REINES TRÀGIQUES I CINEMA CONFINAT

Ahir, al cinefòrum de Tot Historia, vam comentar la pel·lícula sobre Maria d'Escòcia, amb la qual es va estrenar en el cinema la directora Josie Rourke. La pel·lícula, malgrat les bones interpretacions i ambientació no em va fer el pes, té un ritme irregular, es pren moltes llibertats històriques i, al capdavall, si no saps de què va el tema l'has de completar amb consultes diverses. Expliquen que la pel·lícula es va inspirar en una biografia de Maria, obra de John Guy.

Copio un fragment d'una de les moltes valoracions que he trobat per la xarxa, sobre la peli, i que coincideix força amb la meva:

(...) la directora está mucho más interesada en convertir a María Estuardo en una figura progresista y pacificadora, que en retratar al personaje real. Lo mismo ocurre con Isabel, mostrada por Rourke como una mujer dura y bidimensional, a pesar de los intentos de Margot Robbie por dotarla de profundidad. 

María, reina de Escocia no las tiene todas consigo al elegir entre complacer a un planteamiento progresista sobre la historia y exhibir connotaciones más modernas sobre el poder encarnado en el rostro de una mujer. Una percepción dual y débil que termina convirtiendo la película en una serie de lugares comunes en medio de un deslumbrante escenario. Quizás la combinación más lamentable para una historia de semejante poder para cautivar 

(https://www.caninomag.es/por-que-falla-la-pelicula-maria-reina-de-escocia-de-josie-rourke-como-retrato-historico/)

Tampoc no és pas que la novel·la o el cinema no es puguin prendre llibertats, tot es pot fer bé o malament i cal situar les coses al seu lloc i en el seu context. Becket, per exemple, és una pel·lícula molt interessant però que no respecta la història i el seu interès rau en incidir en l'enfrontament entre dos poders sòlids.

Hi ha personatges històrics que han fet vessar molta tinta i han estat objecte de revisitacions diverses i d'altres que romanen encara molt poc coneguts, més enllà del mon acadèmic. Un dels llibres més emblemàtics i influents sobre la reina d'Escòcia és la biografia de Zweig, molt interessant i ben escrita, per cert, i en la qual, malgrat incidir en el personatge també reivindica, d'alguna manera, Isabel, qui, en moltes recreacions de ficció ha esdevingut la dolenta de la pel·lícula. Zweig, que tenia, com Dumas, alguns negres al seu servei, pel que fa a la documentació dels seus llibres historics, va assolir una gran popularitat i aconseguir molts beneficis amb aquesta biografia i amb la de Maria Antonieta. Les reines tràgiques, boniques i decapitades tenen el seu atractiu, vet-ho aquí.

La pel·lícula actual vol fer una mena de lectura feminista del tema i de la relación entre les dues reines, cada època te les seves dèries i fa les seves interpretacions. Maria d'Escòcia ha inspirat òpera, teatre, cinema i de tot. Una pel·lícula emblemàtica, tot i que històricament molt tramposa, és la que va protagonitza Katherine Hepburn, dirigida per John Ford, el 1936. Si el present vol remarcar el tema feminista aquella més aviat incidia en el tòpic de les dones conspiradores, geloses i inestables. De fet, en algun moment, Zweig també cau en això, dient, per exemple, que entre homes tot allò s'hauria resolt amb violència directa i no amb tanta carteta i tafaneria. Ja se sap que la violència directa és viril i admirable, al menys, ho era.

Una de les fonts mitològiques més conegudes, sobre el tema, ha estat l'obra de Schiller, de la qual hem tingut, al llarg del temps, dues versions catalanes emblemàtiques, la primera, la meva preferida, la van protagonitzar Lizarán i Maife Gil, la va dirigir Montanyés, el 1990, i, la segona, Sílvia Bel i Miriam Alemany, el 2016, amb direcció de Belbel. Benet i Jornet en va fer una adaptació per a la televisió. En castellà se n'han fet moltes versions, l'Estudio 1 la va portar, així matex, a la pantalleta. Al cinema hi ha d'altres versions, com ara una amb Redgrave i Glenda Jackson, de 1971. També tenim òpera i de tot, vaja. I no tan sols d'aquesta reina sinó de molts dels seus parents, malgrat que la gent sigui poc monàrquica, avui, sembla que el tema encara fascina. 

Una de les biografies més populars de la reina ha estat la d'Antonia Fraser, escriptora que s'ha dedicat més aviat, després, a la novel·la d'enjòlit. La seva antagonista, Isabel, ha estat objecte d'interpretacions de tota mena, com ara la que va protagonitzar al cinema Cate Blanchett el 1998, sobre els anys joves de la dama, o la inversemblant, però distreta, Reina virgen, amb Jean Simmons. Un altre personatge molt mitificat, reivindicat i també decapitat ha estat Anna Bolena, per cert. Menys realistes son les pelis de la Sissí, una altra reina, en aquest cas consort, molt mitificada.

Es fa difícil, des del present, situar-nos en una època altament conflictiva a tots nivells, amb enfrontaments religiosos, problemes dinàstics i assassinats i execucions a dojo. Mentre hi ha una tendència a reivindicar reis i reines anglesos o francesos, els espanyols, com Isabel de Castella o Felip II encara resten aclaparats sota tones d'incomprensió presentista, què hi farem. A l'estat espanyol, Catalunya inclosa, es passa de l'autoodi a la mitificació desfermada i patriòtica. Gran Bretanya, i tambe França, han potenciat molt el turisme històric, fins i tot sense amagar del tot draps bruts ni masmorres inquietants, però, això sí, reconvertint en grandesa moltes misèries, i, com es diu vulgarment, han venut molt millor la moto. Un element mitificador és la mort juvenil i prematura, si és violenta millor, segurament si a Eugenia de Montijo se l'haguessin carregat de mala manera en lloc de poder accedir a un exili força convencional avui en tindríem una visió molt diferent.

Vaja, que tenim Isabels i Maries per a moltes dècades i moltes interpretacions.