QUAN LES DONES MANIN I EL MON SIGUI UNA BASSA D'OLI

Si las mujeres mandaran
en vez de mandar los hombres,
serían balsas de aceite
los pueblos y las naciones.
No habría nunca
guerras odiosas,
que a concluir esas guerras irían
madres y esposas.
Y aun siendo muchos
y muy valientes,
en un día acababan con ellos
con uñas y dientes.

(Gigantes y cabezudos, libreto de José Echegaray, música de Fernández Caballero)

        De vegades encara em sorprèn com frases que pertanyen a sarsueles diverses em venen al cap i formen part del meu imaginari sentimental, fins i tot quan no les puc situar en el seu lloc d'origen. La sarsuela va ser un gènere transversal en tots els sentits, el seu èxit va durar cent anys, si fa no fa. Ha fet revifalles puntuals, gràcies a la televisió, i encara compta amb els seus addictes, malauradament per aquests verals no tenim ocasió de veure'n gaire. Sempre ens quedarà internet. Tinc aquest interessant i complet llibre sobre el tema, que vaig comprar a la desapareguda llibreria del Liceu, fa uns quants anys. 

    Avui em venia al cap la famosa jota de Gigantes y cabezudos sobre com seria un mon manat per dones. Els dos primers versos els havia escoltat, inserits en converses familiars i veïnals. Son un desig però el cert és que avui, amb la senyora Meloni inaugurant els manaies d'extrema dreta a l'Europa propera, hem pogut constatar que les coses no son com voldríem i que de dones, avui que manem una mica més, també n'hi ha per a tots els gustos, tot i que resulta obvi el fet que la violència directa es dona molt més, estadísticament parlant, per part dels senyors.

        Gigantes y cabezudos és una història ingènua i amable, situada en el context, aleshores contemporani, de les guerres colonials. Les sarsueles amb rerefons costumista i regional son les que més m'agraden, en general. A banda de la jota mencionada compta amb d'altres fragments rellevants, com ara el cor dels repatriats, amb allò de Al fin te miro, Ebro famoso... Una altra frase de la mateixa sarsuela que va quedar enquistada en el llenguatge popular va ser allò de semblar de Calatorao, que s'aplicava sempre que es veia un grup familiar nombrós, estil família Ulises, pel carrer, semblen els de Calatorao, havia escoltat, en ocasions. Jo no sabia aleshres que Calatorao era un poble, un poble molt bonic, de la província de Saragossa.

    La protagonista de la història es diu Pilar, un nom que havia estat molt i molt popular, durant anys, també a Catalunya. Avui, amb les connotacions hispàniques mal enteses, és un nom en decliu, per aquí, tot i que tenim un llibre molt conegut i reconegut de Narcís Oller, amb una protagonista que es diu Pilar, per cert. Ara s'acosta la festa del Pilar, que no acabem de saber com l'hem de celebrar, una festa tardorenca i entranyable, més enllà de la mitologia rància que li han anat posant al damunt. Per cert, els nostrats Montserrat i Núria també han anat de baixa, per motius més frívols.

    Amb el temps s'ha reivindicat la jota catalana, afortunadament. La geografia interessada ha posat fronteres on no calia i amb l'Aragó hi ha sovint malentesos, atiats per la gent de mala fe de totes bandes. Però no entraré en aquest tema, a mi m'agraden les jotes, catalanes i aragoneses, m'agrada gairebé tot. I m'agrada la sarsuela, no pas tota, en bloc, sinó algunes i no pas senceres. La lletra de la sarsuela és d'un Echegaray, germà del més famós, l'escriptor i matemàtic, gran amic i traductor de Guimerà, al qual també se li apleguen penjaments injustos com si tingués la culpa d'haver rebut el Nobel en lloc del nostre candidat o com si fos un mindundi, quan va tenir èxits europeus molt interessants. Moltes vegades es parla per tòpics, llocs comuns, i sense vergonya, la ignorància és molt agosarada. I això que avui hi ha poques excuses per fer-se l'ignorant persistent, la veritat.

