MEMÒRIES, BIOGRAFIES, EXPERTS I HISTÒRIA RECREATIVA

 

Fa anys es va endegar un mot que no ha fet gaire fortuna, els 'totòlegs', eren aquests personatges d'ambdós sexes, aleshores la majoria eren senyors, que anaven a tertúlies i debats i opinaven de tot i més. Avui han assolit la categoria d'experts, han proliferat, i, el pitjor, és que com manifestava Huxley al Mon Feliç tot i que la idea sembla que era de Goebbels, sinó és que ja venia d'abans, un munt de repeticions fan una veritat. I aixo, fins i tot, enmig de la societat líquida que ens acull de forma poc sòlida.

De petita t'ho creus tot, de jove et creus moltes coses, sobretot si no pertanyen al discurs oficial i familiar. Després, va com va. Hi ha persones que necessiten creure en alguna cosa, per això els qui son de mena religiosa t'asseguren que encara que diguis que no creus en res creus en 'algo'. Potser sí. Amb això de la pandèmia estem entomant moltes opinions d'experts que sovint son contradictòries o ambígües. L'únic que trobo creïble és allò que m'explica algú que treballi 'en directe' a la sanitat. El mateix pel que fa a l'escola. Però d'educació i de sanitat hi ha un munt d'entesos perifèrics una mica inquietants. El mateix en d'altres temes.

Els informatius televisius o radiofònics informen malament i de forma parcial. I matxaquen i piconen amb el tema que toca o amb el crim d'actualitat, quan pel mon hi ha desgràcies col·lectives a dojo. Deu ser l'edat però tot em sembla surrealista, l'estel a dalt de la Sagrada Família amb tot de gent badoca, molta de la qual sense distància ni mascareta, la magnificació del cas d'un pobre nen o nena de parvulets, amb una família que deu ser rareta i que demana més castellà sisplau, deu ser que no transita pel mon real,  les mides progressives i excessives antitabac, tan ben acollides per molta gent que fa uns anys fumava com un carreter, les condemnes indiscriminades a aquells que no es volen vacunar i que, per sort, de moment, no han de portar un cartell visible que mostri el seu insolidari tarannà... Fa anys qualsevol limitació a la llibertat individual hauria generat sorollet, ara a callar, el gran déu nostrat al qual ho sacrifiquem tot és 'la salut'. Una salut que un dia o un altre, amb pandèmia o sense, perdrem, això si no ens cau un arbre al damunt en mig d'una ventada. Si dius coses així et prenen per negacionista o ayusófila, ep, cal anar amb compte.

El mon canvia i nosaltres, més. Canvíem i empitjorem fins a desaparèixer en un moment qualsevol de la història i tot continua. Y yo me iré y se quedarán los pájaros cantando... deia el poeta. Sus ojos se cerraron y el mundo sigue andando, cantava Gardel. En la majoria d'èpoques històriques, amb raó o sense, hi ha hagut tendències apocalíptiques i tendències cofoies, en molts casos els fets posteriors han mostrat l'absurd de totes les tendències i el poc que es pot dir del que vindrà d'aquí uns anys. Pocs dies abans d'una guerra sagnant aquesta semblava impossible i moments de gran tensió han acabat en poca cosa, a nivell mundial i global. Una pandèmia semblava, ai, impossible fa quatre, cinc anys. Però com que els homes i les dones som la mida de totes les coses jutgem el mon i la societat a partir de nosaltres i el nostre context. I l'edat també compta, escoltar que feliços érem passant fred i escassedat en la nostra galdosa joventut m'inquieta molt, la veritat. Les mitificacions son molt del gust dels humans, el pas del temps, amb l'ajuda dels llibres d'història de totes les tendències, pot donar-nos una idea molt errada del passat, recent i llunyà.

He acabat fa poc les Memòries del senyor Triadú, el que m'ha fet més el pes és la imatge d'una societat catalana, una mica elitista, de fa, com qui diu, quatre dies, amb tensions, problemes, prejudicis i dogmes. Això d'Esquerra i Junts, mirant els fets d'aleshores, és peccata minuta. I, a més a més, en aquest cas la historia personal ens ajuda a valorar el tema de la recuperació del català, avui qüestionat de forma indiscriminada i poc ponderada.

Els llibres de memòries s'han de prendre amb una certa distància car tots i totes ens podem i volem 'reinventar', ja es fa a nivell oral i familiar, encara més quan les coses han d'anar a parar a 'llibres'. Però sempre hi perceps, entre línies, realitats interessants. Les biografies ben fetes i una mica objectives també son una mina i sovint esberlen moltes mitificacions. Fa poc en Francesc citava les memòries d'Amadeu Cuito, que vaig llegir i comentar fa temps. Aquí podeu llegir el meu comentari a les de Triadú:

https://www.llegir.cat/2021/12/critica-memories-dun-segle-dor-joan-triadu/

Ara canviaré de segle i país i rellegiré una biografia de Víctor Hugo, per cert.

BALTASAR PORCEL I LA SEVA ÈPOCA

Baltasar Porcel ha estat un gran escriptor però també molt més que això. Va esdevenir  durant uns anys la figura emblemàtica de la cultura catalana i de la seva projecció a l’estat espanyol i Europa. No provenia, com altres, del restringit món universitari i acadèmic, va arribar a Barcelona des de Mallorca, comptaria des de ben jovenet amb mentors de categoria com ara Villalonga, Cela o Pla. Va ser molt llegit a la premsa majoritària i culta del moment, com Destino o Serra d’Or. També serien molt llegides i comentades les seves col·laboracions a La Vanguardia o ABC.

La seva brillant personalitat i la seva immensa cultura, oberta a les novetats però sense defugir la tradició, no deixava indiferent ningú. Queia bé, en general, i molta gent el festejava, com José Manuel Lara, en l’editorial del qual -Planeta- va publicar i ocupar llocs rellevants. Va desvetllar devocions però també enveges i algunes bones amistats van acabar per refredar-se ja que l’escriptor tenia un punt d’enfant terrible i en molts casos la seva ironia, sovint amarada de sinceritat inconvenient, no agradava a la gent que entrevistava. En la majoria de casos, però, les amistats, ni que fossin abaltides, es refeien.

