21.8.20

TENDÈNCIES I FACÈCIES

Fa anys, devia ser pels noranta, quan tota aquesta gran preocupació per la salut començava a assolir cotes remarcables, corria una mena de dita que potser té el seu autor, el qual desconec i per això no cito. Venia a dir, més o menys, que en els anys seixanta i setanta la gent volia ser lliure, en els vuitanta, rica, i a partir dels noranta, sana i saludable. 

Aquesta mena de coses les recordes quan et fas gran, les generacions marquen molt i l'experiència dels altres serveix per a poca cosa. La referència a 'la gent' sempre és injusta, com totes les generalitzacions que fem de forma habitual. Pero crec que alguna cosa hi ha, en el rerefons, del que exemplifica una dita que pot semblar simplista.

Durant els seixanta i setanta la salud, per als joves, no era una gran prioritat, tampoc l'esport era una opció tan majoritària i excessiva com ara. Pot ser que hi hagi qui pensi que la gent era ximpleta i no sabia que coses com l'alcohol o el tabac perjudicaven però, en general, s'assumien els riscos perquè la tendència moderna era fumar i beure, poc o molt. Després van venir drogues més inquietants i la sida i tot, d'alguna manera, va canviar. 

Però el fet és que es fumava molt i a tot arreu, les dones també van començar a fer-ho amb gran afició. Vaig conèixer gent privilegiada que va poder anar als Estats Units i als quals els va semblar una barbaritat com es tractava allà, ja aleshores, els fumadors. Sempre es critiquen coses que s'acaben copiant.

Molts d'aquells llibertaris van passar aviat a l'altra banda, la de la condemna al fumador anònim, no hi ha res pitjor que els conversos, ja ho diuen. El pitjor és que en alguns d'aquests processos s'ha perdut molt sentit de l'humor, avui mateix llegia els penjaments que dirigien a un xicot de tuiter que defensava, en clau irònica, el tabac. El puritanisme ens ha amarat sense manies. 

Això de ser ric, en els vuitanta, mentre corria la droga per tot arreu, és menys recordat. Gent de qui no t'ho esperaves va començar a fer calerons de moltes maneres, a especular a la mida de les seves possibilitats i va sorgir allò dels 'joves però suficientment preparats'. Ser un mileurista equivalia a ser un desgraciat.

I després va venir la dèria de la salut i a la salut sacrifiquem la llibertat o ens la fan sacrificar i ens sembla bé perquè és pel nostre bé. Que a un pobre iaio ingressat en una residència, ja a les acaballes del seu cicle vital, me'l facin morir sense la familia o el confinin en una habitació, sembla normal, és pel seu bé, encara que sovint ell no ha pogut decidir res o l'han obligat a acceptar les normes, ni que fos amb bones maneres.

Ja vaig comentar aquí el llibre del doctor Sitges-Serra, sobre els excessos i corrupteles mèdiques i molts altres temes, ha rebut lloances, entre les quals, les meves, però també bastonades d'altres 'experts'. Som en un mon en el qual la gent es divideix en experts, els qui creuen en els experts i els descreguts viscerals, entre els quals crec que m'hi compto. Tan és que els experts amb grans estudis avui diguin blanc i demà negre, això no els treu mèrit mediàtic, sobretot si teles i ràdios els acomboien. L'heterodòxia sempre estarà mal vista. Els experts et critiquen quan dius coses que ells deien i ja no diuen, per exemple.

Mentre ens mirem el melic i la mascareta hi ha gent pel mon que té problemes molt més greus, com ara aquests pobres que han deixat a l'oceà, a la deriva, en uns bots inflables atapeïts de criatures. La por a la malaltia i a la pandèmia crec que fa surar encara mes aspectes poc agradables de la gent, com passa, encara molt més, amb les guerres. 

Però molta gent del meu entorn se n'ha anat alegrament a voltar pel país proper, sembla que s'ha de fer vacances sí o sí, mentre unes maneres de fer es vigilen a fons tan sols cal observar una mica l'entorn per comprovar que hi ha molta màniga ampla per segons què i potser no pot ser d'una altra manera. Els pobres que han d'anar a treballar sovint es troben que en els mitjans de transport, ai, no es pot guardar la distància preceptiva.

Pel que fa a les escoles, el més calent, a l'aigüera, que diuen. El que m'empipa més de tot son els dogmàtics de sempre, els qui saben què s'ha fet bé i què s'ha fet malament i què s'hauria de fer i després, en moltes ocasions, son els primers en fer el que els sembla quan els sembla. Barcelona es plena de gent dormint al carrer, fent cua als menjadors socials, es roba força i de mala manera, però tot queda embolcallat d'una mena de boira misteriosa i el més important és reduir el nombre de cotxes i protegir els ciclistes. Els qui corren per fer esport, que cada dia son més, no han de dur mascareta i et passen pel costat esbufegant, no crec que sigui gaire saludable. Els polítics son responsables però, d'alguna manera, els hem triat, i son com un mirall augmentat i estrafet de la realitat social majoritària.