    Meloni donarà ales a d'altres candidats i candidates. Les dones d'extrema dreta, si son hàbils, que no passa sempre, ni amb les dretes ni amb les esquerres, poden conformar un feixisme amb rostre humà, molt inquietant. Però el futur, per sort o per desgràcia, és imprevisible. De forma inevitable recordava aquests dies un temps en el qual hi havia molta por, a Itàlia, de què arribés el comunisme al poder, recordava els atemptats de l'extrema dreta que es van penjar als anarquistes, i fets terribles d'uns anys en els quals, ho sento, gairebé ens consolàvem de tenir el franquisme a casa veient que a Itàlia també queia gent per la finestra. Van ser anys de molt de cinema polític, com ara les terribles Confessions d'un comisari. 

    Mal de molts consol de ximples, vaja. Hi havia gent, per la ràdio, que avui feia fins i tot brometa sobre la Meloni, el cognom també pesa, ja s'havia fet broma en el passat ancestral, quan encara no manaven tant, sobre Hitler, sobre Franco, sobre Mussolini, sobre... Fa anys els partits nostrats d'extrema esquerra eren molt creatius amb els eslògans, amb això també s'ha perdut molta imaginació, en recordo un que feia 'No Reagan, va en serio'. 

    

L'ERÒTICA DEL PODER, NI QUE SIGUI DICTATORIAL

 

Aquest diumenge he pogut veure, a la còmoda, moderna i agradable sala de cinema de Batea, El poeta y el espia, dirigida per Gianluca Jodice (Nàpols, 1973), director amb poca obra pròpia de moment però amb una gran experiència en el mon del cinema i la televisió ja que va ser, per exemple, assistent de Sorrentino a La gran bellesa, l'estètica de la qual evoca en molts moments aquesta pel·lícula.

A Il poeta cattivo, que és el nom original de la cinta, se'ns explica la relació entre el poeta Gabriele D'Annunzio i el feixisme en alça, una relació que té molts matisos i que en ocasions ens ha arribat de forma molt esquemàtica i simplificada. S'han publicat diferents llibres sobre el tema, alguns dels quals no podem trobar, encara, en castellà ni català. La pel·lícula l'he hagut de veure doblada, la versió original deu oferir-nos més matisos.

D'Annunzzio, magistralment interpretat pel gran i veterà Sergio Castellitto, va ser un home egocèntric, singular, amb tendències anarquistes i d'un ferotge nacionalisme, difícil d'encotillar en una determinada tendència política. Les seves millors biografies ens han arriba de forma una mica erràtica. L'escriptor, un home etre dos segles, entusiasta de la modernitat, implicat en política, va influir en el capteniment i l'estètica de Mussolini i la seva gent però també el Duce en va temer el poder de  seducció. 

Els personatges que trobem a la història son reals, començant pel jove feixista ambicios, Giovanni Comini, interpretat per un jove Francesco Patané, qui es va acabar distanciant de forma relativa dels excessos del règim. D'Annunzzio està en contra del pacte amb Hitler i de la guerra i per això, tot i que és gran i es troba aïllat a la seva immensa, decadent i luxosa propietat, es demanarà a Comini que el vigili i que informi de les seves intencions.

L'escriptor viu envoltat de dones, pren drogues, i enyora el passat gloriós. Hi ha qui espia l'espia i qui, com el fidel arquitecte Maroni, dona suport incondicional a l'escriptor. Comini ha d'acceptar donar ordres que fomenten la violència i la tortura i un d'aquests actes tindrà com a víctima el germanastre de la seva amant, fet que la conduïrà al suïcidi. Pel país s'estén la vigilància abusiva i l'estat policial, i això ho copsarà Comini fins i tot en el si de la seva pròpia família. La relació, gairebé paterno-filial entre el poeta i el jove espia, que si bé pren consciència i té afecte pel poeta no gosa prendre massa decisions, és el nucli dels fets que se'ns expliquen però al seu entorn hi ha molta història que no sempre coneixem a fons, amb episodis gairebé surrealistes, com ara l'efímera conquesta de Fiume, amb un intent de D'Annunzio de fer-ne un referent de llibertat i modernitat.