És cert que cercava, sobretot al principi, amistats convenients a les seves ambicions, tot i que més endavant va ser ell el festejat. Sobre Porcel s’han fet molts comentaris, no sempre objectius ni ben intencionats. Quan mors, relativament jove per a aquesta època, encara en actiu, com va ser el seu cas, els relats es matisen però també es fan córrer brames injustes. Sergio Vila-Sanjuán ha escrit un llibre apassionant, El jove Porcel (Ediciones 62/Destino), que sobrepassa la biografia canònica i fins i tot la figura del seu protagonista de qui ens n’ofereix un retrat lluminós, sense amagar els aspectes negatius i les contradiccions. Unes contradiccions, però, que rauen en un tarannà ben poc habitual, el que fa que la gent intel·ligent i oberta sigui capaç de caviar d’idea i admetre que ha canviat. A través de Porcel coneixem les misèries, limitacions, projectes i assoliments de la cultura catalana de l’època que, agradi o no als dogmàtics, també s’ha fet en castellà.

Sorprèn el nivell d’activitat de Porcel que -és la meva opinió personal- va perjudicar una mica la creació literària dels seus darrers anys de vida, tot i que va elaborar un estil molt personal que fa que qualsevol llibre seu tingui interès i fragments extraordinaris. Porcel és molt més que un escriptor, esdevindrà un activista cultural, un gran viatger, un assagista d’alta volada, fàcil fins i tot d’enlluernar-se amb la Xina de Mao, amb una actitud davant del món que respon a la seva curiositat i el seu interès per la vida. 

De la seva privacitat en sabem algunes coses, com ara la relació amb Conxa Alós o l’enamorament sobtat que el va empènyer a construir una sòlida família convencional, tot i que l’escriptor era molt discret amb aquests temes. Però no tant com d’altres personatges del món de la cultureta que ens arriben a semblar gairebé asexuats. Porcel és humà, proper, malgrat la seva innegable grandesa vital. Per això es veurà empès a criticar les postures catalanistes conservadores, per molt avançades que puguin semblar, i no connectarà mai del tot amb la gent de la colleta del Bocaccio.

Recordo quan els seus «Encuentros» del Destino eren comentats a tot arreu i com -el mateix que les entrevistes de Roig o Soler Serrano- ens van donar a conèixer un munt de personatges interessants. Donava gust escoltar-lo parlar, en les poques ocasions en què, en els darrers anys, la televisió li va donar audiència. La relació amb Pujol, l’afer del final de la revista Destino i d’altres esdeveniments en els quals es va trobar implicat, no sent-ne sempre el responsable directe, en van bastir una imatge de persona oportunista i aprofitada que aquest llibre desmenteix i matisa. Hauria estat, de viure més anys, un bon candidat al Nobel, tot i que potser hauria topat amb els puristes reticents. Malgrat tot, li van donar el controvertit Premi d’Honor que no van voler donar a Pla.

Moltes opinions seves que van resultar incomodes als al·ludits o als qui s’hi relacionaven avui se’ns mostren absolutament lúcides i modernes, i aspectes del país, com ara la relació entre les suposades elits i la gent humil dels barris, avui més complexa, fins i tots, que fa algunes dècades, són absolutament vigents.

Els qui no formàvem part del context intel·lectual, relativament minoritari i elitista, d’aquells anys, ens el miràvem, de joves, amb un estrany respecte. Unes quantes publicacions actuals ens han mostrat les ombres i les inevitables capelletes d’aquell món mitificat, cosa que, paradoxalment, me’l fa més humà i apreciat. Els autors mallorquins, a més, tenien una mena d’exòtic valor afegit. Tot era més llunyà i inaccessible, aleshores. Rellegir Porcel, avui, tant la seva narrativa en català com la producció periodística o assaigs històrics imprescindibles, com ara el llibre dedicat als Xuetes, hauria de ser obligatori per a les noves generacions amb aspiracions literàries.

Vaig veure per darrera vegada Porcel al Clínic, el 2006, malalt, jo hi tenia ingressada la mare, aquells dies. Em va impressionar i emocionar veure’l en un d’aquells passadissos, entre la resta de convalescents i malalts, desconegut i anònim per a molta gent del present. Va fer una revifalla breu i el vaig tornar a escoltar i veure per televisió, amb un munt de projectes i fent impagables reflexions sobre la vida i la mort, encara atractiu malgrat la malaltia perquè Porcel era, a més, un home molt interessant, des de jove. I això també compta, a la vida, fins i tot Riba envejava l’atractiu que li suposava a Sagarra. 

Malauradament va morir el 2009. Aquest és un llibre que va molt més enllà de la personalitat de l’escriptor, ens immergeix en una època apassionant que encara pot generar molta més literatura. Per sort l’autor ha dit que potser recollirà i ampliarà alguns dels molts temes que hi convergeixen. El llibre inclou fotografies, un índex documental molt acurat, sobre la procedència de les fonts, i un índex onomàstic.

Publicat a Llegir.cat. 

CLAUDE MONET I EL SEU ENTORN

 

Michel Bernard (Bar-le-Duc, 1958) és escriptor i alt funcionari en excedència. La seva especialitat literària ha estat l’assaig històric relacionat amb figures històriques franceses, de diferents èpoques, en un ampli ventall, en el qual hi podem trobar des del cantant Charles Trenet a Ravel o Joana d’Arc. En aquest llibre ens acosta a Claude Monet (1840-1926), el conegut i singular pintor impressionista francès. La cultura francesa ha estat molt intel·ligent i eficaç a l’hora de promocionar els seus artistes i escriptors i una gran majoria de gent coneix l’obra del pintor, a banda d’experiències com ara la famosa exposició que vam poder veure a Barcelona, en una modalitat que frega més aviat l’espectacularitat que l’amor a la pintura amb això de passejar per dins dels quadres gràcies a les noves tecnologies.

Els dos remordiments de Claude Monet (LaBreu amb traducció de Ferran Ràfols) està dividit en tres parts que porten el nom de Frédéric, Camille i Claude. Frédéric és Bazille, un bon amic de Monet, també bon pintor i mort de forma prematura en combat, a la guerra franco-prussiana. Camille és Camille Doncieux, la primera dona del pintor, mare dels seus dos fills i que va morir molt jove, amb poc més de trenta anys. Monet en va pintar un trasbalsador retrat en el llit de mort. I la darrera part del llibre, Claude, fa referència al mateix pintor, ja en la seva vellesa, casat per segona vegada i havent assolit el reconeixement desitjat.

