16.7.20

ESTRUÇOS IMAGINATIUS

Avestruz, Tipos y Características - BioEnciclopedia

Des que va començar tota aquesta situació amb una amiga, també escriptora, ens escrivim una carta, més o menys cada dia, un email, avui que els emails ja semblen, gairebé, exotismes tecnològics. Com que és una persona que té molts interessos semblants als meus podem intercanviar opinions sobre llibres, música, cinema i el que calgui. En alguns temes, com ara el musical i operístic, en el qual jo soc, pràcticament, analfabeta, les seves orientacions i recomanacions em serveixen per aprendre coses noves. De fet, en l'actualitat, amb tantes possibilitats com tenim a l'abast, encara que no ens moguem gaire de casa, es pot dir que, si tens curiositat, cada dia aprens una cosa nova. I això no és d'ara, és clar, un vell refrany castellà ja deia allò de 'no te acostarás sin saber una cosa más'. Un munt de coses les sabem, tot s'ha de dir, perquè ja som velles, com diuen que li passa al dimoni. O grans, que això de vell sembla que no es pot dir, com tantes altres paraules que han passat a millor vida, substituïdes per eufemismes diversos, una vana pretensió de fer que tot sigui d'una altra manera encara que tot sigui si fa no fa.

Tant ella com jo comentem, en ocasions, que som absolutes partidàries de la tàctica de l'estruç, ço és, amagar el cap si ens arriben els perills. O les explicacions, teories, comentaris i la resta sobre els perills. Això comporta intentar no llegir diaris, ni mirar la tele, ni escoltar la ràdio, pel que fa al tema del virus,  però les bones intencions es veuen sovint traïdes per la tafaneria, que és una virtut absolutament humana i casolana. A banda de què ningú no sap gaire res de cert sobre el tema, el perill es desenvolupar allò de l'angoixa d'anticipació.

De fet, això de l'estruç és una falsedat com tantes altres, com allò de que els crancs caminen cap enrere, que fins i tot era l'eix central d'un bonic conte esquerranós de Rodari, en el qual, un cranc rebel aconseguia caminar cap endavant. Humanitzem els animalons amb les nostres dèries però el cert és que, en presència d'un perill imminent, acostumem a tancar els ulls o cobrir-nos el rostre. Fins i tot fem això al cinema, amb les pel·licules de por o aquelles que ens fan angúnia o ens incomoden. 

Aquests dies s'ha de fer una mica l'estruç, en sentit metafòric, perquè les informacions acaben marejant. Qui deia blanc diu negre, els polítics es contradiuen i els experts del tema, també. Moltes coses ens les prediquen els experts. Si els fem cas i ells s'han equivocat, rectifiquen i, aleshores, ens tracten d'ignorants. Podria posar molts exemple, relatius a temes científics, mèdics, nutricionals... Que masturbar-se deixava  cec o deficient no s'ho va inventar el poble, es podia trobar escrit a manuals seriosos elaborats pels experts acadèmics del passat. Entenc que, com en el cas de l'estruç, l'observació directa podia portar a conclusions raretes. El déu d'avui és la ciència però la ciència, com l'art o com la cultura, no és un dogma, més aviat hauria de ser l'antidogma, si no fos perquè s'instrumentalitza per part dels suposats savis dels nostres dies.

Amb els anys saps més coses però ningú no pot dir pas que ho sap tot. El savi més savi sobre el que sigui sap una petita part de les petites parts del saber, lligada sovint a la seva pràctica professional directa. I hi ha una tendència perillosa a pensar que si algú sap molt d'una cosa sap de tot. Així, per exemple, surten a la tele economistes que opinen sobre ciència, científics que opinen sobre economia i historiadors que opinen sobre futbol. I gairebé tots ells i més encara opinen sobre educació. Perquè, és clar, la ignorància del poble és culpa de l'educació, que ha millorat de forma exponencial en els darrers anys, al menys a nivell elemental, encara que no ens ho acabem de creure.

El més savi del mon pot aprendre del més ignorant i analfabet, en molts casos. Les feines, no ens enganyem, es valoren pel que es cobra, encara que avui això també està molt embolicat. En aquest mon cadascú porta l'aigua al seu molí, sovint amb bona intenció. Això de la pandèmia potser és greu, no diré que no, però crec que al mon, avui, hi ha molta gent que viu en unes condicions en les quals el temor al virus és el més absurd i poc rellevant dels seus problemes. 

