TENDÈNCIES I FACÈCIES

Fa anys, devia ser pels noranta, quan tota aquesta gran preocupació per la salut començava a assolir cotes remarcables, corria una mena de dita que potser té el seu autor, el qual desconec i per això no cito. Venia a dir, més o menys, que en els anys seixanta i setanta la gent volia ser lliure, en els vuitanta, rica, i a partir dels noranta, sana i saludable. 

Aquesta mena de coses les recordes quan et fas gran, les generacions marquen molt i l'experiència dels altres serveix per a poca cosa. La referència a 'la gent' sempre és injusta, com totes les generalitzacions que fem de forma habitual. Pero crec que alguna cosa hi ha, en el rerefons, del que exemplifica una dita que pot semblar simplista.

Durant els seixanta i setanta la salud, per als joves, no era una gran prioritat, tampoc l'esport era una opció tan majoritària i excessiva com ara. Pot ser que hi hagi qui pensi que la gent era ximpleta i no sabia que coses com l'alcohol o el tabac perjudicaven però, en general, s'assumien els riscos perquè la tendència moderna era fumar i beure, poc o molt. Després van venir drogues més inquietants i la sida i tot, d'alguna manera, va canviar. 

Però el fet és que es fumava molt i a tot arreu, les dones també van començar a fer-ho amb gran afició. Vaig conèixer gent privilegiada que va poder anar als Estats Units i als quals els va semblar una barbaritat com es tractava allà, ja aleshores, els fumadors. Sempre es critiquen coses que s'acaben copiant.

Molts d'aquells llibertaris van passar aviat a l'altra banda, la de la condemna al fumador anònim, no hi ha res pitjor que els conversos, ja ho diuen. El pitjor és que en alguns d'aquests processos s'ha perdut molt sentit de l'humor, avui mateix llegia els penjaments que dirigien a un xicot de tuiter que defensava, en clau irònica, el tabac. El puritanisme ens ha amarat sense manies. 

Això de ser ric, en els vuitanta, mentre corria la droga per tot arreu, és menys recordat. Gent de qui no t'ho esperaves va començar a fer calerons de moltes maneres, a especular a la mida de les seves possibilitats i va sorgir allò dels 'joves però suficientment preparats'. Ser un mileurista equivalia a ser un desgraciat.

I després va venir la dèria de la salut i a la salut sacrifiquem la llibertat o ens la fan sacrificar i ens sembla bé perquè és pel nostre bé. Que a un pobre iaio ingressat en una residència, ja a les acaballes del seu cicle vital, me'l facin morir sense la familia o el confinin en una habitació, sembla normal, és pel seu bé, encara que sovint ell no ha pogut decidir res o l'han obligat a acceptar les normes, ni que fos amb bones maneres.

Ja vaig comentar aquí el llibre del doctor Sitges-Serra, sobre els excessos i corrupteles mèdiques i molts altres temes, ha rebut lloances, entre les quals, les meves, però també bastonades d'altres 'experts'. Som en un mon en el qual la gent es divideix en experts, els qui creuen en els experts i els descreguts viscerals, entre els quals crec que m'hi compto. Tan és que els experts amb grans estudis avui diguin blanc i demà negre, això no els treu mèrit mediàtic, sobretot si teles i ràdios els acomboien. L'heterodòxia sempre estarà mal vista. Els experts et critiquen quan dius coses que ells deien i ja no diuen, per exemple.

Mentre ens mirem el melic i la mascareta hi ha gent pel mon que té problemes molt més greus, com ara aquests pobres que han deixat a l'oceà, a la deriva, en uns bots inflables atapeïts de criatures. La por a la malaltia i a la pandèmia crec que fa surar encara mes aspectes poc agradables de la gent, com passa, encara molt més, amb les guerres. 

Però molta gent del meu entorn se n'ha anat alegrament a voltar pel país proper, sembla que s'ha de fer vacances sí o sí, mentre unes maneres de fer es vigilen a fons tan sols cal observar una mica l'entorn per comprovar que hi ha molta màniga ampla per segons què i potser no pot ser d'una altra manera. Els pobres que han d'anar a treballar sovint es troben que en els mitjans de transport, ai, no es pot guardar la distància preceptiva.

Pel que fa a les escoles, el més calent, a l'aigüera, que diuen. El que m'empipa més de tot son els dogmàtics de sempre, els qui saben què s'ha fet bé i què s'ha fet malament i què s'hauria de fer i després, en moltes ocasions, son els primers en fer el que els sembla quan els sembla. Barcelona es plena de gent dormint al carrer, fent cua als menjadors socials, es roba força i de mala manera, però tot queda embolcallat d'una mena de boira misteriosa i el més important és reduir el nombre de cotxes i protegir els ciclistes. Els qui corren per fer esport, que cada dia son més, no han de dur mascareta i et passen pel costat esbufegant, no crec que sigui gaire saludable. Els polítics son responsables però, d'alguna manera, els hem triat, i son com un mirall augmentat i estrafet de la realitat social majoritària.

No ens agrada recordar-ho però d'algun mal hem de morir, l'espècie humana, si no ets creient, té poc sentit en ella mateixa i la història de la humanitat està plena de disbarats, crueltats i tragèdies. Que en aquest context hi hagi qui recorri als eteris remeis ancestrals de portar un ciri a algun sant protector no ens hauria d'estranyar gens. Ni tampoc que encara hi hagi algun capellà pre-concicliar que en tot hi vegi el càstig diví a causa dels pecats del mon. Que son molts i greus, per altra banda.