L’autor escriu amb llibertat i grapa, no estem davant d’una biografia convencional i els detalls o les diferents interpretacions d’alguns fets s’han de buscar en altres textos. Bernard intenta introduir-se en l’esperit de l’època, en la personalitat del pintor, en la seva relació amb els paisatges, descrits de forma magistral en molts moments. Pel llibre, força coral, desfilen molts altres personatges que formen part de l’entorn professional i familiar de Monet; a banda de Bazille hi trobem pintors com Renoir, Sisley o Manet. Però també d’altres de més diversos, com ara el seu mecenes Hoschedé, després arruïnat i amb la dona del qual s’acabaria casant. Alice Hoschedé, qui va compartir més de quaranta anys amb el pintor, potser mereixia més atenció literària, tot i que aquesta és una apreciació subjectiva.

La mitificació de Camille com a gran amor del pintor pot resultar molt literària però poc realista, considerant la llarga vida de Monet i alguns testimonis familiars. Alice tenia sis fills quan es va casar amb Monet, una filla d’ella, Blanche, es va casar amb Jacques, fill de Monet, mort també de forma prematura. Blanche va ser una pintora interessant, valorada pel pintor, però l’època no era propicia al desenvolupament de les dones, en determinats sectors professionals i artístics. Al llibre hi trobem galeristes, com Ruel, o polítics com Clemenceau, bon amic del pintor.

Hi ha molts temes en aquest text: la natura, l’amistat, l’amor, els límits de l’art o el pes de la història, en aquest cas la història de França, amb l’exacerbat patriotisme francès amb el qual, en general, els escriptors d’aquell país són tan poc crítics. Monet, mirat en perspectiva, va ser un home amb sort, malgrat els seus alts i baixos artístics i econòmics. Va tenir èxit, tot i que no de seguida, una família que li donava suport, llibertat, dones i amics fidels, i la possibilitat de viure en contacte amb la natura, vora paisatges admirables pels quals veiem passar les estacions de l’any com si contempléssim, també, una sèrie de pintures evocadores.

El pas del temps és, així mateix, un dels grans temes del llibre. Alguns fragments poden resultar una mica lents, reiteratius, però el conjunt compensa la lectura. El llibre va acompanyat de làmines amb reproduccions de quatre quadres del pintor, molt rellevants en el text. Avui resulta relativament senzill accedir a la resta de la seva obra i saber més coses sobre la seva vida, una vida que abasta des de mitjans dels segle XIX fins a la primera meitat del segle XX.

Publicat a 'Llegir en cas d'incendi'

TEMPS HERETAT I ACTRIUS INOBLIDABLES

Emilio  Gutiérrez Caba (Valladolid, 1942)  ha publicat un llibre en el qual fa un homenatge a les dones de la seva família, actrius de diferents èpoques, excel·lents totes elles. M'agraden aquest tipus de llibres, sobretot quan evoquen paisatges sentimentals lligats a la meva pròpia  vida. El món de la mal dita farándula excita la meva tafaneria i la de molta gent. Però el llibre va molt més enllà del tema, és, de fet, un passeig honest i tendre per la història del teatre hispànic i de la seva gent. 

L'autor l'ha publicat en el moment precís, per a tot cal una certa maduresa, una visió de la vida amb una determinada perspectiva vital. Està molt ben escrit, cosa que no sempre s'esdevé en aquests casos, quan els narradors son els protagonistes o han tingut una relació directa amb els protagonistes. En algun moment me n'ha recordat un altre d'emblemàtic, El tiempo amarillo, de Fernando Fernán Gómez, que em va encantar, també.

Els homes tenen, en aquest llibre, un paper secundari, gris, tot i que l'autor intenta comprendre els seus motius i el seu capteniment. Les dones fan bullir l'olla, treballen al teatre, al cinema, més endavant a la televisió, i no aconsegueixen la brillantor i el gran èxit possible, malgrat la seva vàlua, perquè les circumstàncies i les oportunitats no acaben de ser les que s'ofereixen en d'altres indrets. L'autor remarca una estranya coincidència, les Júlies de la família viuen més anys i no tenen fills, les Irenes, la seva mare i Irene Gutiérrez Caba, no van poder arribar als setanta anys.

La saga familiar es va iniciar durant el darrer terç del segle XIX , amb Pascual Alba Sors, un valencià. Una seva filla, Leocadia, és un dels grans personatges del llibre, una gran actriu, poc afavorida físicament, molt treballadora, que no es va casar i el rastre de la qual es pot seguir a les informacions de diferents hemeroteques. Ella sola ja forniria material per a una narració. Nebodes seves serien Julia i Irene Caba Alba. Irene Caba Alba va ser la mare de l'autor del llibre. 

Julia Caba Alba va ser una actriu molt present durant la meva infantesa, va fer molt de cinema, pel·lícules amb les quals vaig riure molt i que després vaig rebutjar perquè el món canviava i aquelles mal anomenades espanyolades no ens feien el pes. De jove ets molt iconoclasta. Ara, quan tinc pocs anys menys que els de l'autor del llibre, les torno a contemplar amb una altra visió, amb admiració per totes aquelles actrius i aquells actors, tot és història, sociologia, i tot és un referent interessant. 

Al llibre es mencionen actors, autors, directors, actrius.  Noms que jo vaig conèixer a través dels comentaris de la meva mare, molt aficionada al cinema i al teatre, tot i que al teatre no hi va poder anar tant com hauria volgut. A l'escola ens passaven, de tant en tant, cinema. Emilio Gutiérrez Caba menciona, per exemple, un d'aquells títols emblemàtics i, suposadament, de propaganda religiosa, La mies es mucha, en la qual Fernán Gómez era un esforçat missioner que batejava hindús, entre els quals Julia Gutiérrez Caba, que esdevé la seva secretària, gairebé. Entra en competència amb un missioner protestant i a l'escola aplaudíem amb fervor quan, a causa de poder comptar amb un tocadiscos, el missioner catòlic aconseguia més audiència que no pas el protestant.

Tot i que no fa falta, no estaria malament poder afegir al llibre una nòmina d'obres i personatges. Recordo molts dels títols esmentats al llibre, lligats a moments de la meva vida, com Olvida los tambores, d'Ana Diosdado, que va tenir força èxit, jo festejava aleshores i durant un temps vaig guardar-ne el programa de mà, per motius sentimentals. Algun dia potser me l'ensopegaré per algun racó de casa. Quan Julia i Irene Gutiérrez Caba van començar a sortir per la televisió la mare em recordava sovint que eren nebodes de Julia Caba Alba, que era la més famosa, encara. Recordo també, al teatre, la inquietant Mala semilla, no sabia que havia provocat una incipient protesta perquè hi sortia una nena dolenta. Hi ha una versió en cinema d'aquesta obra teatral, per cert. Es va representar al Talia, teatre proper i estimat, avui desaparegut fins no sé quan, en el qual aterraven moltes bones companyies castellanes tot i que també havia acollit alguna cosa en català. 

