Avui és el dia de la Mare de Déu dels Àngels, he conegut molta gent que duia aquest nom, fos amb la Maria al davant o sense. Malgrat que el tema religiós ha anat de baixa encara se celebren molts sants, sobretot si pertanyen a advocacions conegudes i tradicionals.
Llegeixo per la xarxa que la celebració va ser promoguda pels franciscans i que era el dia patronal dels espardenyers i corders, gent que es veu que era mal vista, probablement perquè era un ofici que, en origen, havien fet molts musulmans convertits.
La gent seriosa té al·lèrgia a una determinada tendència que reconverteix les Mare de Déus en santes. Avui llegeixo en algun lloc que és Santa Àngels i fa pocs dies, en un concurs d'aquests de passar l'estona, el presentador va mencionar que el 24 de setembre era Santa Mercè. Jo ja soc tolerant amb gairebé tot pero encara em sobta això de reconvertir la Mare de Déu en una mena de santa múltiple.
Un lloc molt bonic, de les comarques gironines, és l'emblemàtic santuari de la Mare de Déu dels Àngels. Potser és que m'hi van portar quan no se n'anava a enlloc, va ser gràcies al meu oncle capellà gironí. Em va fer una gran impressió, aquella primera vegada, jo era petita i el dia era esplèndid, es veia el mar, les Medes, i vaig trobar pedretes molt maques, per aquells camins. Hi he tornat en algunes ocasions però, com sol passar, la impressió no ha estat la mateixa. Abans, anar a qualsevol lloc, era una aventura. Les carreteres eren dolentes, no es corria, hi havia menys edificacions i jo havia sortit molt poc del Poble-sec. Vam haver de llogar un taxi, tampoc era freqüent que la gent tingués cotxe, aleshores.
Quan treballava a la Harry Walker vaig coincidir amb moltes Àngels, encara en conec unes quantes, És un nom molt bonic, també m'agrada Maria Àngels, però avui es posen noms molt estranys i es defugen, de forma inexplicable, els noms familiars i tradicionals, encara que siguin bonics i evocadors. La gent vol ser original però, al capdavall, s'acaben repetint els noms de moda, les tendències.
Els àngels son uns éssers misteriosos, representats de mil maneres, amb una gran mitologia al darrere, més enllà, fins i tot, de la religió convencional. Ens explicaven que no tenien sexe, cosa que potser els evita molts maldecaps. Com es sabut, alguns es van revoltar i van anar a senyorejar l'infern, coses que passen a qui gosa dir el que no toca.
5 comentaris:
La mare va néixer un 2 d'agost del 1921 i li varen posar Maria dels Angels, pero tots li deiem Mariángela.
Per bé o per mal, això dels noms de pila està tan subjecte a les modes com els pantalons o les camises. Al meu barri hi ha un senyor que es diu Agapito i, quan era petit, vaig conèixer un forner, amb uns bigotis enormes, que es deia Torcuato. Ara, que per ridículs o lleigs no hi ha res com els cognoms. L'avi d'una coneguda es deia Vicioso: no vull ni pensar en la cara que se li devia quedar al senyor cada vegada que, a la consulta del metge, la infermera li digués: "Ya puede usted pasar, señor Vicioso..."
Per cert: molt bo el teu díptic dedicat a Galdós. Quan estudiava a la facultat recordo que un dia ens van llegir a classe alguns fragments de les cartes que li enviava la Pardo Bazán.
Que passis bon diumenge.
Francesc, de vegades les Àngeles i Angelines ho celebren el dia de l'Àngel Custodi però crec que en general la majoria fan la festa avui.
Cinefília,
el tema de Galdós l'aniré continuant.
Això de lleig o maco depèn de la percepció, el meu nom no agradava gens quan jo era petita, deien que 'feia vella' i ara s'ha posat de moda, podria posar molts exemples. Crec que si coneixes una persona estupenda amb un nom que no t'agrada el nom et va agradant i també a l'inrevés. Els cognoms, avui, això de Vicioso, Guarro, es poden canviar, si vols, o invertir l'ordre, per evitar gracietes. Vicioso, en origen, sembla que volia dir esponerós, ric, i és que el sentit de les paraules canvia molt amb el temps.
Amb els noms i cognoms s'han fet molts acudits, per exemple, recordo que es deia que Agapito, en català, era Faci Xiulet, i facècies d'aquest tipus. I també recordo acudits amb combinacions com ara allò de Armando Guerra Segura, o Morros de Figa.
Jo, si no son noms rarets, soc partidària de conservar aquells noms familiars que agradin, pero avui això no és tendència, tinc més mania als de caràcter anglosaxó, Jonathan, Kevin i així que no pas a Torcuato, tot i que avui no crec que es posi a ningú.
Madrona era un nom molt valorat durant anys, a Barcelona, i ara gairebé es residual, però això de les modes, en tot, va i ve.
Sobre Pardo Bazán, han passat els anys però no crec que li fes gràcia que us llegissin les cartes a classe, he, he, son 'dos rombes', com allò de la tele del meu temps.
Però vaja, son les servituds de la posteritat, molt més pujades de to son les Joyce i la dona, ben mirat. Llàstima que no sabem què escrivia Galdós, he, he.
Publica un comentari a l'entrada