GALDÓS, CENT ANYS DESPRÉS (2)

Una de les excel·lents xerrades del curs sobre Galdós i les dones (literàries i reals), que comentava a l'entrada anterior sobre l'escriptor, va ser a l'entorn de la relació de l'escriptor amb Emilia Pardo Bazán. La xerrada la feina una professora excel·lent, Marisa Sotelo, de la universitat de Barcelona. Em va agradar molt perquè va trobar un equilibri precís a l'hora d'incidir en aquella relació sense defugir-ne els aspectes eròtics i valorant el que va representar per als dos personatges. 

D'aquells amors abrandats en sabem alguna cosa perquè, de les moltes cartes que es van escriure, se n'han conservat a prop d'un centenar, però tan sols de les que va escriure doña Emilia. Les que va escriure Galdós s'han perdut, sigui perquè l'escriptora les va retornar a l'escriptor i aquest, discretíssim amb la seva vida privada, les va destruir, o perquè Carmen Polo, instal·lada a Meiràs, les trobés i les jutges immorals. 

La descendència de Pardo Bazán s'ha esvaït amb el pas del temps, el seu fill i el seu nét van ser executats al principi de la Guerra Civil, les filles no van tenir fills, altrament potser hi hauria hagut més problemes per recuperar aquesta correspondència, 'manca', segons la professora Sotelo, ja que tan sols en coneixem, i encara, una part. No tenir descèndencia fa que la posteritat sigui diferent, la família pot ser que reivindiqui el personatge però, també, que tingui un cert interès en no donar a conèixer aspectes massa íntims o controvertits.  Això s'evidencia en moltes biografies contemporànies, tot i que el pas del temps allunya reticències i controls.

Les cartes dels amants son un document molt personal i que tan sols té sentit per als corresponsals i, encara, en un moment determinat. Pardo Bazán escriu tal com raja, dedica a l'escriptor mostres abrandades d'afecte, i tot plegat és, com diem ara, altament explícit. Les relacions amoroses dels escriptors s'acostumen a mitificar i molta gent els demana que sigui, també, literàries. I un element, que jo afegeixo al tema, tot i que resulti incòmode, és que Pardo Bazán no respon al prototip de musa literària, tot i que els seus contemporanis no li neguen un cert atractiu, lligat a la seva brillant intel·ligència, molts homes i dones la trobaven, em sap greu dir-ho, lletja i grassa. I, en aquest sentit, es poden llegir, és clar, comentaris de senyors de l'època els quals, per descomptat, no eren pas Cary Grandt, sobre l'aspecte de la dama. Una persona com ella, en el context històric i intel·lectual del moment, devia ser com una mena de pedra a la sabata, malgrat que la dama, conscient de tot plegat, va aconseguir mantenir una aparent convencionalitat. Fer allò, vaja, que, sense resultat, aconsella el vell militar a Fortunata, ser pràctica. 

L'aparença física i la vida sexual disbauxada -o reprimida- son aspectes que, de forma absurda i recurrent, es fan servir a l'hora de criticar personatges. Això també depèn del suposat respecte que inspira el personatge, alguns escriptors catalans jo creia que eren asexuats fins fa quatre dies, per exemple, i resulta que res d'això. Pardo Bazán tenia un temperament volcànic, era independent, separada amistosament, amb fills, tenia diners i podia fer el que li semblava. Hi ha qui remarca, en aquests casos, que tan sols les dones de casa bona podien dedicar-se a la vida intel·lectual o artística, un altre tema discriminatori ja que la majoria d'escriptors i personatges d'abans, homes, fins fa quatre dies, i encara, també eren de sectors benestants de la societat. 

Pardo Bazán va venir a Barcelona amb motiu de l'exposició de 1888. Tenia bons amics aquí i se sap que va tenir a la ciutat un afer amb Lázaro Galdeano, cosa que va empipar el senyor Galdós qui, això si, per part seva, tenia els afers que li venien de gust, és clar. S'havia remorejat que potser havia tingut així mateix alguna cosa amb Narcís Oller, amb qui es va escriure força, o amb algun amic de l'escriptor català, però sembla que no és així. Tot i amb això, quan la cosa es remorejava, fa anys, alguns lletraferits nostrats feien brometa sobre el tema, com podia ser? Una mica com, anys a venir, havia escoltat jo comentaris irònics i amb mala sombra sobre els amors de Maria Aurèli Capmany. En la mitologia lligada a algunes escriptores hi té un gran pes el suposat atractiu físic, ens agradi o no haver-ho de reconèixer, i les fotografies o les pintures poden ser molt enganyoses. 

Pardo Bazán no va poder entrar a l'Acadèmia de la Llengua Espanyola, el país era molt ranci i encara ens en queden un munt de seqüel·les. Galdós, home i d'esquerres, tampoc no va poder rebre el Nobel. L'estat espanyol ha canviat molt i les coses no son ara com abans, afortunadament, encara que les comparacions simplistes insisteixen en el tema. La relació amb Galdós va esdevenir, després de les rauxes amatòries, una bona amistat, de més de trenta anys. L'any que ve, 1921, en farà cent de la mort de l'escriptora, un altre centenari a celebrar i encara bo que s'aprofiten les dates per fer una mica de soroll i alguna reedició, sobre tanta gent interessant i brillant. 

Meiràs, com és sabut, va passar a la família Franco, de grat o per força, i el tema encara belluga. La seva propietària no en va dir mai Pazo, com recordava la professora Sotelo, sinó Torres de Meiràs. 

Fa anys, uns quants, vaig comentar al blog alguns aspectes d'aquelles relacions de Pardo Bazán i sobre les seves amistats catalanes. 

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2007/03/pardo-bazn-en-el-seu-context.html

(continuarà)