El llibre és una delícia. Emilio Gutiérrez Caba deixa de costat la seva pròpia trajectòria professional, potser en una altra ocasió escriurà un llibre sobre el tema, no ho sé, però aquí dona el protagonisme a les dones, es pot considerar, fins i tot, un llibre feminista. Tan sols es menciona a ell mateix quan cal i toca. Emilio Gutiérrez Caba va ser un d'aquells joves més grans que nosaltres dels quals ens vam enamorar, a través del cinema, de la televisió. Deien que el meu germà hi retirava, ara no s'assemblen en res. En un altre país seria tant o més famós i ric que Dustin Hoffman. I Irene i Julia serien tant o més famoses i reconegudes que Meryl Streep o Helen Mirren. El capítol on explica la malaltia i mort d'Irene Gutiérrez Caba és trasbalsador, molt emotiu, com també inquieta el trist final, en una residència de mala mort, de Julia Caba Alba. 

Julia Gutiérrez Caba encara viu i treballa. Una de les darreres vegades que la vaig veure va ser al Joventut de L'Hospitalet, un teatre emblemàtic la programació del qual s'ha de seguir, ja que hi passen, de forma breu, grans obres i grans companyies. Va ser amb una obra que també es menciona en aquest llibre, Madame Raquin. Avui moltes grans obres no arriben a Barcelona, i també passa a l'inrevés, per molts motius. Hi ha pocs teatres, no es fan llargues temporades, tot ha canviat, i no vull dir, com fem els grans, que abans era millor. És cert que la ràdio i la televisió ens van oferir molt bon teatre i van donar oportunitats als actors i actrius però, com explica l'autor, no és el mateix que anar a la sala de teatre i veure una representació en directe, única i irrepetible. Darrerament he tornat a anar força al teatre i, com sempre, podem trobar de tot i per a tots els gustos. A Emilio Gutiérrez Caba el vaig veure fa pocs anys en una obra fluixeta, al Romea, amb Ángela Molina, feien el que podien però el text no acompanyava.

El segueixo en ocasions per la ràdio, col·labora en un programa que m'agrada molt, Tot és comèdia, emès en una hora poc adient però que es pot recuperar per la xarxa. Continua en actiu, l'hem vist a pel·lícules i sèries i, com que crec que tothom el considera una persona tranquil·la i bonhomiosa m'ha sorprès trobar-lo fent de dolent en ocasions, i fent el posat de pervers sense manies, arriba a fer por de veritat. El vam veure fins i tot a Poble Nou, car parla català força bé i va viure durant uns quants anys a la Costa Brava. A la professió hi ha ara una descendent de la família, una bona actriu de les noves generacions, Irene Escolar, néta d'Irene. 

Emilio Gutiérrez Caba tan sols té, que jo sàpiga, publicat un altre llibre, curiós i interessant, Vinos de cine. El tiempo heredado no és una novel·la però és llegeix com una novel·la, de protagonisme coral, i també com un llibre sobre història del teatre hispànic, del cinema i la televisió. Avui hi ha molta gent que vol escriure novel·les i sovint això de transformar en narrativa imaginària la història real, grinyola. No és senzill escriure sobre la pròpia família, és clar. L'autor ho fa amb respecte, amb discreció, explica el que vol i sap i remarca que d'altres coses no les va saber mai. El pas del temps i la pèrdua dels éssers estimats ens enfronta amb tot el que no els vam preguntar, amb allò que no ens van voler dir, amb l'afecte que no els vam saber demostrar, sempre queden aspectes pendents i misteris per resoldre. Aquest irreversible pas del temps i aquests sentiments estan molt ben reflectits en el llibre. En el fons, en el món del teatre i en tants altres, les famílies ens assemblem força. I no hi ha famílies felices o infelices, malgrat Tolstoi, en general es passen èpoques de tota mena. 

Emilio Gutiérrez Caba explica la temptació que ha tingut en algun moment de tocar el dos i deixar l'obra de teatre penjada. I això crec que ens ha passat a molta gent, l'obra de teatre, l'escola, l'hospital, el taller, l'oficina... La vida, que de jove sembla oferir tantes possibilitats, ens va encarrilant, per atzar i lligats a la sort i a la casualitat i a factors de la història que no pots controlar, i això de les segones oportunitats és ben bé un miratge. Els actors i les actrius, des de fora, ens semblen uns privilegiats, com els escriptors, ja que, en teoria, poden viure moltes vides diferents i la seva feina té un suposat glamour. Però, al capdavall, parafrasejant el títol del programa esmentat i com manifestaven els meus pares en ocasions, tot és comèdia. I tots ens esvaïrem en l'oblit, amb el pas del temps.

TUTTO PAVAROTTI ?

El documental sobre Pavarotti, dirigit per Ron Howard, s'ha estrenat a molts cinemes i ha estat força publicitat. Els tràilers promocionals anunciaven que el podríem veure a les sales convencionals durant pocs dies, no sé si serà així en realitat, en tot cas possiblement el més segur es que acabi a Can Neflix o a algun indret semblant.

Amb una durada sostenible i un muntatge eficaç aquest passeig per la vida i els miracles del mediàtic tenor resulta distret i bo de veure. Inclou molt material d'arxiu, ben estructurat, i moltes actuacions o fragments d'actuacions del cantant. Una altra cosa és que ens digui res de nou sobre la seva trajectòria professional, el seu repertori, les seves dèries o els seus amors. És una producció destinada a agradar a un públic eclèctic, divers, i es que, en el fons, aquesta va ser, en la seva etapa més comercial, la intenció de Pavarotti.