No ens agrada recordar-ho però d'algun mal hem de morir, l'espècie humana, si no ets creient, té poc sentit en ella mateixa i la història de la humanitat està plena de disbarats, crueltats i tragèdies. Que en aquest context hi hagi qui recorri als eteris remeis ancestrals de portar un ciri a algun sant protector no ens hauria d'estranyar gens. Ni tampoc que encara hi hagi algun capellà pre-concicliar que en tot hi vegi el càstig diví a causa dels pecats del mon. Que son molts i greus, per altra banda.

11 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Todo el contenido de tu entrada tiene contenido.
En el apartado : "Barcelona es plena de gent dormint al carrer, fent cua als menjadors socials, es roba força i de mala manera, però tot queda embolcallat d'una mena de boira misteriosa i el més important és reduir el nombre de cotxes i protegir els ciclistes", estoy totalmente de acuerdo. 1.400 según ARRELS.
Hace cosa de unos 10 años, recuerdo preparar comida para 250 personas diarias en TdC. Hoy no bajan de 450 diarias, con el agravante que se han abierto en el sector, Piscines de Sant Pau, Parroquia de Santa Anna y Sant Egidi.

Aquí, JÚLIA, si no equilibran bien las fuerzas, la extrema derecha sacará tajada, y eso hará un mal incalculable a la sociedad.
estamos jugando con fuego. Yo no se como arreglarlo, no lo se, pero si se que se ha de hacer que las personas se sientan comprometidas y queridas dentro del entorno y no invisibles.
En fin.
Ja veurem, perque no ho tic clar.
Salut i bona nit

nou Can Josep... ha tornat! ha dit...

Benvolguda Julia, i, lectors/es i seguidors d'ella, què tal?

Avui, de dies, amb la llum del Sol, m'havia permès la llicència de fer-li una diguem-ho així, "correcció", al final no sé si és que no l'he enviada o que l'Autoritat (telemàtica) se l'ha apropiat o què redimonis havia passat, que sobre les seves paraules al tercer dels capítols sobre B.P.Galdós deia que "no es pot dir 'en diferit'".

En aquest sentit, haig de "desesperitar-me" d'una advocadessa de Girona que deia: "ja sabem què va passar amb allò dels barbarismes" la qual cosa no crec que sigui cap mena de facècia (que ens ha ensenyat vostè) perquè ni ho sabem, (no va passar res!) ni proposo que la barbaritat en la respectiva pedantería que diuen els castellans que dóna tonalitats de afeminament... com per exemple l'empra del pronom "a NA mi" que et defineix com a molt menys posem Bipolaritzat entre els sexes i els estereotips que representen... de violència majorment.

En aquest sentit ésser tant "aguerrido/a" am unes conviccions de que el pare i el fill s'haurien d'assemblar, proposo que hi ha molta, tanta "marraneria" per exemple entre un pare que no vol que el seu fill que duu no el cognom de la seva, de mare, en mami; ensenyi a parlar el catlà GENEROSAMENT i trenqui la cadena que "l'ha perdut". En aquest sentit, si fós en Joan Barril ("Parada Obligatòria" diria que els hòmens jhem d'aprendre a controlar la reproducció social d'una manera que allò que s'ha dit algun vol de Ràdio quatre i la passió familiar triada ensenyi molt més concretament quins són els canvis generacionals i que "per protecció" com a 'criatures' que deia en els seus poemes Jim Morrison haguem d'emprar-lo el pronom 'NA'

Proposava en referència a això del diferit, com a alternativa, la curiositat que aportava jo era, a la majoria de mortals (també per dir-ho així) en Puyal amb 'quin és el Delay?' (és a dir, quants segons tarda entre que arriba el sò i la imatge als aparells receptors (de TV), s'entén que a una mateixa hora a tot Catalunya) mostrant un... allò que deien li convenia a Jordi Cruyff de fer a Anglaterra, al futbol anglès quan ¿va marxar?

Amb aquests posts tant llargs que fa, ¿ja no esteu de vacances?... -per cert es nota-. Havia fins i tot "obert" dues finestres del navegador i mentre anava llegint li feia un comentari allò que en diuen fil per randa (emprant ara terminologia seva recent per cert) però entre que escoltava un disc al Spotify (molt sorollós... avui necessitava cridar) i ha passat que segurament no era adient.

És adient que l'aprenent li digui al "maése", a la mestressa, la professora... ¿com en podríem dir Júlia? el que ha de fer, proposo que anar i venir de dies està molt pitjor ¿Pot ser? El silenci/o és clar.

Bé! Tenim a vegades que convivim amb problemes que no són nostres, que demanen la nostra atenció fins i tot perquè nosaltres sí que sabem llegir, perquè algú donat el cas s'ha mostrat capaç de dirigir, de estadistitzar una resolució fins i tot no política... de reproducció social.

