ESTRUÇOS IMAGINATIUS

Des que va començar tota aquesta situació amb una amiga, també escriptora, ens escrivim una carta, més o menys cada dia, un email, avui que els emails ja semblen, gairebé, exotismes tecnològics. Com que és una persona que té molts interessos semblants als meus podem intercanviar opinions sobre llibres, música, cinema i el que calgui. En alguns temes, com ara el musical i operístic, en el qual jo soc, pràcticament, analfabeta, les seves orientacions i recomanacions em serveixen per aprendre coses noves. De fet, en l'actualitat, amb tantes possibilitats com tenim a l'abast, encara que no ens moguem gaire de casa, es pot dir que, si tens curiositat, cada dia aprens una cosa nova. I això no és d'ara, és clar, un vell refrany castellà ja deia allò de 'no te acostarás sin saber una cosa más'. Un munt de coses les sabem, tot s'ha de dir, perquè ja som velles, com diuen que li passa al dimoni. O grans, que això de vell sembla que no es pot dir, com tantes altres paraules que han passat a millor vida, substituïdes per eufemismes diversos, una vana pretensió de fer que tot sigui d'una altra manera encara que tot sigui si fa no fa.

Tant ella com jo comentem, en ocasions, que som absolutes partidàries de la tàctica de l'estruç, ço és, amagar el cap si ens arriben els perills. O les explicacions, teories, comentaris i la resta sobre els perills. Això comporta intentar no llegir diaris, ni mirar la tele, ni escoltar la ràdio, pel que fa al tema del virus,  però les bones intencions es veuen sovint traïdes per la tafaneria, que és una virtut absolutament humana i casolana. A banda de què ningú no sap gaire res de cert sobre el tema, el perill es desenvolupar allò de l'angoixa d'anticipació.

De fet, això de l'estruç és una falsedat com tantes altres, com allò de que els crancs caminen cap enrere, que fins i tot era l'eix central d'un bonic conte esquerranós de Rodari, en el qual, un cranc rebel aconseguia caminar cap endavant. Humanitzem els animalons amb les nostres dèries però el cert és que, en presència d'un perill imminent, acostumem a tancar els ulls o cobrir-nos el rostre. Fins i tot fem això al cinema, amb les pel·licules de por o aquelles que ens fan angúnia o ens incomoden. 

Aquests dies s'ha de fer una mica l'estruç, en sentit metafòric, perquè les informacions acaben marejant. Qui deia blanc diu negre, els polítics es contradiuen i els experts del tema, també. Moltes coses ens les prediquen els experts. Si els fem cas i ells s'han equivocat, rectifiquen i, aleshores, ens tracten d'ignorants. Podria posar molts exemple, relatius a temes científics, mèdics, nutricionals... Que masturbar-se deixava  cec o deficient no s'ho va inventar el poble, es podia trobar escrit a manuals seriosos elaborats pels experts acadèmics del passat. Entenc que, com en el cas de l'estruç, l'observació directa podia portar a conclusions raretes. El déu d'avui és la ciència però la ciència, com l'art o com la cultura, no és un dogma, més aviat hauria de ser l'antidogma, si no fos perquè s'instrumentalitza per part dels suposats savis dels nostres dies.

Amb els anys saps més coses però ningú no pot dir pas que ho sap tot. El savi més savi sobre el que sigui sap una petita part de les petites parts del saber, lligada sovint a la seva pràctica professional directa. I hi ha una tendència perillosa a pensar que si algú sap molt d'una cosa sap de tot. Així, per exemple, surten a la tele economistes que opinen sobre ciència, científics que opinen sobre economia i historiadors que opinen sobre futbol. I gairebé tots ells i més encara opinen sobre educació. Perquè, és clar, la ignorància del poble és culpa de l'educació, que ha millorat de forma exponencial en els darrers anys, al menys a nivell elemental, encara que no ens ho acabem de creure.

El més savi del mon pot aprendre del més ignorant i analfabet, en molts casos. Les feines, no ens enganyem, es valoren pel que es cobra, encara que avui això també està molt embolicat. En aquest mon cadascú porta l'aigua al seu molí, sovint amb bona intenció. Això de la pandèmia potser és greu, no diré que no, però crec que al mon, avui, hi ha molta gent que viu en unes condicions en les quals el temor al virus és el més absurd i poc rellevant dels seus problemes. 

En tot cas, la vida és breu, si no morim de la pandèmia morirem d'una altra cosa, potser pitjor i més dolorosa, se suposa que val la pena viure i que està bé portar fills al mon però això no aguanta una anàlisi filosòfica seriosa, tot és fruit de la biologia, de la il·lusió i dels miratges de la joventut. I, sobre allò de l'eutanàsia, el més calent és a l'aigüera, hores d'ara. Abans tenies el consol de poder dir allò de què Déu ens agafés confessats i al cel ens poguéssim veure, i la gran majoria de gent creia en Déu o feia com si hi cregués, per imperatiu social i polític. Amb recordar, a nivell general o particular, que som homes -i dones- mortals, fràgils i temporals, ja en tindríem prou, per no fer massa el fatxenda ni el set-ciències.