No és aquest un passeig biogràfic innovador, sinó, més aviat, un producte correcte, sense riscos, i amb alguns estranys oblits, com ara que no hi hagi cap al·lusió a gent com Mirella Freni, que va ser companya de jocs i primers estudis del tenor. També el repertori triat incideix en els fragments més coneguts per un públic majoritari. Son alguns dels retrets que s'han fet a aquest documental però és que les biografies, siguin filmades o en paper, no ens ho diuen mai tot, encara menys quan la distància amb la vida de la persona biografiada és relativament breu. El recent documental sobre Maria Callas era més agosarat i emotiu, però cal comptar amb el fet de que quan hi ha descendents directes a la família és més complicat entrar a fons en la personalitat del biografiat, per les reticències que es poden provocar.

No es pot negar, i queda molt clar en veure aquesta pel·lícula, que Pavarotti era carismàtic, a més a més de molt bon tenor. Hi ha una gràcia especial que es té o no es té, un poder comunicatiu que va saber aprofitar ja que, evidentment, el tenor va ser conscient de les possibilitats que oferia la modernitat i del seu carisma. Concerts massius, col·laboracions amb músics de rock, publicitat, coses així, criticades pels puristes però necessàries si es vol incidir en un públic ampli i vendre un producte determinat. Al documental trobem espurnes impagables que mereixerien més atenció, com ara quan Gheorghiu assegura, sense entrar a fons en la qüestió, que no li agrada gens, però gens, la barreja de música pop amb música clàssica, òpera en aquest cas. Alguns comentaris de Bono, amic seu, deixen entreveure el manipulador emocional que era, en alguns aspectes. La seva primera dona ironitza sobre un moment del cantant en el qual ella diu, literalment, que si hagués demanat llet de gallina haurien anat a munyir una gallina o quan explica que, ja malalt, el cantant li diu, a ella, que s'ha engreixat... 

Aquesta és una història on Pavarotti se'ns mostra com el gall del galliner. D'altres tenors, algun director d'orquestra, els manàgers i promotors, tenen papers molt relatius, amables amb el biografiat. Però les dones son per tot arreu, veïnes, parentes, filles, esposes, admiradores, una amant, que segurament no devia ser l'única i algunes, poques, companyes de professió del seu nivell. En un temps en el qual els excessos alimentaris no son ben vistos el tenor menja a dojo i se suposa que cuina. Pavarotti se'ns mostra com un senyor amb més llums que no pas ombres i els seus mals moments passen de puntetes pel conjunt. L'òpera, en els darrers anys, s'ha popularitzat, al menys determinada òpera, i ha arribat a molta més gent. Tampoc això és del tot nou, ja en temps dels meus avis els bons cantants eren molt populars, sobretot a través de la sarsuela o de la cançó popular. Els discos dels Tres Tenors es van vendre com bunyols i també aquell del Tutto Pavarotti, que, per cert, va fer que persones no iniciades en el tema arribessin a pensar que els senyor es deia Tutto, de nom de pila.

El documental, més enllà de la personalitat del biografiat, és interessant perquè ens mostra l'evolució social, des dels anys tristos de la postguerra italiana, en els quals Pavarotti va créixer i que, en alguns aspectes, poden assemblar-se als nostres, fins a aquesta modernitat de cultura massificada, concerts multitudinaris, consum cultural, i on tot es pot endegar i barrejar, si ajuda a fer calaix. Cosa que no treu mèrit al tenor, a l'artista, és clar. Algunes persones, al cinema, no es podien estar de taral·lejar els fragments més coneguts, aquells que podrien anar, ben bé, en una d'aquelles col·leccions de clásicos populares de la meva joventut, Nessun dorma, Una furtiva lacrima o cançons com O sole mio. La coartada cultural ens ha fet creure, a alguns, uns experts d'estar per casa en comprar el Tutto Pavarotti, immergir-nos en la realitat virtual dels quadres impressionistes o fer cua i pagar el que calgui per visitar un nou espai modernista. Fins i tot coses com el boletairisme s'han massificat de forma exponencial! I és que això del mot cultura i els seus milers de definicions possibles és un tema complex i controvertit, vaja.

STAN&OLLIE, EL GRAS I EL PRIM, CINEMA D'ABANS I CINEMA D'AVUI

Tot i que se suposa que Laurel i Hardy són avui personatges coneguts i recordats, no sé ben bé fins a quin punt les generacions joves, més enllà dels nois i noies amb vocació cinèfila, n’han pogut veure gaires pel·lícules. Aquella parella còmica ja era, de fet, antiga quan jo era petita. La pel·lícula que s’ha estrenat fa poc incideix més aviat en els darrers anys de la parella i en una darrera gira que van fer pel Regne Unit. 

A escola ens passaven de tant en tant, com a complement d’algun llargmetratge educatiu curts d’aquells dos actors. Hi havia companyes d’escola que es feien uns grans tip de riure amb aquelles historietes que a mi no em feien tanta gràcia, sobretot quan hi havia cops, patacades i la resta. Em passava una cosa semblant amb els dibuixos de Tom i Jerry. Avui soc més capaç de percebre l’entranyable innocència de la violència sense verí d’alguns gags. 

Al cinema Mistral, que després va ser el Waldorf, de tant en tant feien una programació atapeïda, conformada per curts de Laurel i Hardy o d’Abbot i Costello, alguna cosa d’en Cantinflas, velles pel·lícules de Xarlot i uns quants dibuixos animats. Més el No-do, és clar. Abans de la televisió uns veïns privilegiats de l’escala tenien una màquina de cinema i algun diumenge ens convidaven a veure pel·lícules que havien llogat, moltes de les quals de la parella i alguna d’Harold Lloyd, còmic el qual jo no recordo haver vist, de petita, als cinemes de barri. 

Tot plegat era ja del temps dels pares. Els nostres gustos infantils i adolescents anaven per uns altres camins, més moderns, però els títols de més actualitat no estaven a l’abast de la meva modesta escola ni de les possibilitats dels veïns innovadors i cinèfils. Recordo vagament, jo ja era una mica més gran aleshores, que amb ocasió de la mort de Stan Laurel van publicar-se articles sobre els dos actors, sobre la seva vida personal, la seva trajectòria professional i la seva llarga amistat, malgrat algunes crisis potser inevitables quan es treballa durant tant temps en equip. Un aspecte que em feia gràcia dels dos actors era la seva manera de parlar, molt imitada per infants i còmics locals. Es doblaven ells mateixos,  en general, i d’aquí ve la hilaritat que desvetllava aquell accent inclassificable. 