Altres vegades, diem una cosa i és com si... ens ho "treguéssim de sobre" (més que compartir-ho) de manera que allò que en diuen "passa" d'una persona a una altra (dinant -diuen-).

Per exemple, quan una persona que es tingui per encimballada (en una paranoïa) s'esdevé que ha de manifestar més, -de les coses que queben en un xerrar per xerrar per exemple, i que doncs es mostri la feina presa. "me ha llevado faena" diuen ¿en espanyol?.

Copiar-ho set vegades com el "Guerra y Paz" o tenir tretze fills s'esdevé tant atractiu!

Júlia ha dit...

Miguel, la societat també ha canviat, les onades migratòries marginals d'avui no son les mateixes de fa deu anys. No m'agrada comparar l'abans i l'ara perquè la memòria és molt selectiva, per això defujo les crítiques exagerades i sense matisos que es fan al consistori actual, fa molts anys ja hi va haver soroll amb aquella campanya de 'aquí hi ha gana' o amb la publicació de llibres com 'La Catalunya pobra', la presència de les parròquies, que eren un suport, també ha disminuït i aquestes, sovint, també donaven acollida i menjar. No agrada mostrar les misèries de les ciutats ni els pobles i sovint no es veu ni es vol veure la realitat. Però no crec que s'hagi empitjorat, sempre hi ha hagut misèria, més o menys amagada o maquillada, els vuitanta van ser uns anys horribles, amb l'agreujant de la droga per tot arreu, les Olimpíades vam 'maquillar' moltes coses i també generar llocs de treball, de moment. I, a nivell mundial, es veuen coses molt més esfereïdores, la veritat. No hi ha grans solucions, encara bo si es poden posar pedaços.

Júlia ha dit...

Gràcies pel comentari, Josep, t'agrairé que siguis més breu i et centris en el tema de l'entrada al blog, gràcies.

Júlia ha dit...

Miquel, curiosament el benestar econòmic, relatiu, dels vuitanta, va anar acompanyat d'un repunt en la droga i un gran augment de delinqüència i de zones marginals, potser tot té relació.

Tot Barcelona ha dit...

potser tot té relaciò"
Si, és posible, si. Ja dic que estic confus.
Salut

nou Can Josep... ha tornat! ha dit...

Doncs, potser dir que 'm'aplicaré el cuento'.
Demanar excuses... em trobava atrafegat.
Un goig compartir- la vostra companyia i gràcies
Josep S.A

Francesc Puigcarbó ha dit...

"Mentre ens mirem el melic i la mascareta hi ha gent pel mon que té problemes molt més greus, com ara aquests pobres que han deixat a l'oceà, a la deriva, en uns bots inflables atapeïts de criatures", en aixó està tot dit. Fixa't que en la zona de comfort de cadascún, la vida segueix igual amb la pandèmia. Al igual que els de la pastera a l'oceà o l'accident de Beirut, tot això passa fora d'aquesta zona de comfort i fa que en certa manera ho contemplem displicents com si no anès amb nosaltres. Som egoistes de mena i en cas de problemes encara ens hi tornem més, egoistes i insolidaris, encara que ens omplim la boca de 'volem acollir'.


Salut

Júlia ha dit...

No crec que tothom sigui insolidari, hi ha molt impotència, si ens passés alguna cosa semblant la resta del mon faria el mateix amb nosaltres, una cosa son les bones intencions i, l'altra, la realitat. L'espècie humana és així, un altre tema és que ens pensem que som una cosa 'especial'. I, també, estaria bé que els informatius informessin una mica més del que passa sense matxacar amb els temes vigents i de moda.

Una certa dosi d'egoisme i tribalisme potser fa que haguem arribat a sobreviure malgrat tantes desgràcies col·lectives com ha passat la humanitat.

Tot Barcelona ha dit...

No se, no se. Tengo cierta vergüenza ajena y me queda algo de pudor para hablar por boca de los demás . Hay mucha gente , mucha de aquí y de allá, creyente y no creyente, agnósticos algunos/as, y hasta con fe limitada otros, que dan un poco de lo que tienen en forma de lo que pueden (tiempo, sabiduría, paciencia, dádivas...) las hay, yo las he visto y las veo, de verdad.
No he perdido la fe en el ser humano. Erramos siempre, nos equivocamos constantemente pero no hacemos la mayoría de las veces las cosas con malas intenciones.
Esto pasará y vendrán otras, de peores y de mejores, pero nosotros no volveremos. También estoy seguro.
Bona nit que demá tinc faeneta.
salut

Júlia ha dit...

Miguel, creo que hay muy buena gente en todas partes, tampoco todos actuamos siempre igual ni de la misma manera, los grandes problemas no son fáciles de solucionar, si en las playas de aquí sucediese lo de Grecia o las Canarias veríamos que pasaba.

Lo que pasa es que las cosas buenas no se saben ni se promocionan. No hace falta tener fe en nada para ser buena persona, a veces es justo lo contrario, incluso.