Avui comentava amb un grup d'amics, per whatsapp, algunes pel·lícules interpretades per Paul Newman i m'he adonat del poc que es coneix, en general, una que jo recordo força bé, Hombre, que per aquí es va dir Un hombre. La va dirigir Martin Ritt i es va basar en el llibre del mateix títol d'Elmore Leonard, un bon autor americà, potser tampoc tan recordat pels nostres verals com mereixeria.
Fa temps que no he tornat a veure aquesta pel·lícula, podria ser que em passés com amb el mitificat llarg i càlid estiu, també de Ritt, que el meu imaginari no respongui exactament a la realitat cinematogràfica. És de l'any 1967 i en aquells anys el cinema amb rerefons antiracista i socialment combatiu va fer una revifalla important i ens encantava, als joves. Potser Newman i Ritt tinguin coses millors, no soc capaç de valorar-ho, però sé que aquella pel·licula, en aquell moment, em va commoure i impressionar.
Es pot adscriure, entre d'altres, al tema, aleshores en ebullició, de la reividicació dels indis, que fins no feia gaire havien estat els dolents de la pel·lícula. Es poden dir moltes coses sobre la gent dels Estats Units però pocs països compten amb un sector autocrític tan dur, en cinema i en literatura, com ells. El colonialisme europeu i d'altres servituds nostrades encara tenen pendent molta autocrítica cinematogràfica i literària serioses, la veritat.
La pel·lícula incideix en el tema de la identitat personal, de forma més aprofundida que d'altres molt mitificades, i en coses com ara la mentalitat i els prejudicis, temes universals, per cert. Va comptar, a banda de Newman, amb un conjunt de secundaris excel·lents, més o menys coneguts, com ara Fredrich March, entre d'altres.
En aquella època encara em sabia greu que 'el noi' morís, encara em feien pes els finals feliços, pero aquesta història és poc amable pel que fa a aquest tema. El títol, en castellà a l'original, ja és una declaració de principis, al capdavall 'home' és un genèric, encara que sigui un genèric masculí. Més enllà de les divisions fomentades per això que en diem cultura i que de vegades fa més mal que una pedregada, s'incideix en el sentit de pertinença a l'espècie humana, una espècie que ja ni tan sols sé si val la pena esforçar-se tant en conservar, la veritat.
A la xarxa he trobat bons comentaris de cinèfils sobre la pel·lícula però també moltes llistes d'aquestes amb 'el millor de Paul Newman' on aquest títol és un gran absent. Una altra pel·lícula de Ritt que en la seva època va marcar les noies de la meva generació va ser Norma Rae, una pel·lícula pro-sindicalista, que no aniria malament recuperar. Sally Field va guanyar un óscar per la seva interpretació.
3 comentaris:
Bona nit, ara... per mi, Júlia. Voldria saber-ne de baixar pel·lícules... com qui es grava música (em sembla que ho fan amb ".mp3") però ni flowers!.
El cert és que, i és trist de comentar, fins i tot ara que gaudeixo de un notebook amb DVD no sabria ni on anar-la a llogar aquesta pel·lícula en concret que (com aquella de "la última noche" -no es pensi!- també m'hen van venir ganes encara que parli de "negres" hahah (és broma, ésclar!)). Potser al carrer BCN de Manresa, però ni hi puc anar, -encara estic confinat- ni, dubto que la Oferta de "clàssics" tingui gaire mostruari.
Més aviat pels títols de reclam que es veien per la façana jo advoco per títols dels 90's a molt estirar i penso que aquestes pel·lícules dels 60's, que ben pocs "mil·lenials" es pararan a goitar, (com jo mateix fa vint o trenta anys no em mirava gaire, si no era amb els pares em mirava pel·lícules d'abans dels 50's o en blanc i negre).
Recordo però, i malgrat tot, la gran experiència de veure als trenta anys (1999 em sembla que era) de veure per exemple tot sol "Cinco tumbas hacia el Cairo" quan encara els alemanys eren els dolents, és clar, i més ara parlo de memòria em sembla que és de plena Guerra Mundial (1943).
Penso deia que hauria de ser com els llibres de més de, em sembla que són 100 anys- que no tenen drets d'autor i per tant les hauríem de poder veure, que no potser descarregar, a Internet... de franc... sense número de tarja de crèdit pel mig.
De totes maneres, coincidirà amb mí... fins i tot coincidirà amb mi que tristament... el diguem-ne "mite" de Pawl Newman, tot i que encara va cuejar amb "The Prize" (als Nobel, de 1963) va ésser malestimat per molts joves de suposo la seva mateixa edat, de vostè Júlia (el meu germà mateix que havia nascut el 1953... doncs que va abandonar en Pawl Newman per burro i passar-se al molt més URBÀ Robert Redford per exemple de "Los tres días del Cóndor" (molt més enllà cap al 1975) i és que així, les pel·lícules començaven ja proposo a ésser, esdevenir, una altra cosa. O, si més no, ell es feia gran i ambiciós.
Malgrat tot la meva aproximació real a tot el cinema no es donà per sort amb el meu germà que va acabar morint de càncer; i inclouria la filmografia més dels 50's, 60's i els 80's amb el pare en un canal de "clàssic Movies" del satèl·lit i ens en vam fer un bon fart, que la medicació que prenia m'ha fet oblidar. Ara mateix no li sabria dir com acaba "los tres días del Cóndor" per exemple però sí recordo que el meu germà va ressaltar lo de "estudia: Tácticas de evasión" quan es fica en una botiga de roba de dones i es cola en un cotxe que essent divendres segur anirà a una segona residència... després vindrien els llibres d'espies ((le Carré, Larry Collins i Dominique Lapyerre o Frederick Forsyth) que passant per un altre autor que no recordo i que contava la història d'un emprenedor que festejant amb un iot se li endú el vaixell i l'estimada un superpetroler "EL LEviathan" Hehe) fa com a "Ha llegado el àguila" i es munta en un torpede arribant fins al mar Roig per enfonsar-lo... però tampoc, tot i aquest haver-lo llegit recordo com acaba (es brinda doncs, si no fossi el cas que ens podríem estar obrint a noves experiències i com deia en Xavier Horta López "només llegiré 3000 llibres a la meva vida") convida a reincidir, amb la normalment, perquè no és gran literatura: sorpresa.
Acabaríem amb John Grisham que, certament, com diuen a la seva (de vostè) estimada La Vanguardia, no va tenir mai sort amb les adaptacions (cinematogràfiques).
La gent no està ja per "paranoies" i vol viure la vida... o no sé què vol?
He vist alguna escena i entre que són en anglès i que presumeix de ulls blaus ja m'ha pujat la mosca al nas!
El llibre que li deia del Leviathan de l'home que se'n va al mar roig es diu... ara m'ha vingut al cap quan he anat a fumar una cigarreta a la Sala... es diu "EL Cazador de Barcos" de Justin Scott (1979) (posa a l'internet)
gràcies pel llarg comentari, Josep
Publica un comentari a l'entrada