Malgrat que he anat al cinema a veure El gordo y el flaco amb una certa reticència i tot i admetent que el que ens expliquen no és ben bé la realitat m’ha agradat molt aquesta visió dels dos actors, ja en una certa decadència, units per una amistat que ha tingut alts i baixos però que ha superat el pas del temps i les circumstàncies vitals de cadascú. Tots dos es van casar unes quantes vegades. La pel·lícula ens els mostra amb les seves darreres parelles, les més estables i, de fet, les definitives i de més llarga durada. També, sense fer cap mena de dramatisme, es fan referències al tema de la beguda, en el cas de Laurel o en el de l'afició a les apostes, en el de Hardy.

Stan Laurel i Oliver Hardy s’han convertit en dibuixos animats, tenen museus dedicats i tot això però hi ha poques ocasions de veure’ls en la pantalla gran i, encara menys, de veure les pel·lícules mudes que van fer. El pas al cinema sonor no els va plantejar grans problemes. Com és sabut i, si no ho és, per la xarxa es troba tota mena d’informació, Laurel era el més intel·ligent i ambiciós, era qui pensava i feia els guions, uns guions molt pensats i assajats. Això queda molt ben reflectit a la pel·lícula. Tots dos eren molt treballadors i el bon funcionament de la parella còmica va fer que no tinguessin massa ocasions de fer altres coses. 

La pel·lícula és emotiva, tendra, però no cau en la carrincloneria. El director, Jon S.Baird, escocès i relativament jove, ha trobat uns actors molt adients, John C. Reilly i Steve Coogan, tots dos es fiquen amb respecte i versemblança en els seus papers. Reilly ha precisat pròtesis i maquillatge però així com en el cas d’altres personatges el tema de la caracterització grinyola sovint aquí no és així, tot flueix amb força naturalitat i els primers plans de tots dos resulten absolutament convincents. 

Hardy, a causa de la seva malaltia es va veure pressionat a aprimar-se molt, en els seus darrers anys. Ho va aconseguir però l’esforç i el fet de veure’s tan canviat li van provocar una forta depressió.  És un risc que no s’explica gaire, en un mon en el qual estar gras és vist avui com una cosa estranya i condemnable. 

S’ha escrit i filmat molt a l’entorn de la decadència dels actors i actrius, de l’oblit en el qual es cau quan passa el temps i les modes canvien i la gent envelleix. El tema, en aquesta pel·lícula, es frega de forma moderada, els actors ho accepten amb tristesa i una certa resignació, tot i que tenen esperances en una certa continuïtat, malgrat tot. 

Molts còmics actuals han begut en aquell cinema i potser ni tan sols no s’adonen, de quin pes ha tingut, en el seu imaginari, aquell humor el qual, en una bona part, encara funciona. La pel·lícula defuig la caricatura i té moments d’humor intel·ligent i subtil, al capdavall vida i professió acaba per interferir, en molts casos. Laurel, diabètic, va sobreviure vuit anys a Hardy però no va tornar a fer cinema tot i que va continuar escrivint guions. Era un gran afeccionat a la televisió, mitjà en el qual van tenir ocasió de fer alguna coseta. 

Les vides dels dos actors, des dels seus inicis, fornirien material per a una sèrie de considerable extensió tot i que la durada, relativament breu de Stan&Ollie és un encert, car avui hi ha una mena de dèria en allargar massa les pel·lícules i els serials. L’emotiu final, amb la dedicatòria a la única filla de Laurel, Lois, que va morir el 2017, als vuitanta-nou anys, i amb el passi, al costat dels títols de crèdit, d’algunes imatges originals, fa pensar en com n’hauria estat, de bé, completar la sessió, a l’estil dels programes dobles de barri del passat, amb el passi d’algunes pel·lícules, curtes o llargues, de la bona època de la parella còmica.

EL MÓN D'AHIR ERA UN MÓN D'HOMES

Stefan Zweig és un d'aquests autors de gruix, que va arribar a ser molt conegut i llegit, després es va oblidar, en part, tot i que en els darrers anys ha fet una intensa revifalla. L'Editorial Juventud havia publicat molts dels seus llibres. Uns dels més famosos i llegits van ser les biografies, sobre tot les de Maria Estuard i Maria Antonieta. Fa alguns anys no eren fàcils de trobar, tot i que a les llibreries de vell, als Encants o a la Fira de la Mercè sempre aconseguies algun volum oblidat.

Zweig va guanyar molts diners amb els llibres i va aconseguir un públic eclèctic, divers, popular. Aquest va ser un dels seus grans mèrits però també li va comportar crítiques i acusacions de frivolitat en gran part, ben segur, motivades per aquestes enveges mesquines que suren en el context dels intel·lectuals quan algú assoleix un èxit majoritari, fins i tot en el cas, com aquest, de què els llibres mereixin les lloances i les lectures massives.

Zweig em resulta un personatge complex, no gaire simpàtic, encara que li reconec la  immensa cultura i la grapa literària. N'he llegit molts llibres però me'n queden uns quants per llegir. Va deixar incompleta la biografia de Balzac tot i que està publicat el que havia escrit. No em sembla del tot reeixida, cal pensar que no està acabada. O potser és que el personatge no té la grapa d'altres. En general la més lloada ha estat la de Fouché tot i que les de les dues reines de tràgic final tenen una màgia especial que explica el seu gran èxit popular.

El món d'ahir no és ben bé una autobiografia convencional. Hi ha qui creu que és com una llarguíssima carta de comiat, abans del suïcidi, un dia després d'haver lliurat el llibre a l'editor, l'any 1942. N'havia iniciat la redacció el 1934. La seva vida personal, al llibre,  pràcticament ni s'esmenta. La relació de Zweig amb les dones, també la literària, dóna per moltes anàlisis psicològiques. Un llibre ben escrit i d'èxit,  Carta d'una desconeguda, em sembla una mena de fantasia masculina. Això de desvetllar un amor absurd i incondicional, gairebé secret, resulta altament inversemblant, sobretot contemplat des del present. Tota una altra cosa és Clarissa, un altre llibre inacabat amb una dona molt diferent com a protagonista. No sabem com l'autor pensava fer evolucionar la narració, és clar.