La pel·lícula potser no és, ni ho pretén, objectiva amb el personatge, més aviat intenta que ens resulti simpàtic i lúcid. La seva relació amb les dones permet el lluïment d'algunes dames de bon veure nues, que sempre animen el context. Per cert, el tema femení crec que demanava una mica més de profunditat considerant la devoció que desvetlla el protagonista entre el seu harem personal. No sé pas si D'Annunzzio, però, va arribar a copular amb les deu mil dones, de les quals presumia Simenon, que es veu que no s'inspirava prou si no feia de les seves amb qui fos i on fos. Aquí, al capdavall, el poeta sembla fins i tot una victima del poder. En alguns moments i en alguns aspectes la història ens evoca la d'Amenábar sobre Unamuno, tot i que aquest fos un intel·lectual a les antípodes de l'italià, però aquí també assistim a la remuntada de la violència, a la immediatesa de la tragèdia col·lectiva i a una mort sospitosa i precipitada.

La relació dels intel·lectuals, sobre tot dels intel·ectuals d'abans, avui les coses son diferents, amb el poder i les ideologies, és un tema molt literari. Sovint les bones biografies esberlen l'admiració per l'obra, potser de forma injusta, però resulta difícil separar les dues coses, en molts casos. Tant els poders com els qui s'enfronten en algun moment amb els poders tenen interès en fer-se seus els artistes i escriptors mentre els son útils i, fins i tot, després de fer moixoni.

Per motius diversos sabem molt més del nazisme alemany i dels seus personatges que no pas de l'italià. Molts dels qui es mencionen en aquesta pel·lícula mereixen que en sapiguem una mica més. Alguns d'ells, molt significats, van morir quan va caure el feixisme i van compartir la imatge terrible de Mussolini i Petacci penjats cap per avall i vexats de mil maneres. D'altres, com el mateix Comini, van arribar a vells. A banda dels seus valors cinematogràfics, que han estat objecte de valoracions diverses, Il cattivo poeta ens desvetlla les ganes de saber-ne més i, per sort, avui comptem amb internet, que és un pou de ciència i que ens pot orientar a nivell bibliogràfic.

IRENE POLO, EL PASSAT QUE TORNA I EL PERIODISME QUE S'ENYORA

 

Ahir vaig fer una xerrada, al barri, sobre la periodista Irene Polo (1909-1942). Havia de ser una xerrada presencial i convencional però les circumstancies la van transformar en online. Encara bo que hi hagi, avui, aquesta possibilitat, una manera de fer que crec que s'hauria de mantenir si, en algun moment, tornem a fer les coses com es feien abans del mes de març, en general. La precipitació del canvi de modalitat va propiciar alguns problemes pel que fa a l'enllaç però  va venir força gent i jo crec que va anar prou bé.

Irene Polo avui és força coneguda, després de molts anys d'oblit, i es poden trobar un munt d'escrits que l'evoquen, alguns amb errades i fabulacions. El millor és recórrer a l'excel·lent recull d'articles, amb una molt bona introducció, que van endegar les historiadores Glòria Santa-Maria i Pilar Tur i que es va publicar a Quaderns Crema, el 2003, un llibre que, malgrat tenir ja disset anys, no és difícil de trobar: Irene Polo. La fascinació del periodisme (1930-1936).

En aquests darrers temps s'han recordat moltes dones del temps de la República, professionals de camps diversos, entre les quals, moltes periodistes. Algunes escriptores conegudes per la seva narrativa, com Rodoreda, van escriure també a la premsa. El seu destí va ser divers, algunes van continuar escrivint durant la postguerra, sobre allò que en deien els temes femenins. I unes quantes es van veure condicionades pel matrimoni, pels fills, i uns marits als quals no els feia gràcia que la dona escrivís de forma pública. En això molts homes d'esquerra no eren gaire diferents dels de la dreta, què hi farem.

Irene Polo va ser molt diferent de totes les altres, per la seva trajectòria, el seu tarannà, la seva personalitat, el seu coratge i el contingut dels seus articles. Amb motiu de la preparació de la xerrada he rellegit el llibre, de forma una mica apressada, i he trobat detalls i aspectes que la primer vegada em van passar per alt, potser perquè el present m'ha connectat amb misèries i dèries d'aquells pocs anys d'entusiasme. Polo escriu de forma clara, directa, amb una gran ironia, toca temes que poden semblar intranscendents però que tenen un rerefons polític important, freguen coses com ara el tema del vot femení o el final del lerrouxisme. 

