PASTORS, OVELLES, POLÍTICS, VIRUS I FACÈCIES

El tema del virus que ens encercla està esdevenint més problemàtic, pel que fa a la dialèctica que genera, que el procés. En general, un gran nombre de persones critica el govern o, més aviat, els governs, a un munt de xarxes socials, així com els experts que, se suposa, assessoren els governs, els quals els imposen, diuen, el que han de dir i aconsellar. Ara bé, comptem amb experts intocables i d'altres objecte de tot tipus de condemnes, ep. Tambe hi ha experts anònims els quals fan molt santament en romandre a l'ombra. Cada dia m'angunieja més com hi ha una mena de tendència a posar-nos, i jo m'incloc, si fa falta, en una mena d'escambell moral que ens allunya del ramat.

Fa dies que corre per la xarxa un vídeo molt divertit d'un pastor francès que compara les seves ovelles amb la gent i amb com acceptem tot el que ens manen els qui manen, a causa de la situació i la por que propicia. Doncs ara resulta que es parla d'immunitat de ramat, vet-ho aquí, una comparació que pot semblar desafortunada però que potser és ben real.

És clar que el pastor, el del vídeo i tants altres, es consideren, en general, per damunt del ramat, físicament i espiritual. El pastor i les ovelles ha estat un símil habitual en el camp religiós, el bon pastor, l'ovella perduda, l'agnusdei i tot això. La mala premsa, fins fa quatre dies, car amb tot això de l'ecologisme les coses canvien, del llop, venia del fet que és menjava les ovelles. Ara hi ha pastors que es queixen dels llops o dels ossos reintroduïts, però més aviat es defensen els drets dels llops que no pas els de les ovelles i fins i tot es donen subvencions per pagar l'ovella estossinada, si cal.

En el fos tot és qüestió de quantitat. Hi ha mes ovelles que no pas llops, de moment. Per tal que a un animal se'l respecti ha de ser una espècie en perill d'extinció. Una gavina pel cel és molt romàntica però unes quantes gavines pel Paral·lel, cercant coloms malalts, no fan gaire gràcia. Fent un símil amb els pastors, els nostres pastors actuals serien els polítics, gent amb molt mala premsa, des de fa temps i els quals es posa al mateix sac, sense manies, quan jo n'he conegut de molt diferents. També he conegut bons i mals metges i corrupteles mèdiques de bona tinta, tan sols cal llegir el llibre, tan interessant, del doctor Sitges-Serra, però avui tota la professio sembla santa i sacralitzada. 

Als mestres també ens sacralitzen de tant en tant. Jo he conegut mestres de tota mena i, per altra banda, quan et sacralitzen, a nivell professional, i no ets un futbolista, normalment tens un sou de poca volada. En tot cas la situació és tan inquietant que ningú no està content i hi ha partidaris d'uns o altres experts, cada manaia sembla que té els seus però crec que entre aquests experts, sotto voce, hi ha més relació de la que sembla, encara que siguin, fins i tot, de Madrid i Barcelona.

Quan jo estudiava, a la Normal, eren anys molt moguts, políticament. La Normal no era la Universitat, era d'una  altra categoria, de menys categoria, vaja. Però hi havia els seus revolucionaris, entre els quals una noia que agafava la paraula a les assemblees i ens deia, per provocar i amb mals modos, que els qui no érem individualistes érem massa. Massa en el sentit de grup amorf i sense idees pròpies, ep. 

Jo sóc de tot una mica, depèn del moment, i, és clar, la noia revolucionària, com fa avui molta gent, es posava, ella mateixa, per damunt de l'individualisme i la massificació. I és que no hi fa res que, bé o malament, els polítics siguin, avui, triats per votació, tots son dolents, nefastos, i en ocasions sembla que es demani un retorn a una mena de dictadura contundent, mà dura, vaja. 

Hi ha qui, en lloc d'amargar-se la vida criticant governs, es dedica a fer el happy flowers, que diuen els jovenets, es canta, es balla i tot es grava en vídeo. El món és estrany, excitant, i, en ocasions, molt surrealista. Em sorprèn com malgrat la molta gent que sap com s'hauria de fer tot anem tan malament, a tots nivells. Passa el  mateix amb el futbol i a mi el tema m'afecta, en part, ja que quan algú se suposa que no fa el que hauria de fer surt allò de 'però què els ensenyen, ara, a l'escola?'.

I és que sembla que hi ha un passat raret i eteri en el qual hi havia bons polítics, pares responsables, mestres que es feien respectar i tot això. De fet hi havia molts dictadors, moltes corrupteles a tots nivells, més que ara i tot, pares aclaparats per les moltes hores de feina i mestres amb la mà molt llarga a l'hora de bufetejar els alumnes. Però sembla que consola pensar que el passat era romàntic, el present galdós i el futur, absolutament apocalíptic, quan et fas vell. Per cert, ara no et fas vell, vell és una paraula que equival a un penjament i per això, també, em deuen enviar vídeos de vells que fan curses, velletes que ballen el twist i jaies de cent anys que han superat el virus. 

La supervivència a tot preu s'ha convertit en una de les fites més consensuades del nostre temps, ens ho hauríem de fer mirar, però, qui  ens ho miraria?