El món d'ahir, subtitulat Memòries d'un europeu, ens situa en els darrers dies de l'imperi austríac. Tot i que no defuig temes espinosos, com ara el tipus d'educació tradicional i rància que es practicava o la lamentable formació sexual dels joves, hi ha una idealització del sistema i dels seus avenços. De fet, a l'imperi s'havien fet reformes socials importants. Zweig ens descriu un munt de personatges importants i d'anècdotes diverses, moltes de les quals amollarien material per a nous llibres o per a debats interessants sobre coses com ara l'estranya matèria de la qual estem fets els humans i que tant pot servir per a coses bones com per a la perversitat més terrible. Fins i tot, en ocasions, la vida ens pot fer anar, segons l'època i el moment, per camins divergents. Si llegim el llibre sense pressa i cercant més informació  sobre cadascuna de les coneixences notables de l'escriptor, la nostra panoràmica sobre l'època pot ser molt interessant i educativa.

Més enllà dels personatges hi ha situacions, en aquesta evocació del passat, que ens fan pensar en el present, com ara la facilitat per fer canviar la gent d'opinió, gràcies a notícies falses. No calien les xarxes socials, vaja. Zweig s'adona, neguitós, de com l'opinió  popular francesa sobre austríacs i alemanys passa de l'admiració i la bonhomia  a l'odi visceral, per exemple. El seu inevitable elitisme el fa meditar sobre la capacitat de convèncer al poble però obvia que també la gent culta i preparada es deixa convèncer del que sigui, en determinades situacions. Incideix en l'encantament que el comunisme rus va exercir sobre tanta gent, visita aquell país i percep l'ambivalència i perills del sistema, cosa que una carta anònima d'un dissident li fa evident. Menciona l'existència dels lamentables  guetos jueus russos, però ho fa com de passada.

El món d'ahir és un passeig intens pel passat intel·lectual d'un home culte, privilegiat i castigat a fons per les circumstàncies històriques. Però el pas del temps, com passa amb tants llibres, ens ofereix noves lectures, lectures que l'autor no va poder fer per raons òbvies. I és que en aquestes memòries, parcials, hi trobem un munt d'homes i tan sols tres o quatre dones esmentades, entre les quals Berta de Suttner que intenta, de forma desesperada  i inútil, sumar esforços per mirar d'evitar la guerra imminent. Al menys, encara bo, l'escriptor sent una mica de pietat per les dones marginades quan evoca el món miserable de la prostitució, amb el qual s'ensopegava durant la seva joventut. És clar que ho fa com si allò fos cosa del passat.

La visió de Zweig és la d'un món el qual, malgrat haver avançat de forma lineal, de sobte s'esberla, amb les dues grans guerres europees. La primera sembla impossible, però arriba, de forma sobtada i imprevista. La segona ja es veu venir amb més inquietud. Zweig obvia que abans d'aquelles guerres Europa, malgrat els seus homes de ciència, músics, poetes i filòsofs, no havia estat mai una bassa d'oli. Un home que va dur el continent al desastre, Napoleó, es vist amb condescendència i aquesta visió encara dura, em temo. De forma recurrent, en moltes ocasions, em venia al cap la coneguda frase del cínic Talleyrand sobre allò d'haver viscut abans de la revolució. 

Zweig passa de puntetes per damunt de la injustícia social i no entra a fons en cap moment en el tema de l'antisemitisme, malgrat que l'ha tocat de ple. A la pel·lícula Adéu a Europa, poc reeixida en molts aspectes, es fa evident la reticència de Zweig a l'hora de condemnar l'Alemanya nazi de forma evident i pública. En aquesta mateixa pel·lícula s'incideix en la seva manca de contacte amb la realitat, fins i tot amb la realitat més quotidiana, en les converses amb la seva primera dona, la interessant, lúcida i intel·ligent Friderike.

Zweig sembla ingenu en moltes ocasions, malgrat els seus immensos coneixements de tota mena de coses. Però això ens pot passar a tots. La Primera Guerra Mundial semblava impossible, hi ha molts escrits sobre la seva impossibilitat, quatre dies abans d'esclatar. L'autor sent devoció per personatges als quals avui, des d'un punt de vista més feminista, podem jutjar d'una forma menys badoca, tot i que fossin grans professionals: Rilke, Rodin... No pot evitar l'evidència, davant de les misèries de la guerra, els odis que la precedeixen i les seves conseqüències. La seva fugida cap endavant serà el suïcidi, al qual arrossegarà Lotte, la seva devota secretària i segona dona, amb trenta-quatre anys, a la qual hauria d'haver protegit i cuidat. És clar que aquests grans homes ja ho tenen això, una propensió excessiva a mirar-se el melic.

Zweig forma part del meu imaginari sentimental per molts motius. En una època en la qual els llibres eren pocs i cars, a les cases modestes, en aquelles escasses biblioteques casolanes, sempre hi havia algun dels èxits de l'autor, Maria Antonieta, els Moments Estelars, ja fos en l'edició de tapa dura i amb imatges o en la versió abaratida que l'enyorada Editorial Juventud posava al nostre abast. Hi va haver, durant aquells anys, una gran afició al gènere de la biografia i se'n van publicar moltes, de Zweig i d'altres autors, ben editades i amb bones imatges que complementaven el text. Recordo, per exemple, entre d'altres, la de Napoleó III, també de la Juventud, d'Octave Aubry, o la de Víctor Hugo, editada per Espasa Calpe, de Raymond Escholier. 

El món d'ahir era un món d'homes. El d'avui, també, però menys. I al menys ens adonem de les injustícies i discriminacions, de moment i mentre ens deixin. La guerra ja no és heroica, resulta altament rebutjable. Però els patriotismes irracionals que propiciaven els enfrontaments semblen revifar un dia sí i un altre també. L'europeisme està en crisis i molts intel·lectuals, polítics, poetes i la resta continuen mirant-se el melic. La rebel·lió de les secretàries devotes encara està per fer, vaja.

NO HI HA CAP MARE QUE SIGUI COM LES ALTRES

Tu no ets una mare com les altres es va publicar el 1992, en la seva versió original. Encara era viva aleshores la seva autora, que va morir el 2016. Possiblement si l’hagués pogut llegir quan va sortir per primera vegada m’hauria impressionat més que vint anys després, en aquests darrers anys hem pogut llegit moltes bones novel·les i llibres testimonials sobre el nazisme, un tema inesgotable per l’horror i la destrucció que va provocar. No fa gaire comentava en aquest blog La Storia, de Morante, que em va colpir molt més, i que dóna veu a les víctimes anònimes que no podran escriure mai un llibre propi o que ni tan sols són capaces de reconèixer el seu paper de víctima.