I de vegades comença un article amb un to que pot semblar desenfadat i ens introdueix en les misèries humanes d'aquells anys, els asils d'indigents i bojos, les violències de la FAI i Estat Català, les sordides cases d'empenyorament, les revoltes de Sallent i la connexió amb la marginalitat de la immigració andalusa i mursiana, abocada a viure de forma lamentable i que potser no veia més sortida a la situació que la revolta directa i arrauxada. Polo no condemna, intenta comprendre, i, en ocasions, es mulla, cosa que li comportaria comentaris i referències poc agradables. Incideix en el tema del feixisme en alça, s'infiltra en una anada a manifestacions de l'extrema dreta, s'adona dels perills i els riscos però potser, com tanta gent, era incapaç d'esperar tot el que havia de venir.

La segona part de la breu República comporta censura i els articles de Polo son menys combatius. I aleshores arriba tot allò de la Xirgu. L'actriu proposa a la periodista anar amb la seva companyia a l'Argentina, per fer una feina imprecisa i poc definida, assessorament, representació. Polo, jove i amb ganes de veure mon, ho accepta amb entusiasme, els companys periodistes l'acomiaden amb un sopar. Tot un mon es va enfonsant, se separa de la companyia de la Xirgu, que fa camí cap a Xile, Polo es queda a l'Argentina. Troba feines diverses, es fa un tip de treballar, a Espanya ha esclatat  la guerra, després la tragèdia s'estendra a tot Europa. L'Argentina no es el Mèxic progressista de l'època, té un govern de dretes, que forma part del que es va dir la dècada infame.

No pot tornar però aconseguirà que la mare i les germanes puguin anar a l'Argentina, amb ella. Però tot plegat li va provocar un estat depressiu que es reflecteix en algunes cartes a amics divesos. L'any 1942, amb trenta-dos anys, se suicida. No en sabem ben bé els detalls, d'aquella fi, la família, com tantes altres, amaga el tema. Polo, tolerada i fins i tot admirada pels companys de professió, era diferent, lesbiana de forma evident, moderna, sense manies a l'hora de practicar el nudisme, valenta i poc lligada a cap sector partidista, tot i que hi podem percebre una certa tirada a l'Esquerra catalana. 

Hi ha diferents versions sobre l'anada a l'Argentina amb la companyia de teatre. El segon marit de Margarida Xirgu es veu que explicava que la periodista va ser pesada i insistent fins aconseguir el contracte. D'altres versions sostenen que la Xirgu li va oferir la feina de forma una mica inesperada, en fallar-li Garcia Lorca o algun amic del poeta. La relació entre les dues dones potser no va ser fàcil. Sobre la sexualitat de la Xirgu també s'ha especulat però la majoria de coses d'aquest tipus son fabulacions sense una base sòlida. De fet es va casar dues vegades, és clar que això no vol dir res, era una altra època. Polo comentava també que havia tingut un desengany, lligat a una estada a Eivissa que va propiciar una deliciosa sèrie de sis articles sobre l'illa.

Hi ha explicacions simplistes que lliguen el suicidi a un amor no correspost per l'actriu. Si això va existir, que no ho sabem i sembla improbable, aquest seria, en tot cas, un factor més en l'enfonsament personal de la periodista. El mon, el nostre mon, semblava abocat al desastre, al feixisme, després d'uns anys breus d'eufòria, de llibertat però, també, de grans distàncies socials i de molta misèria difícil d'arranjar de forma ràpida. Uns mesos abans de la mort d'Irene Polo s'havia suïcidat Zweig, una mort que la periodista va comentar en alguna carta ique la devia colpir. 

