VENJANCES LITERÀRIES I ACTORS DEL MEU TEMPS

Malgrat les moltes coses que passen aquests dies trobo que encara s'ha donat un relatiu ressò  a la mort, als vuitanta-nou anys, de l'actor José Martín, a Madrid, on vivia, tot i que havia nascut a Barcelona, l'any 1932. 

L'actor havia fet moltes coses. Va estudiar Dret, a França, però va exercir durant poc temps i es va dedicar, ja en aquell país, al teatre. Aviat va tornar a Espanya i es va ensopegar amb el temps mític de la primera televisió, quan el mitjà donava feina, com passa ara, a un munt d'actors i actrius i ens els convertia en admirats personatges del nostre imaginari i la ràdio s'anava decandint.

Martín va fer moltes coses, va treballar molt, al teatre, al cinema, i a la televisió de l'època, i allà es va ensopegar amb el personatge que va ser el seu èxit i la seva creu, segons manifestava en més d'una ocasió, Montecristo, l'alter ego del pobre Dantés. La meva mare ja li va dir sempre més el Montecristo, per exemple.  Dels actors i dels autors sovint no en recordem el més rellevant o de més qualitat sinò allò que més ens ha trasbalsat, pel motiu que sigui. La memòria, personal i col·lectiva, és ben capriciosa.

En aquells temps la televisió ens oferia un munt d'obres de teatre i de novel·les interessants i clàssiques,  emeses per capítols, fetes amb una sabata, una espardenya i una immensa grapa, intel·ligència i imaginació. El blanc i negre contribuia a afegir misteri als decorats, sovint de cartró barat, com explicava l'actor que eren les terribles parets de la presó d'If. Gemma Cuervo explicava que moltes vegades havien de portar de casa elements de vestuari i atrezzo.

El conde de Montecristo és un d'aquells grans fulletons de Dumas, els quals, històricament, com passa avui amb un bon gruix de literatura, i no tan sols de literatura de ficció, es permetia moltes llicències històriques, però l'autor tenia intuïció i visió comercial. Com és sabut, va muntar una veritable empresa de producció de novel·lons, amb uns quants escriptors a sou, una mica com passa avui amb les sèries televisives. 

Alguns d'aquells escriptors, com Auguste Maquet, que és un dels autors de l'obra original, es van voler independitzar però no van assolir la fama esperada. Al menys Maquet cobrava bé les col·laboracions i, segons expliquen, com que no era tan dilapidador com Dumas, va morir ric mentre el kefe es va arruinar. En el mon de la literatura, i del que sigui, un element important és la visió comercial i l'habilitat per vendre el producte.

Del Montecristo n'he pogut veure un munt de versions, de procedències diferents. I se'n continuaran fent, perquè d'aquests llibrots, de tant en tant, en surt sempre una versió nova amb actors nous. Son clàssics populars immortals. Si Dumas es prenia llicències amb la història els versionadors se n'han pres moltes amb aquesta narració, han canviat el final, hi han afegit escenes de sexe explicit, coses així. I això que no li fa cap falta, al Montecristo, aquesta relectura interessada.

El Comte de Montecristo posa en escena una fantasia humana habitual, poder-se venjar dels qui ens han fet la punyeta, de forma eficaç. I és que, per  a mi, l'eix de la història és la planificada i reeixida venjança de Dantés, allò de què els dolens van caient d'un en un i t'agafen ganes d'aplaudir cada vegada que un d'ells la palma o s'enfonsa en la desesperació. I és que la venjança sembla ben justa, al capdavall tots s'ho mereixen, però el protagonista acaba per pendedir-se d'haver estat com una mena de nèmesi divina car calia mantenir una certa ètica oficial, és clar. Tot això sense menystenir els anys del protagonista a la presó, estudiant de tot i més amb el savi Abat Faria, que també son d'allò més interessants.

Per a la meva generació i per Montecristos que ens arribin, l'heroi immortal sempre serà Pepe Martín, de forma inevitable estem lligats a la nostra generació i al nostre imaginari. Martín admetia que en ocasions s'avorria fent d'actor. I és que fins i tot les feines més vocacional i glamouroses acaben per avorrir quan es converteixen un una rutina o en una obligació, que ja ho deia el poeta León Felipe.

Que no se acostumbre el pie a pisar el mismo suelo,

ni el tablado de la farsa, ni la losa de los templos

para que nunca recemos

como el sacristán los rezos,

ni como el cómico viejo

digamos los versos...

Al costat de Martin s'aplegava, en aquella producció televisiva, com en tantes altres d'aquells anys, una plèiade d'actors i actrius inoblidables, encara que alguns siguin, avui, poc recordats. Pertanyien a diferents generacions. La tràgica Mercè, catalana, per cert,  en la ficció i en la realitat, va ser Emma Cohen, qui semblava una mica encarcarada fent aquell paper. 

Montecristo és també una famosa marca de cigars, de puros, vaja. Avui ja no es fuma tant i les caixes de puros no son un regal políticament correcte, però a mi m'agradava molt que la gent gran em lliurés aquelles caixes de fusta, buides, que jo feia servir per guardar cromos de picar. 

Edmond Dantés podia haver estat un burgès gavatxo convencional, feliç i familiar, però els dolents van aconseguir fer-li el llit, a causa d'una sèrie de fatalitats i, sobretot, per treure's, com es diu vulgarment, les puces de sobre. Hi ha coses que es repeteixen sovint, al llarg de la història i de la literatura.

Descansi en pau l'actor, al cel de la ficció mítica i atzarosa, al costat del seu personatge emblemàtic.

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2008/08/edmond-dants-ha-tornat.html