En tot cas, la vida és breu, si no morim de la pandèmia morirem d'una altra cosa, potser pitjor i més dolorosa, se suposa que val la pena viure i que està bé portar fills al mon però això no aguanta una anàlisi filosòfica seriosa, tot és fruit de la biologia, de la il·lusió i dels miratges de la joventut. I, sobre allò de l'eutanàsia, el més calent és a l'aigüera, hores d'ara. Abans tenies el consol de poder dir allò de què Déu ens agafés confessats i al cel ens poguéssim veure, i la gran majoria de gent creia en Déu o feia com si hi cregués, per imperatiu social i polític. Amb recordar, a nivell general o particular, que som homes -i dones- mortals, fràgils i temporals, ja en tindríem prou, per no fer massa el fatxenda ni el set-ciències.

3 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

El problema rau en que no sabem res quan pensem saber-ho tot, només amb els tapaboques (mascaretes) ens han marejat la perdiu, ara si, ara no, ara potser..., i quan als experts epidemiòlegs ja ho hem vist, no s'aclaren i van canviant el relat sobre la marxa, potser perquè l'experiència s'adquireix experimentant-la.
Ah! els únics estruços que amaguen el cap sota terra són els estruços covards.

Júlia ha dit...

Els pobres estruços son molt valents i es defensen bé corrent o a cop de pota. Això del cap té altres motius, i ser covard, ho reivindico plenament, m'hi identifico, amb els covards.

nou Can Josep... ha tornat! ha dit...

Jo, potser em van estussinar de massa petit i lluny de'n "juan sin miedo" tenia molta por fins al menys en que m'hi van fer entrar en rivalitat, (amb en Juan del conte) sempre he set força poruc: recordo que de petit hem feien anar a tancar el cobert per exemple i demanava que la meva germana, la que em va posar el conte en vinil -i suposo que de La Caixa- que em cridés enraonant. La tornada del cobert per els monstres es feia en un esprint de consideració els deixés enrere (una vegada fins i tot em vaig classificar per al Cammpionat de Catalunya dels 300 mts en categoria de Cadet (15-16 anyets). Duia suposo una bona preparació.

Recordo que de tant córrer (ho feia fins i tot al col·legit (quan sé que hi ha qui allà al col·legi -i com en molts d'altres llocs- hi ha qui -gens absurdament- no mostra en comunitat les seves millors aptituds) hi havia un professor d'un poblet de Girona i que devia venir al nostre poble des de Granollers i acabat de casa em deia "EL capitán avestruz" perquè la "vergonya que em feia el córrer tant feia que com qui diu acluqués els ulls als comentaris que se'n derivessin fins i tot de qualsevol de les altres coses que feia be (el meu pare era Decathleta i estava gras -tenia ja més de 50 anys quan jo en tenia 10). Suposo que pels westerns (quan es deien pel·lícules de "vaqueros" (sense que fossin sobre els que cuiden les "vaques") i els CAPITANS, tot i el factor de covard (que tant combatien en les presentacions "en societat" (a la TV) els anglesos per exemple i la èpica... potser perquè el exemplar de la Cançó de Roldan que més s'estudia és de Oxford haha) provocava rialles i acusacions despietades i cruels d'enveja i competició, certament i mai més ben dit FEROTGE que em van dur a beure la meva primer ampolla de Ginebra als tretze/catorze anys)

Se m'acut que els economistes parlen de futbol perquè deu resultar més barat. Proposo que es diu que de futbol en sap tothom perquè per exemple el meu pare (i únic cas que jo conec i que com que ja és mort... doncs que en principi no em fa cap por de compartir...-i em pregunto ara si en d'altres temps la gent hauria opinat tant i tant malament -per exemple dels pares i els familiar i fer-ho tant abastament com ofereix la Xarxa-) doncs el meu pare no es perdia el Resum, -abans "els gols" i prou-, suposo que per fer safareig en entrar en contacte amb l'altre gent el dilluns al dematí. Abans fins i tot i quan jo tenia 17 anys el operari em demanava si havia vist "la pel·lícula" d'ahir... va degenerar en "a quin canal" quan va aparèixer Tele cinco i Antena 3.
Potser va ésser la oportunitat que oferia el tenir a "La vida en un xip" o en "un tomb per la vida" que ens miràvem tots (els solters/es) a casa a banda dels pares a personatges rellevants i poder maleducadament per part dels periodistes o suposats periodistes com en Puyal els que fessin que tothom ja xerrés de tot.

Però proposo que el dir i amagar sense mostrar-se apassionadament en les millors resolucions i eloqüències... si no eren "en sortir de missa" que "sí", que "és clar"...

Cordialment,