestes actrius condicionada durant anys, a causa del seu físic, a fer de mare, tieta o àvia, va guanyar un óscar ben merescut. A la versió clàssica de Mary Poppins va ser la senyora dels coloms, per cert.

Fonda i Carradine son els actors més coneguts d'aquest conjunt d'extraordinaris professionals que aplega la pel·lícula. Com en d'altres llibres de Steinbeck hi trobem referències cristianes, que es perceben a la pantalla. El llibre de Cátedra, amb moltes anotacions, el recordo molt bé, va ser la primera vegada que vaig llegir la novel·la, molt abans de veure la pel·lícula, la qual, per cert, no es va estrenar a Espanya fins l'any 1974. A la coberta s'hi veu la tortuga del llarg fragment inicial, tot un símbol que ha comptat amb moltes interpretacions. La pel·lícula tampoc no ens mostra la mort del nadó de la filla ni la significativa escena evocadora de la caritat romana, amb l'alletament, per part de la noia que ha perdut el fill, d'un vell afamat, una escena que va desvetllar inquietuds puritanes a dojo.

Fa un temps escoltava per la ràdio comentaris sobre aquesta pel·lícula i les traves diverses que va patir la seva estrena en alguns països. Sembla que a la URSS la van arribar a estrenar, al capdavall mostrava les misèries de la societat capitalista, però, en aquells anys, el públic rus va quedar sorprès de què la família miserable pugués comptar... amb una furgoneta. La cosa va fer molt de soroll i la pel·lícula es va prohibir. 

Avui sembla que no es vol incidir gaire en un suposat missatge comunista (o socialista) present al llibre. Cal tenir en compte que el comunisme era, aleshores, encara, una esperança i que poques coses sabia la gent desafavorida sobre el pa que s'hi donava, a nivell estatal. Al capdavall les bones idees, comunisme, anarquisme o, fins i tot, el cristianisme, no tenen la culpa del mal ús que n'han fet els poders, ni dels crims comesos en nom seu. Si l'infern està empedrat de bones intencions és, ai, culpa dels qui les malmeten un dia sí i un altre, també. Aquí i a les antípodes.

El titol del llibre i de la pel·lícula prové del conegut himne de la Guerra Civil dels Estats Units, per cert:  Mine eyes have seen the glory of the coming of the Lord/ He is trampling out the vintage where the grapes of wrath are stored...

ÀNGELS A AMÈRICA, UN CLÀSSIC CONTEMPORANI RECUPERAT

El Teatre Lliure, sota la direcció de David Selvas, recupera una de les obres contemporànies més importants i amb més ressò de finals del segle XX, Àngels a Amèrica. L’original ha complert vint-i-cinc anys i ha esdevingut un clàssic contemporani tot i que el temps no passa en debades i moltes de les situacions  que se’ns mostren avui ja no ens trasbalsen ni ens provoquen de la mateixa manera. L’obra està configurada com un díptic, en dues parts, S’acosta el mil·lenni i Perestroika. Es poden veure de forma separada, malgrat que resulta molt més interessant accedir a l’obra sencera. Es representen en dies alterns, llevat del dissabte, en el qual es pot seguir l’obra completa, la qual, això sí, ha estat reduïda en extensió per tal de resultar més assequible.

Tony Kushner, dramaturg i guionista, va aconseguir el Pulitzer amb aquesta obra de teatre, sorprenent i innovadora. Ell mateix va fer el guió per a una famosa minisèrie televisiva, de sis capítols, amb actors com Al Pacino i Meryl Streep que s’ha pogut veure tan sols un dia, i sencera, a la Filmoteca. Seria interessant poder-la recuperar de forma més pausada i  fragmentada, tal com va ser pensada per l’autor, ja que entomar tres-cents seixanta minuts de cinema és una mica excessiu. I estaria molt bé que algun canal de televisió ens l’oferís en el format triat per l’autor. De la mateixa obra n’existeix una versió operística. I, encara més, a casa nostra Àngels a Amèrica compta amb la seva mitologia particular, lligada a la posada en escena que va fer Josep Maria Flotats i que va inaugurar el Teatre Nacional, que encara no estava acabat, motiu pel qual el muntatge es va fer a la Sala Tallers.

