Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris UNED. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris UNED. Mostrar tots els missatges

31.7.20

GALDÓS, CENT ANYS DESPRÉS (2)

Emilia Pardo Bazán

Una de les excel·lents xerrades del curs sobre Galdós i les dones (literàries i reals), que comentava a l'entrada anterior sobre l'escriptor, va ser a l'entorn de la relació de l'escriptor amb Emilia Pardo Bazán. La xerrada la feina una professora excel·lent, Marisa Sotelo, de la universitat de Barcelona. Em va agradar molt perquè va trobar un equilibri precís a l'hora d'incidir en aquella relació sense defugir-ne els aspectes eròtics i valorant el que va representar per als dos personatges. 

D'aquells amors abrandats en sabem alguna cosa perquè, de les moltes cartes que es van escriure, se n'han conservat a prop d'un centenar, però tan sols de les que va escriure doña Emilia. Les que va escriure Galdós s'han perdut, sigui perquè l'escriptora les va retornar a l'escriptor i aquest, discretíssim amb la seva vida privada, les va destruir, o perquè Carmen Polo, instal·lada a Meiràs, les trobés i les jutges immorals. 

La descendència de Pardo Bazán s'ha esvaït amb el pas del temps, el seu fill i el seu nét van ser executats al principi de la Guerra Civil, les filles no van tenir fills, altrament potser hi hauria hagut més problemes per recuperar aquesta correspondència, 'manca', segons la professora Sotelo, ja que tan sols en coneixem, i encara, una part. No tenir descèndencia fa que la posteritat sigui diferent, la família pot ser que reivindiqui el personatge però, també, que tingui un cert interès en no donar a conèixer aspectes massa íntims o controvertits.  Això s'evidencia en moltes biografies contemporànies, tot i que el pas del temps allunya reticències i controls.

Les cartes dels amants son un document molt personal i que tan sols té sentit per als corresponsals i, encara, en un moment determinat. Pardo Bazán escriu tal com raja, dedica a l'escriptor mostres abrandades d'afecte, i tot plegat és, com diem ara, altament explícit. Les relacions amoroses dels escriptors s'acostumen a mitificar i molta gent els demana que sigui, també, literàries. I un element, que jo afegeixo al tema, tot i que resulti incòmode, és que Pardo Bazán no respon al prototip de musa literària, tot i que els seus contemporanis no li neguen un cert atractiu, lligat a la seva brillant intel·ligència, molts homes i dones la trobaven, em sap greu dir-ho, lletja i grassa. I, en aquest sentit, es poden llegir, és clar, comentaris de senyors de l'època els quals, per descomptat, no eren pas Cary Grandt, sobre l'aspecte de la dama. Una persona com ella, en el context històric i intel·lectual del moment, devia ser com una mena de pedra a la sabata, malgrat que la dama, conscient de tot plegat, va aconseguir mantenir una aparent convencionalitat. Fer allò, vaja, que, sense resultat, aconsella el vell militar a Fortunata, ser pràctica. 

L'aparença física i la vida sexual disbauxada -o reprimida- son aspectes que, de forma absurda i recurrent, es fan servir a l'hora de criticar personatges. Això també depèn del suposat respecte que inspira el personatge, alguns escriptors catalans jo creia que eren asexuats fins fa quatre dies, per exemple, i resulta que res d'això. Pardo Bazán tenia un temperament volcànic, era independent, separada amistosament, amb fills, tenia diners i podia fer el que li semblava. Hi ha qui remarca, en aquests casos, que tan sols les dones de casa bona podien dedicar-se a la vida intel·lectual o artística, un altre tema discriminatori ja que la majoria d'escriptors i personatges d'abans, homes, fins fa quatre dies, i encara, també eren de sectors benestants de la societat. 

Pardo Bazán va venir a Barcelona amb motiu de l'exposició de 1888. Tenia bons amics aquí i se sap que va tenir a la ciutat un afer amb Lázaro Galdeano, cosa que va empipar el senyor Galdós qui, això si, per part seva, tenia els afers que li venien de gust, és clar. S'havia remorejat que potser havia tingut així mateix alguna cosa amb Narcís Oller, amb qui es va escriure força, o amb algun amic de l'escriptor català, però sembla que no és així. Tot i amb això, quan la cosa es remorejava, fa anys, alguns lletraferits nostrats feien brometa sobre el tema, com podia ser? Una mica com, anys a venir, havia escoltat jo comentaris irònics i amb mala sombra sobre els amors de Maria Aurèli Capmany. En la mitologia lligada a algunes escriptores hi té un gran pes el suposat atractiu físic, ens agradi o no haver-ho de reconèixer, i les fotografies o les pintures poden ser molt enganyoses. 

Pardo Bazán no va poder entrar a l'Acadèmia de la Llengua Espanyola, el país era molt ranci i encara ens en queden un munt de seqüel·les. Galdós, home i d'esquerres, tampoc no va poder rebre el Nobel. L'estat espanyol ha canviat molt i les coses no son ara com abans, afortunadament, encara que les comparacions simplistes insisteixen en el tema. La relació amb Galdós va esdevenir, després de les rauxes amatòries, una bona amistat, de més de trenta anys. L'any que ve, 1921, en farà cent de la mort de l'escriptora, un altre centenari a celebrar i encara bo que s'aprofiten les dates per fer una mica de soroll i alguna reedició, sobre tanta gent interessant i brillant. 

Meiràs, com és sabut, va passar a la família Franco, de grat o per força, i el tema encara belluga. La seva propietària no en va dir mai Pazo, com recordava la professora Sotelo, sinó Torres de Meiràs. 