La lectura dels articles que recull el llibre mencionat van sortir a les publicacions Imatges, La Humanitat, La Rambla, L'Opinio, L'instant i Última hora. Polo va escriure articles en castellà, també, a Mundo Gráfico o La Vanguardia. Totes aquestes publicacions tenen la seva pròpia història, algunes estan lligades a Companys i a un sector d'Esquerra Republicana que es va escindir, amb Tarradelles pel mig. El periodisme seriós ens ajuda molt més a entendre la història real que molts ambiciosos manuals. En tot cas, tot es complementa, i també ajuda la narrativa contemporània dels fets històrics, les memòries, sempre condicionades a la possible manca de memòria o necessitat de justificació posterior dels autors. 

Els articles d'Irene Polo ens acosten a personatges, a situacions, a misèries i grandeses d'una epoca d'il·lusions excessives i problemes de gruix. Amb una eufòria que queda molt ben reflectida en el conegut fragment d'Incerta glòria, al capdavall Sales era gairebé contemporani de Polo:

¡Quina glòria la d’aquell 14 d’abril! Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d’una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, ¡amb la sensació que no ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar! ¿Qui ens hauria pogut posar la brida? ¡Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d’un dia d’abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria cinc anys després en la més absurda de les carnisseries...

La xerrada, organitzada el Centre Cívic El Sortidor i CERHISEC es va dedicar a aquesta periodista perquè té un vincle amb el meu barri. Va viure, i probablement néixer, al Poble-sec. En alguna de les seves cròniques menciona com des de casa seva veia la celebració de bateigs laics i per això se la pot situar al carrer de Blasco de Garay, a tocar del Paral·lel. Avui, en aquell indret, hi ha un hotel per a estudiants però no fa tants anys hi havia hagut una acadèmia, l'ALMI. Després de l'acadèmia, durant un temps, hi va haver un ateneu llibertari, cosa que connecta amb aquell passat anarquista que explica Polo. I durant la guerra sembla que hi va haver el temible SIM, alguns veïns, tot i que se'n parlava poc, d'un tema tan incòmode, recordaven els crits de dolor dels detinguts, durant els interrogatoris.

La mirada d'Irene Polo ens palesa que res no és blanc ni negre, que tot té matisos, que la societat és diversa i complicada. És una mirada que no jutja, o que sembla que no jutja, que descriu i s'implica encara que no ho sembli, i que defuig la retòrica inútil i absurda, grandiloqüent i fatxenda, tan estimada pels polítics de tota mena, encara avui. Tant si manen com si volen manar. Va fer un periodisme que avui sembla anar de baixa, aixo d'anar al lloc dels fets i parlar amb la gent implicada, amb l'intent d'explicar el que veu i mirant d'anar al fons dels fets sense que ho sembli. En aquells anys en deien reporterisme.

PRÍNCEPS ROMÀNTICS I CONTES DE POR

 

Quan jo era petita les revistes populars, tot i que eren més variades en el contingut que les actuals, ja acostumaven a incloure tafaneries diverses. Moltes de les històries encara eren plenes de romanticisme romàntic, bodes reials, penes que passaven els prínceps i les princeses, coses així. El mon monàrquic, aleshores que no teníem rei, s'embolcallava en una boira mítica. Una companya de classe, quan teníem nou o deu anys, deia que si ella es casava amb l'hereu anglès faria que tot el país es convertís al catolicisme. A mi el que m'agradava més era el de Suècia, a banda de què Suècia semblava, aleshores, un país molt desitjable.

Uns dels habituals de les revistes eren els Windsor, una parella una mica rareta sobre la qual s'ironitzava ja que es deia que cobraven, i força, per fer de figurants a festetes de la jet. Ell, ai, havia renunciat al tron per amor. Per amor a una senyora divorciada per partida doble i que tampoc no és que fos Grace Kelly. Però, vaja, l'amor és l'amor. La reina d'Anglaterra, que encara mana, és de l'edat de la meva mare i l'ha sobreviscut. Els seus fills també eren de la meva edat. Tot plegat estableix certs estranys lligams generacionals, sobretot quan ets joveneta i ignorant.

Ahir em vaig mirar un d'aquests interessants documentals que et trobes al segon canal. Explicaven les evidències de les relacions d'aquella parelleta amb el feixisme i el nazisme. De fet, ja fa temps, vaig llegir que per aquell senyor i la seva espavilada esposa, el de menys, en el rebuig que generaven en el seu propi país, era el matrimoni inconvenient, sinó que hi havia indicis de què havien estat amics de Hitler i que havien, més o menys, conspirat a favor dels alemanys, un munt de coses lletges, vaja.