Era el temps del pujolisme, encara ens escandalitzava, més o menys, veure imatges amoroses entre homosexuals i el tema de la SIDA inquietava perquè  no se sabia quin abast arribaria a assolir. La malaltia va afectar molta gent, entre la qual una bona part de persones relacionades amb el món del teatre català. Ja d’entrada es va criticar, per  exemple, no haver inaugurat el Nacional amb l’obra d’un autor català. Flotats va tenir diferents problemes amb la gent de la professió i amb la Conselleria de Cultura i va durar poc al Nacional, per això tan sols es va poder veure, en aquella ocasió, la primera part de l’obra teatral. El cas de Lluis Pascual ha revifat els condicionants i servituds del nostre teatre. Tot plegat seria, ben bé, doncs, una altra història digna d’escriure’s i representar-se. L’obra es va dur, fins i tot, a Madrid, en català i amb subtítols, cosa que avui potser seria complexa i més difícil.

El nou muntatge és molt diferent del de Flotats, compta amb els mitjans tècnics actuals però compta també, com en aquella ocasió, amb un planter de magnífics actors i actrius. Pere Arquillué, qui en aquella ocasió feia el paper de Louis ara broda el personatge barroer, però ple de matisos, de Roy Cohn, un personatge real, tot un símbol de l’Amèrica més rebutjable i hipòcrita. L’obra és força coral, malgrat que tot gira a l’entorn del jove malalt de SIDA Prior Walker, interpretat de forma excel·lent per Joan Amargós. Una bona part dels actors i actrius fa diferents personatges, fins i tot de sexes diferents, aquesta va ser, de fet, la proposta de l’autor. Tot i que l’equip és de gruix, l’experiència i la grapa d’Arquillué, i l’atractiu pervers del seu personatge, fan que esdevingui el centre d’atenció en totes les escenes on apareix.

L’obra, dramàtica, compta amb trets fantàstics i d’humor intel·ligent i pot sorprendre a qui no la conegui o no en tingui referències. Més enllà del seu contingut ha assolit un valor simbòlic, gairebé mític, i no és estrany que es recuperi avui, quan la presidència de Trump, qui va comptar, de jove, amb l’assessoria de Cohn, ens torna a neguitejar i gairebé ha esdevingut  fins i tot una caricatura perillosa de gent com Reagan o Bush. El VIH s’ha controlat, més o menys, i l’homosexualitat, a les societats occidentals, gaudeix d’una acceptació social que fa vint anys encara  estava a les beceroles. Però així com l’esclat d’aquella epidèmia imprevista va mostrar-nos a tots l’abast de la fragilitat humana avui ens trobem de nou en un moment inquietant, amb el ressorgiment de idees totalitàries i un retorn a un conservadorisme que es manifesta, també, en la vida quotidiana. Les epidèmies poden ser de caire molt divers, també morals o ideològiques.

David  Selvas és un més dels actors i actrius de casa nostra que han entomat amb coratge i grapa el repte de la direcció escènica. Hi ha detalls de la posada en escena que poden resultar discutibles, com ara alguna servitud relativa a l’efectisme de determinats fragments, algunes opcions millorables en la traducció  del text o l’excés dels recursos audiovisuals.  No és una obra gens fàcil de muntar i permet lectures i escenografies diferents. En tot cas  es tracta d’una obra que cal veure i conèixer, no fos cas que haguéssim d’esperar vint anys més a tenir-ne una nova versió. El conjunt d’actors i, en general, tot l’equip que ha fet possible el muntatge, més enllà de gustos personals sobre el conjunt i el resultat, mostren el bon moment del teatre fet a casa nostra, malgrat les crisis i els problemes puntuals o conjunturals. Imprescindible, vaja.

 Publicat a 'Llegir en cas d'incendi'