Fa anys, uns quants, vaig comentar al blog alguns aspectes d'aquelles relacions de Pardo Bazán i sobre les seves amistats catalanes. 


(continuarà)

29.7.20

GALDÓS, CENT ANYS DESPRÉS (1)

La vida de Benito Pérez Galdós llegará a los cines por primera vez ...

Les circumstàncies han fet que, com tantes altres coses, l'any dedicat a commemorar el centenari de la mort de Galdós, pel gener de 1920, no hagi tingut el ressò esperat. Malgrat el pes de l'escriptor, crec que a casa nostra tot plegat hauria passat una mica de puntetes, no ha acabat de tenir la consideració que mereix, i no és d'ara. Ja fa anys, molts, vaig escoltar Espriu parlar amb una certa displicència de l'escriptor, com si, de fet, no interessés massa. A Galdós li passa com a molts autors i autores que han estat excessivament treballadors, costa conèixer-los en profunditat i haver llegit una part important de la seva obra. L'eficiència se sol castigar, ja que opinar sobre algú genial, però que ha escrit i publicat poquet, pot resultar relativament còmode, però als qui han treballat més del compte encara se'ls etiqueta com a prolífics, cosa que en determinats contextos sembla un penjament. I si han fet activitats diverses i, en el cas de la literatura, han tocat gèneres i temàtiques diferents, encara pitjor. En el context català he llegit, al llarg de la vida, moltes opinions absurdes i poc fonamentades sobre, per exemple, Rusiñol o Sagarra.

Aquests llargs dies de pandèmia inesperada i aïllament involuntari m'he apuntat a cursos online, alguns de dibuix i pintura, de Domestika, que son barats i no caduquen, i un parell dels que ofereix la UNED. He de dir que tenia certes reticències, amb això de la UNED, fa anys aquesta universitat no va voler saber res amb el projecte català d'una universitat a distància i es va haver de crear, gràcies a la imaginació i empenta de Gabriel Ferraté i Pascual, la UOC, on vaig cursar, en un grup pilot, Humanitats, en una etapa acadèmica que recordo amb molta estima. Les coses que comencen tenen un valor afegit, en general, després tot, en certa manera, s'institucionalitza i ja no és el mateix. Malgrat les meves reticències subjectives, molts dies, si em desperto massa aviat, m'ensopego amb uns programes de ràdio d'aquesta universitat i així va ser com em vaig assabentar dels cursos mencionats, en concret, d'un sobre les dones a l'obra i la vida de Galdós. 

Em mirar el programa em vaig animar a seguir-ne encara un altre, a l'entorn dels viatges dels romans. Els cursos es feien, en directe, a Alzira. I es podien seguir online, en directe, o en diferit. En diferit era el millor per al meu gust i la meva situació, ja que t'envien els enllaços i pots anar escoltant les xerrades al teu aire, avui, online o en directe, escoltar quatre conferències al dia ja em resultaria una mica feixuc. Per altra banda, com que no necessito, hores d'ara, ni certificats ni crèdits, no em cal presentar cap mena de treball ni resum. Fins ara han respost a les meves expectatives i en aquests dies rarets això de la cultureta és tot un consol.


Benito Pérez Galdós: Vida, obra y compromiso - Alianza Editorial
Ahir vaig escoltar una xerrada molt interessant i acurada, sobre la situació legal i social de la dona a l'època de Galdós, una època de canvi i trasbals, potser com totes, al capdavall. La feia l'autor de la darrera biografia de l'escriptor, Francisco Cánovas Sánchez, i em va encantar, perquè escoltar algú que domina un tema a fons, és sempre un goig. Aquesta biografia la vaig comprar fa algun temps a LAIE, abans del virus i el confinament, amb una amiga també escriptora hi quedàvem de tant en tant, per esmorzar i remenar llibres. Ara ens hem de conformar en  escriure'ns emails. 

La tenia en espera però el curs m'ha motivat a encetar-la d'una vegada. No és gens senzill escriure sobre Galdós, més enllà de comentar els seus llibres. Va ser un home apassionat, amb molts amors, però discretíssim sobre la seva vida privada i, en aquests casos, dels quals en el mon de la literatura n'hi ha uns quants, les biografies poden resultar ensopides ja que als humans, potser encara més a les humanes, la vida personal dels famosos ens desvetlla una gran curiositat, lligada a la mitomania personal. 

Galdós va ser un home del seu temps però actualíssim en molts aspectes, amb les seves ombres i contradiccions, com tothom, però un esperit lliure en molts sentits. Canovas va llegir uns textos de l'autor que semblaven ben bé proclames del 15-M, cosa que va remarcar el conferenciant. Va tenir amics de totes les ideologies i tendències, com ara el nostre Narcís Oller qui, malauradament, no va ser tan prolífic com l'escriptor castellà, per molts motius que ara serien llargs de comentar. 
PÉREZ GALDÓS, DIBUJANTE. EL PUENTE DE PIEDRA Y EL PILAR | Javier ...

De la mateixa manera que cada vegada que passo pel carrer d'en Giriti penso en Oller, Galdós es present a milers de racons i llocs de Madrid, una ciutat que m'encanta i en la qual, les comptades vegades que hi he anat, he passat molt bones estones. Un dels aspectes de l'escriptor que desconeixia és que va ser un molt bon dibuixant, pintor i caricaturista. Gent de diferents tendències, més de cinc-centes personalitats, donaven suport a la seva candidatura al Nobel però el pes dels carques, sobretot dels jesuïtes de l'època, va ser cabdal per tal que no li atorguessin. Una mica, però per diferents motius, malgrat que jo crec que tot té una certa relació, com li va passar a Guimerà. 

(continuarà)