L’autora, Angelika Schrobsdorff, escriptora i actriu, ha estat poc coneguda entre nosaltres fins a la publicació d’aquest llibre en castellà i català, del qual, a finals del segle passat es va fer, a Alemanya, una versió per a la televisió. De les seves novel·les i llibres de contes tant sols es pot trobar, per ara, Hombres, un dels primers que va editar. Tu no ets una mare com les altres s'ha venut molt bé, porta unes quantes edicions en castellà i català i molts reconeixements, per a goig professional de les editorials implicades. 

No estem davant d’una novel·la tot i que els límits del gènere són avui molt imprecisos. Ens trobem davant d’una narració que aplega una veu testimonial, records i moltes cartes familiars. L’autora reconstrueix la vida de la seva mare, Else, aquesta mare que no és com les altres, tot i que de mares n’hi ha de moltes menes i potser molta gent pensa també això de que la seva no és com les altres. Una mare que neix en un entorn privilegiat, en una família de jueus practicants, burgesos, bona gent, tradicional i molt ben situada. El títol procedeix d’un poema que el fill gran, Peter, escriu a la seva mare. 

El Berlín mític d’abans de la guerra va acollir un munt d’idees modernes, avançades, avantguardistes. Moltes d’aquelles virtuts les va abduir, després, París, però, de fet, la capital alemanya era on, en realitat, es congriaven totes les ideologies. En aquest context Else s’enamorarà d’un cristià, cosa que provocarà un trencament familiar, i, quan sap que aquest, un intel·lectual, li és infidel, s’alliberarà dels prejudicis i es dedicarà a viure la vida en aquells anys vint convulsos i inquietants, però extraordinaris pel que fa als canvis en les maneres de pensar i actuar, tot i que aquell capteniment disbauxat era tan sols a l’abast de minories privilegiades. 

Tindrà tres fills, dels  tres homes que ha estimat (crec que Nacha Guevara també presumia d'això de concebre un fill amb cada amant seriós) i es dedicarà a passar-ho molt bé, d’una forma lliure, elitista i desinhibida. La mort d’un germà, a causa de la grip espanyola,  farà que torni a tenir tractes amb la seva família benestant, aspecte aquest que li facilitarà molt l’estil de vida triat. Festes, viatges, amants i poca cosa més, vaja. I una gran miopia per adonar-se del que està passant al seu país, com li va passar a tanta gent ja que, per desgràcia, fins que les tragèdies no ens toquen de prop, sovint costen de preveure. 

El llibre va des de 1893 fins al 1949, els anys de la vida de la mare de l’autora. Sobta que tanta modernitat en el pensament no fes evolucionar més de pressa una consciència feminista més aviat lligada a la independència professional i econòmica que no pas a l’habilitat per trobar una bona parella. O que s’obviés el món real exterior, la misèria del qual també va contribuir al desenvolupament de l’horror institucionalitzat. Tot i que el director de documentals Claude Lanzmann, una de les parelles de l’autora, autor del colpidor Shoah, era molt reticent a cercar explicacions al nazisme, així com al fet de fer ficció amb aquell horror. 

La novel·la ens immergeix en tot aquell món de l’època, per ella transiten un munt de personatges de tota mena, parents, amics, criats, camperols. Tot canviarà quan l’evidència faci que aquesta mare hagi de fugir, gràcies a coneixences i ajudes, a Bulgària. El to del llibre canvia i la ruta familiar serà de supervivència. En favor d’aquesta mare cal dir que la seva gran preocupació són els fills, dues noies i un noi, que creixen en aquest context convuls i fràgil. Per atzar, gràcies a antigues coneixences, a l’ex-marit i a la bona gent que es troba pel camí, sobreviurà, pagant, això sí, un preu molt alt per aquesta supervivència. 

El fill, Peter, que semblava tenir una vocació de paràsit intel·ligent, mostrarà aviat una gran lucidesa i es considerat avui un heroi de guerra ja que va morir, abans dels trenta anys, lluitant contra el nazisme. Avui això dels herois també ens ho mirem d'una altra manera. Són paradigmàtiques les reflexions que fa en algun moment aquest noi, en una de les cartes, sobre el seu judaisme assumit i la inquietud que li produeix el fet de voler fer un estat jueu, a Palestina. Un estat que, de forma inexorable, haurà de caure en els paranys patriòtics i exclusivistes de tots els estats. Donades les circumstàncies les reflexions m'han semblat molt interessants. 

El llibre ha desvetllat grans entusiasmes que no comparteixo del tot. És un bon llibre, però al nivell de molts altres que incideixen en el mateix tema, actualment s’han recuperat molts autors oblidats o que no havien arribat a casa nostra en el seu moment. No podem saber fins a quin punt hi ha la intervenció de l’autora en aquesta narració que es mou en uns límits imprecisos entre les memòries i la ficció. Els personatges són reals i estem davant d’una història suposadament real. La narració juga, en ocasions de forma una mica incomprensible, amb la primera i la tercera persona, tot i que sabem que la veu procedeix sempre de la filla de la protagonista. I també juga amb els lectors i lectores fent anticipacions críptiques, d'aquestes que avui són, ja, un recurs habitual que t'ensenyen en els tallers literaris.

A mi m'ha resultat una mica massa allargassat, pel fet que alterna fragments molt interessants i que commouen amb d’altres prescindibles o repetitius. D’algunes situacions se’ns donen molts detalls mentre que d’altres passen de puntetes o resulten incomprensibles. La personalitat d’aquesta Else resta, malgrat al prolix relat sobre la seva vida, emboirada i confusa en alguns moments. Uns dels fragments més colpidors són els de la darrera part del llibre, aquestes descripcions de la misèria física i humana a l’Alemanya vençuda i la inquietant constatació de què, en general, l’espècie no millora com caldria. Hi ha gent bona, evidentment. N’hi ha d’altra, covarda o oportunista, que actua segons bufa el vent o que s’adapta a la supervivència. I n’hi ha uns quants disposats a fer negoci amb el que sigui i es pugui. 

Les relacions familiars i, en concret, les materno-filials, sempre són complexes. No pots evitar que els fills pateixin, s'equivoquin o emmalalteixin. Com sol passar moltes vegades, la filla, l'autora del llibre, va viure amb la seva mare moments tensos i d'incomprensió. Amb la maduresa i la vellesa tot ho veus d'una altra manera i hi ha també, en aquesta història real, però potser no tant, una gran part d'homenatge filial i d'acceptació de les mancances i limitacions dels nostres pares i mares, lligades al fet de ser humans, limitats, temporals i imperfectes.