Al capdavall el rei del país va ser el seu germà, que havia estat una mena d'aneguet lleig fins que es va mostrar com a treballador i responsable, malgrat ser quec, insegur i molt tímid. Es va casar amb la senyora adient i tot. El vam veure patir en aquella pel·lícula de fa pocs anys, El discurs del rei, fent mans i mànigues per no entrebancar-se a l'hora d'encoratjar la població. Van acabar per no relacionar-se, i el pobre Jordi en va passar de molts colors amb allò del germanet qui, a més, va fer una mena de tripijoc per tal de cobrar una pensió exagerada i vitalicia, a càrrec de l'erari públic. 

Moltes coses, fa anys, no s'explicaven o s'explicaven a mitges. Avui també passa però hi ha algunes coses del passat que es poden esbrinar amb meys dificultats. El documental incideix sobre el feixisme anglès i les relacions amb la parella, així com sobre les seves males intencions polítiques cosa que arriba, gairebé o sense gairebé, en algun moment, a la traïció a la pàtria. Els tripijocs dels Windsor van passar també per l'Espanya de 1940, a través d'un diplomàtic, Bermejillo. Alguns documents franquistes de l'època s'han anat publicant i valorant, gràcies a esforçats historiadors i historiadores actuals.

El cinema ha tocat el tema, fins ara, una mica de puntetes. A Lo que queda del día, una fidel adaptació del llibre de Kazuo Ishiguro, tot i que s'incideix més en les relacions personals dels protagonistes, l'escenari és un casalot anglès de categoria en el qual l'amo organitza reunions de feixistes. Fins i tot, segons la meva subjectiva opinió, l'amo de la casa, gran James Fox, té una retirada al Duc de Windsor, encara que a aquest, que jo recordi, no se'l menciona. El cap dels feixistes anglesos era Oswald Mosley, havia estat laborista, la vida dona moltes voltes, i va morir de vell, a França. També va ser molt amic dels Windsor, és clar. 

Està bé recordar coses d'aquest tipus perquè de vegades caiem en una mena de complex d'inferioritat geogràfic i històric, encara més en dies com avui, quan, amb raó, s'insisteix en què allò del descobriment d'Amèrica té molts més ombres que llums. El pitjor és que el que té ombres és l'espècie humana, en general, des de molt abans de Colom, reivindicat estranyament com a català quan, donades les circumstàncies actuals més ens valdria que no fos dels nostres verals. Fins i tot, quan parles de les venjances catalanes, per exemple, hi ha qui t'assegura que els almogàvers no eren catalans, sinó de l'Aragó. Els asteques ja estossinaven i es cruspien els seus veïns. No hi ha un pam de net i la història de la humanitat és com és i no pas com voldríem o com ens l'expliquen en moltes ocasions. 

Tot s'ha de situar en el seu temps i sobre Eduard de Windsor i les seves idees s'ha de dir que, a banda d'agradar-li viure bé i del cuento, va conèixer amb horror l'assassinat de la família del Tsar, que era el seu padrí i això el va fer tornar anti-comunista. També era antisemita, per cert, i això ja costa més d'entendre, tot i que era una mania persecutòria europea força habitual i així van anar les coses i el pitjor es que encara en queden. Gràcies a la producció de descendència per part de la reina Victòria, tots eren parents de prop, en aquells temps, llunyans, però no tant. Quan jo era jove vam patir amb els amors de la princesa Margarida, que va sortir força esbojarrada, per cert. La seva germana, malgrat els problemes i embolics familiars, ens enterrarà tots. 

Per cert, sotto voce, també es deia que el senyor Windsor estava tan penjat de la Wallis per un tema sexual segons el qual ell tenia seriosos problemes de funcionament masculí que ella sabia arranjar en la intimitat. Sobre això, he de dir que al documental no en diuen res i, per tant, ho deixo aquí.  

https://www.rtve.es/alacarta/videos/otros-documentales/otros-documentales-royals-aristocraca-britanica-nazis/5678676/